Decameron de Giovanni Boccaccio (1429).Es desconeix l’autor de la traducció d’aquesta obra, acabada, segons el colofó de l\'únic manuscrit conservat, el 1429 a Sant Cugat del Vallès (el mateix any que Andreu Febrer# va enllestir la versió de la Commedia de Dante). Es traca d’una traducció excel·lent, en la qual l\'autor renuncia a la transposició verbum verbo, habitual en els trasllats de llengües romàniques, en benefici d\'una contínua adaptació sintàctica de l\'estil de Boccaccio, desmuntat i recompost en una prosa catalana menys llatinitzant, amb menys incisos i amb períodes en general més breus. La consciència literària del traductor s\'evidencia també en l\'aplicació de patrons mètrics a la prosa i en l\'existència de trets d’estil propis recurrents. L’exemple extrem de la tendència a adequar l’estil és la contínua adaptació de detalls contextuals a la realitat catalana del segle xv, entre els quals destaca la substitució d\'una al·lusió proverbial als sermons de frare Nastagio (iii, 4) per una de ben actual al predicador sicilià Mateu d\'Agrigento, actiu a la Corona d\'Aragó entre els anys 1426 i 1428. Aquesta actualització s\'estén a les composicions líriques (\"balades\") amb què es clou cada jornada, que en la traducció se substitueixen per cançons catalanes preexistents. L\'anònim traductor no va versionar la darrera novella (x, 10, sobre Griselda), sinó que en el lloc corresponent va copiar la traducció que Bernat Metge n’havia fet de la versió llatina de Petrarca. [Josep Pujol]