Antoni Bulbena i Tusell (Barcelona, 1854 - La Garriga 1946). Antoni Tallander, Ali-Ben-Noab-Tun.Bibliògraf, gramàtic i traductor. L’any 1907 inicià la “Biblioteca Clàssica Catalana” i publicà Bernat Metge, Eiximenis, Isabel de Villena, Tomich, Ausiàs March, Joanot Martorell o Vicenç Garcia. Fou editor d’un bon nombre de textos antics sobre el folklore català i autor de diversos diccionaris plurilingües (que combinen el català, el castellà i el francès) i estudis sobre la llengua catalana. Traduí i adaptà al català obres castellanes --especialment de Cervantes, a més de Llàtzer de Tormes i La Celestina--, franceses, angleses, italianes, gregues i d’altres procedències. Especialment transcendí en els mitjans literaris la seva primera translació, la del Quixot, del 1891, “en algunes partides lliurement exposat” (reeditada, amb revisions successives, el 1930, el 1936 i el 2005). Aquesta obra es convertí durant tota la seva vida en una prioritat i n’arribà a publicar, entre adaptacions i extractes, cinc versions. Del francès, traduí Zola i Musset, entre d’altres; de l’anglès, Shakespeare (Hamlet, 1910), i del grec, Èsquil (Les Choèfores, 1919). Pel que fa a la llengua font, Bulbena traduí directament del castellà i del francès, de l’italià i, ocasionalment, de l’anglès. Per a obres de llengües més llunyanes, emprà sovint la versió francesa. Cal esmentar que és autor si fa no fa de tantes traduccions publicades com d’altres que han romàs inèdites, una trentena (es troben en forma manuscrita a la Biblioteca de Catalunya): l’Evangeli de Sant Joan, la Ilíada d’Homer, Agamèmnon i Eumènides d’Èsquil, L’assemblea de les dones d’Aristòfanes, Dafnis i Cloe de Longus, Feresa domada de Shakespeare, La samaritana d’Edmond Rostand, La cabanya indiana de Bernardin de Saint-Pierre, Dues morts aparents de Zola o una desena de novel·les exemplars de Cervantes. Del llarg elenc que ens ha pervingut, cal destriar-ne --tasca gens fàcil-- les traduccions completes dels extractes, les “literals” de les adaptacions i esbrinar-ne la llengua real de partida. A tall d’exemple, esmentem la Ilíadad’Homer, Lisístratad’Aristòfanes o Michaïl de Tolstoi, totes tres catalogades com a traduccions completes. Tot i la magnitud de la seva obra, les referències a Bulbena en històries de la llengua o de la literatura són gairebé inexistents i, quan s’esmenten algunes de les seves aportacions, se solen qualificar de poc rigoroses i discutibles. Nogensmenys, la seva posició antifabriana, que es tradueix en escrits teòrics i en un llenguatge arcaïtzant en tota la seva obra, no li devia fer guanyar gaires adeptes entre els lectors del primer terç del segle xx. La seva proposta consistia a renovar la literatura catalana amb l’ajuda dels autors antics. La traducció cap al català complia, per a Bulbena, la mateixa missió redemptora que la tasca filològica i editorial: poder fer justícia a la llengua catalana, per “posar lo nostre idioma ben alt e al lloch que per dret li correspon” (com afirmava en el prefaci de La Celestina). Si n’analitzem els criteris de traducció a partir d’alguns prefacis, com ara el del Quixot (1890) i de La Celestina (1914), comprovarem el canvi de parer pel que fa al concepte de “fidelitat” en la translació. Així, el 1890 justificava una traducció aproximada de l’obra de Cervantes a causa d’“aquells punts intraduïbles” de l’original que “han de ser traslladats a una llengua ja de si prou insegura”; en aquest sentit, suprimia alguns paràgrafs o “repeticions”que li semblaven superflus o genuïns de la llengua castellana; a més, alterava alguns epígrafs i la divisió de certs capítols. Vint-i-cinc anys més tard explicava que, en la reescriptura de la Celestina, “havèm procurat traslladar literalment lo sperit de cada espressió e de cada paraula”.[Xus Ugarte]