Just Cabot i Ribot (Barcelona, 1898 – París, 1961). Periodista, assagista i traductor. Redactor en cap de La Nova Revista i de La Publicitati director de Mirador. Col×laborà també a La Nau, Criterion, Revista de Catalunya, L’Opiniói L’Esport Català, setmanari en el qual publicà traduccions de la sèrie de Jean-Michel Renaitour, L’esport en la llegenda (1925-1926). Home de vasta cultura, exercí amb rigor i contundència la crítica cultural i literària. A Miradorva escriure sobre autors estrangers, preferentment francesos com Balzac, Stendhal o Villiers de l’Isle Adam, també sobre Goethe i D’Annunzio, i escriptors contemporanis, com el novel·lista nord-americà Sinclair Lewis o el popular autor de biografies Emil Ludwig, a més d’acollir contribucions de Benda, Claudel, Maurois, Morand i Huxley. Les traduccions constituïen un punt d’interès del periodista, segons que es desprèn, per exemple, de la bona acollida que brindà a la col·lecció “Els Clàssics del Món” de l’editorial Barcino, de la qual destacava el mèrit d’incorporar “homogèniament” (és a dir, traduïts per un sol traductor) Shakespeare i Molière; o de les ressenyes que va fer d’obres traduïdes al català (de Chesterton, Conrad, Dickens, Zweig, entre d’altres), no sense estar-se de criticar les negligències d’alguns editors a les quals atribuïa resultats decebedors. En una de les seves notes a la secció “Els Marges”, constatava la importància de les traduccions per a la normalització de la literatura catalana i la necessitat d’una selecció rigorosa, atès el mercat limitat, que comprengués les obres cabdals de la literatura universal. Aquest era també l’objectiu que guiava l’oferta literària de la \"Biblioteca Univers\", fundada el 1928 per Carles Soldevila^↑, a la qual Cabot contribuí amb tres títols: La dispesera de Dostoievski, La meva fugida dels ploms de Casanova i L’home invisible de H. G. Wells. Lliurà a Antoni López Llausàs, per a qui treballava com a corrector, una traducció d’El món dels llibres de Bernard Grasset, just el mateix any en què aparegué a França. També traslladà algunes obres al castellà (La vida de Saint-Just d\'E. Aegerter o La vida y muerte singulares de Gambetta de P. B. Gheusi). L’anomenada com a traductor li vingué de la versió de l’obra mestra de Stendhal, El roig i el negre, cent anys després de la seva aparició; el pròleg, extens, volia difondre l’autor més enllà dels “servants de la chapelle beyliste”. Traduí Els cors purs de Joseph Kessel i L’estany del diable de George Sand, que no s’edità fins al 1955, coincidint amb el cent-cinquantè aniversari de la naixença de l’autora. Proa havia anunciat també la versió de La prodigiosa vida d’Honorat de Balzac de René Benjamin, que mai no sortí a llum. S’exilià a París, on regentà una llibreria, i on fundà, amb Ferran Canyameres^↑ i Rafael Tasis^↑, l’editorial Albor, per a la qual traduí, al castellà, Liberty-Bar de George Simenon, i en tenia emparaulada una altra del mateix autor (Les caves du Majestic). Traduí al francès dues breus antologies de literatura catalana i castellana (“Essai d’une anthologie de la poésie castillane et mozarabe” i “La littérature et la poésie catalanes”, dins el monogràfic La tradition vivante,1939), acompanyades d’un estudi en col×laboració amb Jean Claudel. [Sílvia Coll-Vinent]