Manuel Carbonell i Florenza (Vic, 1945). Assagista i professor. Catedràtic de llengua catalana de l’Escola Oficial d’Idiomes de Barcelona, ha editat diverses obres de J. V. Foix i estudis relacionats amb aquest autor, com L’obra en vers de J. V. Foix (1991) i J. V. Foix. Cinc rutes literàries (1993). Traductor de l’anglès, l’italià i l’alemany, ha traslladat obres filosòfiques i literàries, sobretot de clàssics d’aquesta darrera llengua. El 1968 s’hi inicià amb dos autors i una autora de renom universal: el filòsof i sociòleg berlinès de l’Escola de Frankfurt Herbert Marcuse, el narrador italià famós per les seves novel·les de Ferrara Giorgio Bassani i l’escriptora francesa de pare català i mare cubana Anaïs Nin. Tres anys després, el 1971, traduí una obra del filòsof marxista txec Karel Kosík, La nostra crisi actual. Una dècada més tard, reemprengué la feina de traduir amb dos poetes alemanys del segle xix: Novalis i Friedrich Hölderlin. El 1983 girà Així parlà Zaratustra, de Friedrich Nietzsche, obra que descriu les cròniques vitals i els ensenyaments del filòsof Zaratustra i en la qual apareix la famosa sentència “Déu ha mort”, que determinà el discurs intel·lectual del segle xx. El 1984 tingué cura de l’edició d’Art i literatura, del filòsof i crític literari Walter Benjamin, llibre que conté el cèlebre assaig “La tasca del traductor”; ja seleccionat i traduït per Antoni Pous^↑ el 1968, fou un projecte editorial estroncat, que no reeixí fins molts anys després, de primer amb l’edició a Reduccions de “La tasca del traductor” (abril 1978) i, després, amb la publicació del volum. Aquell mateix any 1984 reedità, a la revista Els Marges (en el número 31), les traduccions de J. V. Foix de Paul Eluard aparegudes a La Publicitat els anys trenta. El 1989 portà al català diverses obres del filòsof alemany Martin Heidegger aplegades sota el títol de Fites. Ja en els anys noranta, repetí autors en traslladar Poemes de l'entenebriment, de Hölderlin, i Poesies, de Nietzsche (que també traduí al castellà: En torno a la voluntad de poder, el 1973). El 2005 tornà a versionar una obra de Martin Heidegger, Parmènides, les lliçons que el filòsof impartí a la Universitat de Friburg el curs 1942-1943, veritable punt d’inflexió del seu pensament. Carbonell ha teoritzat sobre la traducció en diversos articles. Davant la clàssica disjuntiva del traductor, “o doblegar-se a les característiques del text original o doblegar-les a les peculiaritats de la pròpia llengua”, defensa el perfil de qui “se sotmet a l’autoritat de l’obra a traduir”, perquè d’aquesta manera la traducció “no és un traduir l’obra, sinó que és un traduir-se a l’obra”. Per a ell, reescriure en català Hölderlin i Heidegger l’ha obligat a traduir-se a la llengua traduïda de tots dos, atès que aquests autors “trenquen les barreres corcades de la pròpia llengua” i així “eixamplen les fronteres de l’alemany”. [Pilar Godayol]