Miquel Dolç i Dolç (Santa Maria del Camí, 1912 – Madrid, 1994). Poeta, assagista i filòleg. Es doctorà el 1951 a Madrid amb la tesi Hispania y Marcial, y fou catedràtic de filologia llatina en diferents universitats espanyoles des del 1955 fins al 1982. Publicà diversos llibres de poesia, nombrosos treballs sobre literatura catalana i llatina i articles en revistes i diaris, sobretot a La Vanguardia. En l’àmbit de la traducció, cal esmentar les versions que féu al castellà de Sèneca, Marc Aureli i Catul, si bé la seva dedicació se centrà principalment en la traducció al català, en la qual destaca la seva intensa participació a la Fundació Bernat Metge: en primer lloc, com a membre directiu des de 1960; en segon lloc, com a revisor i col·laborador molt actiu d’un gran nombre de traduccions (Contra Símmac de Prudenci, la Guerra d’Àfrica i la Guerra d’Alexandria de Cèsar, Institució oratòria de Quintilià, Prefaci i altres obres de Prudenci, Apologeticum de Tertul·lià o les Tristes d’Ovidi, entre d’altres); i en tercer lloc, i de manera especial, com a traductor: traduí tot Virgili, els Epigrames de Marcial i obres de Persi, Estaci, Tàcit i Ovidi. Excel·lí sobretot com a traductor i comentador del corpus virgilià: a més de la versió en prosa que en féu entre el 1972 i el 1978 per a la Fundació, n’havia donat a llum una en vers el 1958 per a Alpha, en hexàmetres, seguint el camí obert per Carles Riba^↑, com explica ell mateix, d’adaptar la mètrica clàssica al català. La col·laboració amb la Fundació Bernat Metge el portà a escriure dos articles valoratius de la tasca i la trajectòria d’aquesta institució, un el 1973 i l’altre el 1990, en el qual comenta l’objectiu de les traduccions de la Fundació, objectiu que ell tingué sempre present, i que és el d’“incorporar els clàssics grecs i llatins al patrimoni de la cultura catalana, a fi d’enriquir i perfeccionar la llengua i contribuir a fixar el català literari culte”. També traduí, per a altres editorials, el poema De la natura de Lucreci (1986), les Confessions de Sant Agustí (1989) i, del portuguès, Els Lusíades de Camões (1964), en col·laboració amb Guillem Colom^↑. Expressà en diverses ocasions els criteris que considerava que havia de seguir el traductor, com a mínim el que traduïa de les llengües clàssiques; el propòsit havia de ser “no pas [...] “naturalitzar” els textos llatins que hom tradueix, sinó traslladar el lector fora del seu propi món”. En algunes introduccions explicava com s’havia esforçat a aconseguir una versió exacta, cenyida i sòbria, en la qual, tanmateix, no s’escatimaven els aclariments o les notes a peu de pàgina per fer-la més assequible al lector actual. En l’article “Traducció i interpretació dels escriptors llatins” (1979) exposà amb detall que aquesta exactitud i sobrietat consisteixen a mantenir, fins allà on sigui possible, la forma de l’original i a no afegir-hi ni suprimir-hi res, tant pel que fa al nombre de mots com a l’ordre de les paraules i de les frases llatines; d’aquesta manera el lector rep un text que li transmet no tan sols el contingut sinó també la forma de l’original. En aquest criteri literalista de la traducció, que sempre defensà i ensenyà a les classes, segueix de prop el mestratge de Carles Riba, qui, segons Dolç, sabé dur a bon port el principi que “la traducció més literària, àdhuc la més poètica, és alhora la més literal”. La seva obra traductora ha contribuït de manera decisiva a l’establiment i enriquiment del català literari. Entre d’altres distincions, el 1987 rebé el Premi Nacional de Traducció del Ministeri de Cultura per De la natura, de Lucreci, i el 1990 el premi Crítica Serra d’Or per les Confessions, d’Agustí d’Hipona. [Victòria Alsina]