Pompeu Fabra i Poch (Gràcia, Barcelona, 1868 – Prada,Conflent, 1948). Lingüista, gramàtic i lexicògraf. Enginyer industrial químic, de formació filològica autodidacta, és considerat el capdavanter de la fixació del català modern. Bon coneixedor del francès, l’italià, el portuguès, l’anglès i l’alemany, va publicar una Gramàtica francesa (1919) i una Gramàtica anglesa (1924). Així mateix, en va escriure dues, de catalanes, per a no catalanoparlants: Abrégé de grammaire catalane (1928) i Compendio de gramática catalana (1929). Les seves traduccions, totes de la darrera dècada del segle xix, teatrals i d’autors nòrdics estrictament contemporanis, van molt lligades a la relació que va establir amb el nucli de L’Avenç, revista en la qual van aparèixer les primeres notícies i proves de la reforma lingüística projectada, entre 1890 i 1892. Aquest darrer any va enllestir, segons Josep Miracle^­, la versió d’Espectres d’Ibsen, amb Joaquim Casas-Carbó^­. No ocultaven que, a més de l’original, havien tingut en compte una traducció anglesa i dues de franceses. L’obra va estrenar-se al teatre Olimpo de Barcelona el 1896; havia sortit editada a L’Avenç el 1893 i va ser reimpresa el 1894, 1905, 1910 i 1924. En la Segona Festa Modernista, a Sitges, el 1893 es va representar La intrusa de Maeterlinck, traduïda del francès per Fabra (sembla que fins i tot va fer-hi d’apuntador, de dos actors de pes: Santiago Rusiñol^­ i Raimon Casellas), i aquell mateix any va imprimir-se a les pàgines de L’Avenç. Dos anys i mig després va ser duta als escenaris barcelonins i, com havia succeït amb Espectres, la premsa hi va reaccionar amb una certa fredor. De Maeterlinck, encara va girar-ne una altra peça d’un acte: Interior, apareguda a Catalònia el març de 1898, per bé que devia ultimar-la entre 1895 i 1896. Va ser estrenada el gener de 1899 per iniciativa del Teatre Íntim d’Adrià Gual^­. Finalment, tenim constància de dues traduccions més, avui perdudes: Rosmersholm d’Ibsen, datable el 1896, i Ulalume de Maeterlinck. Joan Coromines^­, a Lleures i converses d’un filòleg (1971), li atribuïa encara una versió del conte “The Gold Bug” de Poe, traduït amb el títol “La cuca d’or” el 1896. Així mateix, Palau i Dulcet va adjudicar-li la revisió del Don Quixot de la Manxa imprès per Octavi Viader el 1936, anostrat, segons Palau, per Sebastià Sánchez Juan (és, de fet, la translació d’Antoni Bulbena^­ de 1891 corregida). L’interès de Fabra per reescriure en català obres de teatre recents obeïa, segurament, al ventall de possibilitats expressives que li brindaven els originals i per al qual calia cercar solucions idònies. Es tractava, en última instància, d’una prova de foc per al català viu, espontani, col·loquial. I, també, d’una prova, d’un tempteig, per a la funcionalitat d’algunes de les seves propostes: Miracle se sorprenia de l’ús abusiu de localismes barcelonins (com dingú o nosatros), de la discordança entre els verbs ésser i estar i, en general, de la subjecció a la sintaxi francesa. Això no obstant, les seves versions van esdevenir pioneres en la introducció d’autors i tendències renovadores per a les lletres catalanes i en el trasllat fidedigne de teatre estranger –lluny de les adaptacions o arreglos tan habituals a les acaballes del segle xix. [Montserrat Bacardí]