Joaquim Mallafrè i Gavaldà (Reus, 1941). Assagista, professor universitari. El curs 1967-1968 féu de lector a Shropshire, a Anglaterra. Doctor en filosofia i lletres per la Universitat de Barcelona, és membre de l’Institut d’Estudis Catalans des del 1991. Es revelà com un traductor prominent amb l’aparició, l’any 1981, de l’edició catalana de l’Ulisses, l’obra més universal i paradigmàtica de James Joyce. Posteriorment traslladà al català altres novel·les de Joyce i d’escriptors del segle xviii, com ara Sterne i Fielding (també en féu una adaptació juvenil). Ha traduït, així mateix, autors destinats al públic més jove, com ara Colin McNaughton o el famós llibre Les aventures de Mowglide Kipling. Pel que fa a versions teatrals, ha acostat els clàssics contemporanis Beckett, Osborne i Pinter, alhora que dos dramaturgs d’èxit actuals del món anglosaxó: Ayckbourn i Harwood. D’aquest darrer escriptor sud-africà ha traduït Prendre partit,una obra que passà al cinema. És, a més, autor de nombrosos articles sobre traducció i de la primera monografia acadèmica en català consagrada a la disciplina: Llengua de tribu, llengua de polis: bases d’una traducció literària(1991). Per tota la tasca traductològica, li fou atorgada, el 1998, la Creu de Sant Jordi. Abans havia rebut el Premi de la Generalitat de Catalunya i el de la Crítica Serra d’Or (1982) per la versió de l’Ulisses; també fou premiat el seu llibre pioner de teoria de la traducció i l’anostrament de Qui a casa torna de Pinter (1986), obra que ha retraduït vint anys després amb un nou títol: Tornar a casa. Mallafrè es mostra partidari de la “traducció artística (substitutiva)”, que s’adreça al lector, en contraposició a la “didàctica (subsidiària)”, dirigida a l’estudiós. Les seves reflexions teòriques, centrades especialment sobre l’Ulisses, apunten a la necessitat d’una comprensió lectora profunda de l’original, que “ha de captar tant els continguts essencials i la intenció de l’autor en escriure l’obra, com la peculiar apropiació de la llengua de la seva comunitat, ço és: l’estil”. Per aconseguir que la tasca del trasllat sigui acurada i exhaustiva, adverteix que cal dotar-se d’una infraestructura traductora adient, és a dir, “conèixer un corpus informatiu suficient per a enfrontar-se amb la traducció”. El pas següent, la reexpressió en català, presenta esculls importants. Pel que fa al cas concret de Joyce, enumera la traducció o no de noms propis, la transmissió de la musicalitat del text, les cançons, les onomatopeies o les referències culturals irlandeses. Quant a la poètica d’Sterne, sobresurt com a tret distintiu, difícil de traspassar a una altra llengua, les peculiaritats tipogràfiques, perquè es basa en recursos estranys a la majoria de llengües; Mallafrè va optar per una puntuació tan “radical” com coherent, atès que conserva perfectament el ritme si es llegeix en veu alta. La primera versió catalana de l’Ulisses va merèixer l’elogi unànime de la premsa: Joan Triadú^↑ qualificava la traducció d’“homenatge constant a Joyce, ja que en revela tot el geni lingüístic amb tota l’economia humanament possible de distanciament” i, Jem Cabanes^↑, de “traducció que funciona “, atès que “s’entén: sí” (a l’Avui del 29 de març de 1981), perquè contradiu el tòpic de la inintel·ligibilitat de l’obra de l’irlandès. John Beattie arribava a unes conclusions similars a propòsit de la traducció de Dublinesos, formulades amb l’aval d’una vasta recerca científica. Beattie posa en relleu “la lectura acurada i compromesa de l’original, unida a una empatia natural amb els recursos de la llengua tant pel que fa a llengua original com a la llengua de traducció”. Aquesta tasca rigorosa es concreta, entre d’altres aspectes, en una travada sistematització a l’hora de traduir noms propis o en les brillants solucions en el trasllat de connotacions polítiques i patriòtiques irlandeses, segons els sentits i els jocs de paraules. [Xus Ugarte]