Marià Manent i Cisa (Barcelona, 1898-1988). Poeta, prosista i crític literari. Es donà a conèixer a partir de 1916 per mitjà de diversos Jocs Florals i de publicacions com La Revista, Ofrena, Cenacle o Vila-Nova. L’any 1918 fou un dels fundadors d’El Camí, revista que tenia la voluntat de contribuir a la construcció del Noucentisme. S’interessà per la nova poesia catòlica francesa, que, juntament amb la de Josep Carner^↑, influí els seus primers poemes, recollits a La branca (1918). Dos anys després publicà La collita en la boira (1920), amb ecos evidents de la poesia de John Keats, autor que havia traduït poc abans. El 1920 fou un dels fundadors dels Amics de la Poesia i entre 1925 i 1927 dirigí la Revista de Poesia. El 1928 edità L’aire daurat, volum de versions de poesia xinesa fetes a partir de traduccions franceses i angleses. Tot i respectar-ne els “originals” i oferir-ne informació històrica, L’aire daurat s’articulava coherentment com si es tractés d’un llibre propi. El 1931 publicà el tercer poemari de creació, L’ombra i altres poemes, que incloïa una secció de traduccions perfectament integrades en el conjunt. Des de 1918 havia col·laborat a La Veu de Catalunya, en què, entre 1931 i 1935, publicà regularment crítiques, algunes de les quals recollí a Notes sobre literatura estrangera (1934). Paral·lelament, donà a conèixer diverses traduccions de poesia anglesa a La Publicitat, que constituïren la base de Versions de l’anglès (1938). També exercí de redactor de Quaderns de Poesia (1935-1936). Com a conseqüència del resultat de la guerra civil, la seva obra de traducció dels anys quaranta i cinquanta fou duta a terme majoritàriament en espanyol, però seguint les mateixes línies de les traduccionscatalanes: literatura infantil i juvenil (Cuentos del Japón, Precisamente así, Mary Poppins, Ha vuelto Mary Poppins o En el mundo del espejo. Continuación de Alicia en el país de las maravillas), poesia xinesa (El color de la vida) i poesia anglesa (l’antologia en tres volums La poesía inglesa, Poemas d’Emily Dickinson o Poemas de KathleenRaine). Així mateix, exercí de crític literari en llengua espanyola amb articles que posteriorment aplegà a Cómo nace el poema y otros ensayos y notas (1962) i Palabra y poesía y otras notas críticas (1971). Amb tot, Manent no abandonà mai la tasca de poesia, crítica i traducció en llengua catalana. Recollí la crítica literària de preguerra i postguerra aPoesia, llenguatge, forma. Dotze poetes catalans i altres notes crítiques(1973),Llibres d’ara i d’antany (1982) i Rellegint (1987). Alhora, tancà l’obra de creació poètica amb La ciutat del temps (1961) i l’edició de la Poesia completa (1986 i 1989), la qual, a més de la revisió dels llibres anteriors, n’incloïa un de nou titulat El cant amagadís. El 1967 publicà una segona mostra de versions de poesia xinesa, Com un núvol lleuger, concebuda en les mateixes línies que L’aire daurat, i que incloïa una resposta crítica al realisme històric, moviment contra el qual es posicionà. Finalment, també fou durant la postguerra que donà a conèixer fragments dels seus dietaris personals en els volums Montseny. Zodíac d’un paisatge (1948), A flor d’oblit (1968), El vel de Maia (1975) i L’aroma de l’arç (1982).Les seves traduccions —gairebé sempre de l’anglès— mostren una gran coherència amb la ideologia i la poètica pròpies. En els inicis noucentistes, traduí poetes catòlics francesos (Francis Jammes, Paul Claudel o R. Valery-Radot), un John Keats rellegit des de l’òptica noucentista (n’aplegà diverses versions sota el significatiu títol Sonets i odes, el 1919, prologades per Eugeni d’Ors^↑) i El llibre de la jungla de Rudyard Kipling (que, publicat en dos volums de 1921 i 1923, planteja un tipus de relació entre l’home i la natura contraposada a la que haviapredicat el Modernisme). El seu catolicisme es féu present en traduccions com San Francisco de Asís (1925) o L’home perdurable (1927), ambdues de G. K. Chesterton. D’altra banda, els seus interessos en la formació moral de l’individu el dugueren a la traducció d’obres emblemàtiques de la literatura infantil i juvenil, comRondalles de Hans Andersen (1933), El llibre de fades d’Arthur Rackham (1934), Bibi (1934) o Peter Pan i Wendy (1935). Alguns aspectes d’aquestes narracions també eren assumits des de la pràctica manentiana de la poètica postsimbolista, la qual el conduí al concepte de traducció subjacent en els trasllats de W. B. Yeats apareguts a la Revista de Poesia el 1925, L’aire daurat i Com un núvol lleuger, les versions incloses a L’ombra i altres poemes o Versions de l’anglès. Un concepte de traducció que, respectant l’original, és utilitzat com a via de reflexió metaliterària sobre les relacions entre llenguatge, individu i realitat, i sobre la tradició poètica. Els centres d’atenció del Manent traductor de poesia es decantaren cap als romàntics anglesos (William Blake, S. T. Coleridge, John Keats, P. B. Shelley i William Wordsworth), que considerava l’origen de la poesia contemporània, i cap als seus hereus més directes (Walter de la Mare o W. B. Yeats). Les seves obres de traducció més importants plantejaren un recorregut antològic per la història de la poesia anglesa: Versions de l’anglès (1938), Poesia anglesa i nord-americana (1955) i El gran vent i les heures (1983).Així mateix, s’interessà per la poesia de Rupert Brooke, Emily Dickinson, Archibald MacLeish, Dylan Thomas, Wang Wei i Boris Pasternak.De tots, en publicà versions al català, excepte del darrer, poeta rus que tan sols traduí, en col·laboració, a l’espanyol (1959). [Jordi Marrugat i Domènech]