Avel·lí Artís i Gener (Barcelona, 1912-2000). Tísner. Escriptor. Novel·lista, periodista, ninotaire, pintor, escenògraf, creador dels mots encreuats en català, autor de reportatges d’investigació i de guions de cinema i de televisió, activista cultural, va relatar part de les seves experiències en els quatre volums de memòries Viure i veure (1989-1996). Des del retorn de l’exili mexicà, l’últim dia de 1965, va traduir gairebé sempre narrativa contemporània (fora d’un assaig de Marguerite Yourcenar), de l’anglès i de l’espanyol. Pel que tenen d’inusual en les darreres dècades del segle xx, i sobretot pel seu valor intrínsec, sobresurten les versions d’obres de Borges, García Márquez i Vargas Llosa. Artís-Gener va explicar més d’una vegada que va ser el mateix García Márquez qui li va encomanar la traducció de Cien años de soledad, a les darreries dels anys seixanta, aleshores que l’escriptor colombià vivia a Barcelona; i, també, que, de totes les versions que García Márquez podia jutjar, la que més el complaïa era la catalana, per la fidelitat aconseguida i per la troballa del ritme just. En efecte, les traduccions d’Artís-Gener constitueixen una veritable recreació tant dels mons fabulosos que els originals narren com dels estils característics de cada autor. A més, resol admirablement el perill de les interferències, dels calcs, i se serveix d’un repertori molt ampli de recursos expressius, de solucions genuïnes o, de vegades, de collita pròpia (sobretot, a l’hora de transferir alguns “americanismes”); així mateix, no dubta a reformular les frases sempre que cal segons les exigències de la llengua d’arribada o, simplement, per tal de reproduir el to i la cadència de l’original. En va encapçalar dues, Cent anys de solitud i L’Aleph, amb uns prefacis en què propugna la viabilitat –i la necessitat– de la traducció de l’espanyol al català com una forma d’eixamplar el cabal de les nostres lletres, àvid de tota mena de disciplines i de procedències. Ell mateix va traduir-se a l’espanyol de Mèxic la seva novel·la més celebrada, Paraules d’Opoton el Vell (1992). [Montserrat Bacardí]