Alfons Maseras i Galtés (Sant Jaume dels Domenys, 1884 – Tolosa de Llenguadoc, 1939). Jaume dels Domenys. Novel·lista, poeta, dramaturg, crític literari, periodista, autor de proses vàries i divul­ga­dor. Proper a l’ideari modernista, des de molt jo­ve publicà articles, traduccions i originals a la prem­sa i ben aviat co­men­çà una producció que ha­via d’esdevenir especialment fecunda. Sobretot entre el 1924 i el 1938, va girar al català in­nom­­brables títols dels gèneres i estils més diversos, majori­tà­ria­ment a partir del francès, però també de l’i­ta­lià, l’anglès, el por­tu­­guès, l’oc­cità, l’espanyol, el rus i el flamenc —en força casos, mitjançant versions franceses. Per bé que practicava la traducció com a mit­jà de subsistèn­­­cia, els originals s’a­deien sempre amb els gustos li­te­raris i l’ideari catala­nista de Maseras. Així, doncs, al cos­tat d’au­­tors amb qui l’unia una relació personal o que te­nien un lligam més o menys estret amb la nostra cultura (la poeta cu­ba­­na Emilia Bernal, que havia versio­nat poe­tes catalans; el pe­ruà Luis Ulloa, defensor de la ca­ta­la­nitat de Cristòfol Colom; o el pre­si­dent del Centre Català-Suís F. A. Schmid), va traduir no­­vel·listes dels segles xix i xx, poe­tes emi­­nent­ment ro­màn­tics i dra­ma­turgs de tots els temps, con­­­ven­çut de la necessitat d’in­cor­po­rar a les lletres catalanes les obres mestres uni­ver­sals. Fou amb aquest objectiu que entre el 1930 i el 1936 dugué a terme la im­portant em­presa de posar en ca­talà, per a l’e­ditorial Bar­cino, la pro­duc­ció íntegra de Molière, lle­­­vat d’al­­gu­nes farses. De fet, no era el primer cop que n’anostrava algunes peces: el 1907 havia versionat, amb Pere Prat i Gaballí^­, un Don Joan que havia estat posat en escena al teatre Principal —tot i que no s’ar­ribà a im­­pri­mir—; el 1908 havia encetat amb Tartuf o l’impostor una col·lec­ció de Joa­quim Horta dedi­­­ca­da al dra­ma­turg francès, en la qual preveia publicar també El misantrop —pot­ser el mateix que el 1922 fou re­pre­sentat al tea­tre Romea—; i en­cara, en una car­ta adreçada a la re­vista Teatralia el 1909, con­fes­­sava ser autor d’u­na «traducció-arreglo» de Le Sicilien ou l’Amour peintre titulada El vel de l’Esclava. En la ma­teixa carta, Maseras, que en aquell mo­ment enllestia la primera versió de Francesca de Rimini de Silvio Pellico (la sego­na fou edi­tada per la Llibreria Ita­lia­na el 1924 amb un pròleg en què advertia que, insa­tis­fet de l’anterior, l’ha­via modi­fi­cada), expli­ca­­va per què feia servir el vers per a l’obra de Pellico i, en canvi, la prosa per a la de Molière: calia veure en cada cas si l’ar­gument, l’època, els per­so­nat­ges i, so­bre­tot, la qualitat moral d’a­quests perso­nat­­ges eren dig­nes de par­lar en vers, i declarava que Pellico era un poeta i, Molière, un co­me­diant. El 1938 havia de tornar a tras­lla­dar a la prosa les com­po­sicions d’un altre poeta, el portuguès Teixeira de Pascoaes. Bona part de les versions tea­trals de Maseras eren re­presen­ta­des per l’Escola Cata­la­na d’Art Dramàtic o pel Teatre Íntim d’Adrià Gual^­, com ara el Somni d’una nit d’estiu de Shakespeare, una tra­­duc­ció en vers del 1929 de la qual Ramon Es­querra^­ (Shakespeare a Catalunya, 1937) des­ta­cava l’es­til elegant, la manca d’encar­carament i la conservació de l’es­pe­rit poètic de l’original, mal­grat retreure al tra­duc­tor nom­bro­ses llibertats, altrament ex­plicables atès el públic a què anava des­tinada la «Col·lecció Popular Barcino», en què sortí a llum. La consciència de la fun­ció educa­do­ra de la literatura el menà a difondre, mitjançant conferències, pròlegs i articles a la premsa, els escriptors que l’inte­­res­sa­ven i, alhora, a popularitzar amb traduccions (moltes en diaris i revistes, com ara Vasco de Marc Chadourne, apareguda a La Nova Revista el 1929) personatges de l’avant­guarda eu­ropea que eren des­co­neguts del gran públic, sovint autors novells (com diversos joves con­tis­tes fran­­ce­sos que aplegà en un sol volum) o representants de cultures minoritàries (com el poeta armeni Hrand Nazariantz, el no­vel·lista fla­menc August Snieders o Frederic Mistral, de qui el 1930 publicàun conjunt de rondalles, arran del centenari del seu naixement). Sem­blantment, amb el propòsit de reivindicar una sèrie de ca­ta­lans que con­siderava pre­cursors de la Re­nai­xença, va «res­tituir a la seva llen­gua» al­gu­nes obres en cas­tellà o en francès de Bo­na­ventura Carles Aribau, del poeta pre­ro­màn­tic Manuel de Ca­banyes, de l’his­to­ria­dor Antoni de Capmany, de l’es­criptor Pau Piferrer i de l’astrònom ros­se­llo­nès Fran­­cesc Ara­gó, tot acompanyant-les de prò­legs en què jus­ti­ficava l’ús d’un llen­guat­ge planer en nom d’u­na més fàcil comprensió. Maseras féu, a més, traduccions al cas­te­llà i fins al francès, llengua en què escriví una novel·la original, L’Arbre du Bien et du Mal [Judit Fontcuberta]