Magí Morera i Galícia (Lleida, 1853-1927). Escriptor, polític i advocat. La seva obra literària té tres vessants diferenciats: la poesia escrita en espanyol, la producció lírica catalana i les traduccions de Shakespeare, tasca a la qual es lliurà de ple a partir del 1912. La publicació de XXVI sonets de Shakespeare marcà l’inici d’una carrera com a traductor que el posà en relació amb els grups noucentistes, i l’objectiu últim de la qual era traduir al català l’obra completa del dramaturg anglès. El 1913 publicà una Selecta de sonets de Shakespeare, que fou la darrera edició d’aquest particular tipus d’obra. En els sonets optà per mantenir-se fidel a la forma original i conservar els decasíl·labs, alhora que intentà reproduir el ritme i l’alternança de síl·labes tòniques i àtones. El 1915 aparegué, a La Revista, «El fènix i la tórtora», i dos anys després l’escriptor donà a conèixer la traducció completa d’un poema narratiu llarg sobre la faula de Venus i Adonis. Venus i Adonis fou prologat per Josep Carner^↑, que destacà el paper de Morera i Galícia en el procés de codificació del català modern. El 1918 ja s’endinsà en la traducció de les obres dramàtiques de Shakespeare, projecte que s’inscriví en el marc de l’Editorial Catalana. Coriolà (1918), la primera versió de Morera apareguda a la «Biblioteca Literària», meresqué els elogis de Carles Riba^↑, que, en un article aparegut a La Veu de Catalunya i titulat «Elogi del poeta traductor», demanava la continuació de la col·laboració de Shakespeare i Morera i Galícia. Seguiren aquesta obra Hamlet (1920), Romeu i Julieta (publicada el 1923 i representada tres anys abans sota la direcció d’Adrià Gual^↑) i, a l’últim, El marxant de Venècia (1924). Fins l’any 2008 havien romàs inèdites les versions de Juli Cèsar i Macbeth (que Morera ja havia traduït al castellà i havia publicat el 1919). En aquestes traduccions el poeta optà pel vers lliure, alternant-lo amb algun fragment en prosa, fidel a la manera de l’original; els versos són decasíl·labs i isosil·làbics, i només hi ha rima quan hi escau. La dificultat tècnica d’aquesta opció fa que, sovint, la forma de la traducció se subordini al sentit, i obliga el traductor a forçar el lèxic, la sintaxi o a ometre’n alguns conceptes. Pel que fa a la llengua, aglutinà una via culta —hereva dels Jocs Florals— i una via popular (que es reflecteix, per exemple, en l’ús de dialectalismes), alhora que assimilà les propostes fabrianes i de l’Institut d’Estudis Catalans. La característica distintiva de les seves traduccions és, però, que no perden mai el particular registre del poeta, i això fa que en algunes obres el seu propi lirisme domini el text shakesperià. Josep Maria de Sagarra^↑ no s’estigué d’afirmar, en relació amb la versió moreriana d’El marxant de Venècia, que, si bé la traducció «és fidel i perfecta des d’un punt de vista lingüístic i retòric», trobava el vers «un xic hiperbatonitzat, i sec a estones». La dedicació de Morera i Galícia a l’obra de Shakespeare no es concretà solament en les seves traduccions, sinó que inclou també dues conferències: «Consideracions sobre les interpretacions dels personatges de Shakespeare» (pronunciada el 14 d’octubre de 1917, en la sessió inaugural de curs de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic, i publicada l’any 1921) i «Absurditats relatives a la personalitat de Shakespeare» (pronunciada el 1918 a la Lliga Regionalista). [Anna Soler Horta]