Andreu Nin i Pérez (el Vendrell, 1892 – Alcalá de Henares, 1937). Polític i escriptor. D’ençà dels anys d’estudiant de magisteri, mostrà fondes inquietuds socials i polítiques que el dugueren a militar activament en la CNT. A la dècada dels vint fou escollit com a delegat per assistir a Moscou al primer congrés de la Internacional Sindical Roja. La seva presumpta implicació en l’assassinat del primer ministre Eduardo Dato impedí que tornés a Barcelona i fou així que acabà vivint gairebé deu anys a l’URSS. Alhora que entrava en contacte amb la llengua i la literatura russes, hi ocupà càrrecs de màxima responsabilitat dins de la Internacional Sindical Roja fins que la mort de Lenin, i les lluites internes pel poder que la succeïren, en provocaren la caiguda i l’aïllament. Hagué de recórrer a la feina de traductor per a poder sobreviure. De primer fou Joaquim Maurín, company polític exiliat a París, qui li oferí la possibilitat de traduir al castellà un seguit d’obres polítiques per a les edicions Europa-Amèrica. Amb el desig de refer els lligams amb les editorials de casa nostra, es posà en contacte amb Joan Puig i Ferreter^↑, director literari d’Edicions Proa, per endegar el que esdevindria una llarga i fructífera col·laboració amb l’objectiu de traduir directament al català obres cabdals de la literatura russa. Forçat tant per la penúria econòmica com per l’ostracisme polític en què vivia, aquesta darrera època a l’URSS fou especialment productiva per al Nin traductor: en el moment de l’arribada a Barcelona –la tardor de 1930– ja havia aparegut la traducció de Crim i càstigde Dostoievski (1929) i és molt probable que tingués enllestida la de la novel·la de Pilniak, El Volga desemboca al mar Caspi (1931). Un cop establert a Catalunya, l’adscripció comunista no li facilità la tasca de trobar una ocupació, de manera que les traduccions continuaren representant el seu principal guanyapà. Des d’aleshores i fins al moment de la detenció i l’assassinat, l’estiu de 1937, mai no abandonà l’activitat traductora, la intensitat de la qual augmentava o disminuïa en funció dels alts i baixos de la vida política. D’una banda, traduí al castellà un bon nombre d’obres científiques i d’història política i cultural per a editorials de Madrid i de Barcelona, mentre que, de l’altra, prosseguia la traducció al català de narrativa per a Proa. La bona entesa amb Puig i Ferreter féu possible que, al costat de novel·les d’autors tan reconeguts com Dostoievski, Tolstoi o Txèkhov, es donessin a conèixer al públic català obres d’escriptors soviètics com ara Pilniak i Bagdànov. Entre els estrictament contemporanis, també cal esmentar Mikhaïl Zòixenko: Prou compassió! (1936), recull d’alguns dels seus millors relats satírics, no aparegué a Proa, sinó als “Quaderns Literaris”, potser perquè aquesta col·lecció no se centrava exclusivament en la novel·la. L’insurgent, del francès Jules Vallès, constitueix una altra excepció, en aquest cas pel que fa a la tria de la llengua de partida. Bona part d’aquests trasllats van acompanyats d’un pròleg en què es presenta la figura i l’obra de l’autor traduït; només, però, en el de Crim i càstig hi ha una referència explícita a la tasca traductora: Nin cercava el difícil equilibri entre la fidelitat a l’estil original i el respecte a la idiosincràsia de la llengua d’arribada. Tret d’una petita obra de contingut marcadament polític (Què ha passat?, de Trotski), el català fou la llengua reservada als textos literaris. Darrere aquesta decisió de ben segur que hi havia la voluntat d’enriquir la literatura catalana amb la incorporació d’escriptors russos clàssics i contemporanis, com també l’ambició personal de bastir una obra coherent i digna. Per bé que aquestes traduccions no reberen gaires mostres públiques de reconeixement per part dels cercles intel·lectuals de l’època, posteriorment, ja en plena postguerra, sorgí el mite de Nin com a traductor excepcional, i escriptors de la talla de Josep Pla^↑ (en l’“homenot” que li dedicà) qualificaren les seves versions com “les millors que d’aquests autors (Tolstoi i Dostoievski) s’han produït en un idioma d’arrel no eslava”. [Judit Figuerola i Peró]