Joan Petit i Montserrat (Barcelona, 1904-1964). Filòleg i pedagog. Home d’inquietuds intel·lectuals i grans coneixements, col·laborà com a crític musical a Mirador, fou director literari de l\'editorial Seix-Barral i professor a l\'Escola de Bibliotecàries i a la Universitat de Barcelona (1952-1964). A més, desenvolupà una notable activitat traductora: traduí del francès, de l’anglès, de l’alemany i de l’italià nombrosos llibres al castellà, tant sobre temes especialitzats (art, literatura, història...) com de ficció; en algunes de les novel·les s’ocultà sota el pseudònim de Fernando Acevedo. Les traduccions al català, en canvi, ho són de les llengües clàssiques i estan gairebé totes vinculades a la Fundació Bernat Metge. El 1928 hi traduí, amb Josep Vergés^↑, el volum de Poesies de Catul; en destaca la voluntat de literalitat, que respon als criteris de la Fundació, i que de vegades fa un pèl fosc el text català; quant al tractament donat als temes eròtics o sexuals, Petit afirmava en la introducció: “respecte d’alguns passatges obscens o grollers, hem preferit no traduir-los o substituir-los, si el sentit ho permetia, per eufemismes”. Després vingueren dos volums dels Discursos de Lísies, que recullen l’estil nu i senzill de l’original, i tres volums de les Arengues de Demòstenes. També col·laborà a la Fundació Bernat Metge amb la notícia preliminar i les notes a l’Electra de Sòfocles (traduïda per Carles Riba^↑), i formà part del consell directiu. Després del 1951, coincidint amb l’etapa de docència a la Universitat de Barcelona, s’estroncà la seva activitat traductora. El 1968 aparegué pòstumament la traducció dels Carmina Burana; en el pròleg Antoni Comas explicava que l’havia duta a terme amb l’ajuda de la seva esposa quan es començava a conèixer la cantata d’Orff a Catalunya, amb l’objectiu de repartir-la entre els amics perquè poguessin entendre el contingut dels textos, i en remarcava el llenguatge “directe i col·loquial”, adient per a aquests versos sovint divertits i paròdics. [Victòria Alsina]