Josep Maria Sagarra i Castellarnau (Barcelona, 1894-1961). Dramaturg, poeta, pro­sista, crític teatral i periodista. Llicenciat en dret, començà la carrera diplomàtica, que aban­donà per esdevenir un professional de les lletres. Les traduccions ocuparen un lloc desta­cat en la seva producció fecunda i variada, i, amb un marcat segell personal, complemen­taren la in­fluèn­cia que, com a escrip­tor d’una popularitat extraordinària, exercí en la literatura catalana. Prova d’això és que han estat reeditades diverses vegades dins les Obres completes, al costat de l’obra de creació. Havent publicat a la prem­saalgunes traduccionsde J. H. Fabre,Leopardi, Tennyson i altres poetes a la primeria del segle xx, es distingí especialment com a tra­ductor dramàtic i compartíl’afany de normalització del reper­­tori universal en català que imperava en els cercles intel·lec­tuals de l’època. Els seus inicis estigueren molt vinculats al Romea, on el 1923 estrenà El barret de cascavells de Luigi Pirandello —introduí, així, aquest autor a la Península— i, un any abans, la tra­duccióen vers alexandrí de L’escola dels marits, arran del tercer cen­te­nari del naixement deMolière, un comediògraf de qui el 1925 adap­tà una altra peça als gustos populars dels espec­ta­dors d’aquell teatre i dels lec­tors de L’Escena Catalana: George Dandin, que con­vertí en El senyor Pupurull i tras­lla­dà a la Bar­ce­lona de 1840; tres anys després,s’aplicà —sem­bla que per un encàrrec per a l’es­cena— a una obra menor de Goldoni, preci­sament Molière; encara, el 1931 estrenà al Novetats la comèdia Màrius de Marcel Pagnol. Cons­cient de la seva res­­pon­sa­bi­li­tat com a escriptor i de la tasca empresa per Pompeu Fabra^­, tingué una gran cura de l’idioma, que —ad­ver­tia— es trobava «en aquell estat de cera tova que totes les ditades se li coneixen»; fruit d’a­ques­ta consciència —i també de les necessitats econòmiques— són els dos «grans monuments de la llengua», tal com els ano­mena Jordi Car­bonell, amb què enri­quí les lletres catalanes des­prés de la guerra: les versions de Shakespeare i la traducció en tercines i hendecasíl·labs de la Divina comèdia, la qual, molt treba­llada i acompanyada d’uns extensos comentaris de cada cant, ha estat quali­fi­cada per alguns crítics italians de la millor que se n’ha fet en qual­sevol idio­mai,per nombrosos crí­tics catalans, de la millor traducció de Sagarra. Començà a publi­car-la a La Veu de Catalunya entre el 1935 i el 1936, la continuà durant l’exili i, en tornar a Catalunya el 1940,l’acabà gràcies al mece­natge de Francesc Cambó. Quansortí en edició de bibliòfil entre el 1947 i el 1951 (posteriorment, entre el 1950 i el 1952, Alpha la publicà en una edició corrent amb tiratge limitat), ja hi havia diverses traduc­cions de la Divina comèdia; la seva,de caire poètic, per alguns mancava derigor filològic, mentre que,per d’altres, Sagarra, versat en la literatura i la cultura italianes, i amb un coneixement profund dels recursos retòrics, un voca­bulari ric i precís, i una faci­li­tat versificadoraextraordinària, erael traductor ideal del Dant. El 1935 ell mateix justificava a La Veu de Catalunya la manca d’una fidelitat escrupolosa per la intenció de fer una versió viva, àgil, moderna i expressiva.Gabriella Gavagnin observa que,d’entrada, per guanyar imme­dia­tesa, senzillesa i intel·ligibilitat,buscàun ritme, un llenguatge i un estil propis que, si bé la dotaven de força i personalitat, era al preu d’allunyar-se sovint de l’origi­nal, per la qual cosa, abans que aparegués en forma de llibre, el traductor la sotmeté a un procés de revisió subs­tan­cial consistent principalment a ajustar-la més al contingut i a atenuar alguns efectes estilístics en què potser s’havia recreat massa. Anteriorment, entre el 1940 i el 1943, amb l’ajut dels mecenes San­tiago Martí i Fèlix Millet, Sagarra s’havia ocupat de traslladar el corpus dramàtic sen­cer de Shakes­peare, que, a més de l’home de teatre més formidable de tots els temps,idoni per a establir les bases d’un teatre nacional, li semblava el model d’estètica sublim, de vitalitat verbal i de voluptuositat retò­rica que ell mateix perseguia —de fet, Josep Palau i Fabre^­ afirma que la seva obra dramàtica personal és una preparació involuntària per a traduir Shakes­peare—;les circums­tàncies, però,només li perme­te­ren d’enllestir-ne vint-i-vuit peces, entre les quals falten al­guns títols cab­dals, com ara El rei Lear o Hamlet. Aquestes versions, que no sortiren a llum fins al 1945 en edició de bibliòfil en set volums (amb data falsa de 1935) i fins al 1958 en una edició corrent (només algunes, perquè la primera edició íntegra aparegué entre el 1979 i el 1986), han estat objecte de múltiples repre­sentacions des d’ales­hores i han esde­vingut canòniques. Això és així perquè, com molts crítics i directors han indi­cat, Sagarra, amb la seva doble condició de poeta i dra­maturg —i, més concretament, de poeta dramàtic—,reu­nia els requisits necessaris per a anos­trar ambuna gran eficàcia literària i escènicaun clàssic universal:el sentit teatral, jun­tament amb la mestria de l’expressió literària, el domini dels diferents regis­tres lingüís­tics i l’habilitat per a investir la parla del poble d’una qualitatpoètica, li permeteren de recrear el llenguatge shakes­pearià amb una plas­ticitat i una fluï­desa excep­cionals, i amb la naturalitat i l’espon­ta­neï­tat que exigeix l’escena, tot respec­tant l’aspecte for­mal i la prosòdia de les obres (pro­sa, vers blanc, cançons…). Nogensmenys, hom li ha retret algunes deficiències d’in­ter­pretació i una tendèn­­cia —acu­­sada per la pressa— a abusar dels seus dots naturals per tram­pejar les difi­cul­tats; el mateix Sagarra, però, asse­gurava que, si no sempre s’havia mantingut fidel a la lletra, sí que s’havia supeditat al ritme poètic i a la vivacitat expressiva del text i que havia per­seguit la«més viva fidelitat als conceptes, sense “llimar” els mots», fins al punt que, com la majoria de la crítica, Palau i Fabre considerava com un privilegi per a la nostra cultura de posseir unes traduccions que, bo i «sagar­­re­jar», es troben tan a propde l’ori­gi­nal, i que, a causa de la contun­dència i la decisió exigides per la velocitat,desborden lleugeresa i fres­cor. De fet, tal com observa Ferran J. Corbella,foren fonamentalment les traduccions de Shakespeare que l’enllaçaren amb la mo­der­nitat teatral més que no pas l’obra pròpia. Els dos dar­rers anys de la seva vida Sagarra escriví per a l’ac­tor Joan Capri El senyor Parramon (1960) i El fiscal Requesens (1961), dues adapta­cions de L’avar de Molière i d’El casa­ment de Gógol, respec­tivament, que obtingueren un èxit notable i que, malgrat la trans­posició del lloc de l’acció, la cata­la­nit­zació dels noms dels per­sonatges i el decantament vers la far­sa, Jordi Car­bonell troba d’un gran interès pel sentit teatral, la ri­quesa de lèxic i l’eficàcia lingüística d’algunes expressions damunt l’escenari. A des­grat de mante­nir sem­­­pre l’esperit de les obres, el po­pulisme en les ver­sions lliures de teatre com aquestes li ha valgut més d’una crítica, encara que, segons Xavier Fàbregas, Sagarra jugà «al fu­nam­bulisme entre l’ex­pres­sió popular i el virtuosis­me culte» o, en paraules de Ferran J. Cor­be­­lla, adquirí «un compromís entre la co­mer­­cialitat i el pro­gra­ma vaga­ment cul­tu­rit­za­dor». [Judit Fontcuberta]