Maria-Antònia Salvà i Ripoll (Palma, 1869 – Llucmajor, 1958). Poeta. De clara influència verdagueriana, es donà a conèixer el 1910 amb el recull Poesies, al qual seguiren Espigues en flor (1926), El retorn (1934) i el llibre memorialístic Entre el record i l’enyorança (1955), entre d’altres títols. Traductora del provençal, el francès i l’italià, traslladà poemes esparsos d’autors com Petrarca, D’Annunzio, Pascoli, Louis le Cardonnel, Francis Jammes o Andrée Bruguière de Gorgot, del qual el 1918 aparegué a París una edició bilingüe de Dans les ruines d’Ampurias. Sonnets. Els anys vint traduí del català al castellà dues obres, encara inèdites, del pare Miquel d’Esplugues: El parenostre. Gloses apologètiques i La vera efígie del Poverello. Però les seves veritables creacions traductològiques són les personals i reconegudes versions de Les illes d’or (1910) i Mireia(1917) de Frederic Mistral (amb qui compartia l’interès per la germanor entre Provença i Mallorca) i d’Els promesos (1922-1923) d’Alessandro Manzoni. La Mireia de Salvà, com apunten Perelló i Rosselló, “més que una simple traducció, es tracta d’una autèntica recreació”. Sovint les seves expressions són més elegants i poètiques que les mistralianes i els versos catalans agafen matisos nous i idealitzadors que els aproximen a l’estètica noucentista. Salvà considerava Mireia com una obra pròpia, motiu pel qual es mostrà força reticent a les correccions lingüístiques que li imposà l’Institut d’Estudis Catalans. El 1957 es publicaren les Obres completes de Frederic Mistral, les quals recollien les versions de Salvà i Guillem Colom^↑. Els promesos, novel·la que desmitifica la història oficial i intenta renovar la narrativa italiana de l’època, és la segona obra que traslladà de Manzoni, després de la traducció, encara inèdita, dels Inni Sacri, que dugué a terme a proposta de Joan Alcover. Salvà també hi intervingué visiblement: davant certes afiligranades expressions italianes i la dificultat de trobar algunes equivalències en català, o bé reduïa o bé ampliava el text originari. El 1945 tancà la seva discontínua i intensa trajectòria traductora amb la publicació dels Poemes de santa Teresa de l’Infant Jesús. El 2002 aparegué una traducció seva dels millors poemes de Giovanni Pascoli, que havia iniciat el 1916 i que la censura i la peculiar situació editorial catalana impediren que sortís a llum. Encara que es tracta d’una versió fidel al text originari, Salvà s’imposa una autocensura moral i religiosa, fins i tot eliminant poemes per l’absència de connotacions cristianes. [Pilar Godayol]