Alfred Sargatal i Plana (Hostalets d’en Bas, 1948). Al-Faruk, Susanna d’Hèlix i Artur Rimbau. Catedràtic de batxillerat de llengua i literatura catalanes. Va fer de corrector, redactor i traductor en diverses editorials (Edicions 62, Laia, Salvat, Seix Barral, Ariel...). Ha publicat alguns reculls de poesia i ha col·laborat en nombroses revistes com a crític literari. Per bé que ell mateix no es considera un traductor professional, ha enllestit, des del 1976, un bon nombre de versions al català i al castellà de diversos gèneres, especialment novel·la i poesia, a partir de l’anglès, el francès, l’italià, el català i el castellà. Ha traduït noms rellevants de la literatura universal, com ara Gérard de Nerval, Saint-John Perse, Henry James, T. S. Eliot, E. E. Cummings o Italo Calvino, de vegades en cotraducció (Albert Cohen i Margerite Yourcenar), en publicacions periòdiques o en llibre: una part significativa de les traduccions fou publicada a la col·lecció d’“Els Llibres de Glaucos”, de primer sota l’empara de l’editorial Laertes i, després, de Columna, cofundada per Sargatal. A parer del traductor, pel que fa als criteris d’anostrament, cada obra exigeix un tractament específic, tot i que no s’hauria de trair mai l’esperit --o el sentit-- del text, i això afecta tant la forma com el contingut, elements indissociables. Tanmateix, algun cop, com el cas d’un conte d’Alfred Jarry, “El via-crucis considerat com una cursa de bicicletes muntanya amunt”, ha dut a terme una “di-versió”, en lloc d’una versió: en aquest sentit, es produeix una traïció a la lletra del text, tot respectant-ne fidelment l’esperit. La traducció, per a Sargatal, és un exercici de plaer, atès que significa comprendre l’obra de determinats autors, especialment alguns poetes “hermètics”, pels quals sent una admiració especial: Nerval, Jouve, Saint-John Perse, Eliot o Cummings. Conserva inèdita una versió d’una antologia de poemes de Louis Aragon i una altra del llibre de memòries El pes de la pallade Terenci Moix. Al castellà, va traduir-hi una mostra d’escrits de Max Ernst (1982), una àmplia selecció de la correspondència de William Faulkner (1983) i la novel·la El país que no fue (Cercamón) (1984) de Lluís Racionero, a més de la versió corresponent de l’antologia Introducción al cuento literario (2004). [Xus Ugarte]