Eduard Valentí i Fiol
(Pals,
1910 – Barcelona, 1971). Llatinista i humanista. Llicenciat en filologia
clàssica a la Universitat de Barcelona, on fou deixeble de Carles Riba↑,
fou professor de llatí a la Universitat Autònoma de Barcelona (1934-1939) i
catedràtic d’institut (1935-1939). El 1939 fou traslladat a l’institut del
Ferrol i, tot i que el 1944 s’incorporà a l’institut de Reus, fins al 1961 no
pogué tornar com a catedràtic a Barcelona. En ser creada la nova Universitat
Autònoma de Barcelona (1968), fou nomenat professor de filologia llatina. En la
seva obra destaquen els excel·lents manuals de llatí per a tots els nivells,
reeditats repetidament al llarg de molts anys (la Sintaxi llatina fou traduïda
al català per Jaume Medina↑, el 1979), i les edicions escolars
d’autors clàssics, sovint amb traducció interlineal en castellà. Traduí a
aquesta llengua algunes obres d’autors clàssics, la més important de les quals
és De la naturaleza de Lucreci
(1961), i un gran nombre de l’alemany i de l’anglès de temes diversos, com
filosofia, dret i literatura. En relació amb la traducció al català cal
destacar dos tipus de tasques. En primer lloc, els articles sobre la presència
dels clàssics en la literatura catalana de la Renaixença ençà, recollits a Els clàssics i la literatura catalana
moderna (1973); hi tenen una rellevància especial tres treballs dedicats a
la traducció: “Carles Riba, humanista”, “Carles Riba i la seva traducció de L’Odissea” i “L’adaptació de l’hexàmetre
en Maragall↑ i en les traduccions de L’Odissea de Carles Riba”, en els quals palesa uns profunds
coneixements humanístics i exposa amb gran claredat els principis en què es
basava Carles Riba, servint-se de traduccions alemanyes, angleses i castellanes
de l’Odissea, per a il·lustrar els
seus arguments. En segon lloc, sobresurt la feina de revisió de la segona
edició del Brutus de Ciceró i de les Obres menors de Tàcit per a la Fundació
Bernat Metge, totes dues del 1936. La seva obra pròpiament de traducció al
català consisteix en l’edició i la versió dels Deures i les Tusculanes
de Ciceró, traduccions en les quals destaquen la nitidesa, la precisió i la
meticulositat en la tria del lèxic i una certa literalitat encarcaradora,
justificada pel fet de tractar-se d’una versió bilingüe.
[Victòria Alsina]
CICERÓ,
Dels deures. Vol. 1: Llibre I.
Barcelona: 1938. (FBM, 84)
CICERÓ,
Dels deures. Vol. 2: Llibres II-III.
Barcelona: 1946. (FBM, 86)
CICERÓ,
Tusculanes. Vol. 1: Llibres I-II.
Barcelona: 1948. (FBM, 90)
CICERÓ,
Tusculanes. Vol. 2: Llibres III-IV.
Barcelona: 1950. (FBM, 94)
CICERÓ,
Tusculanes. Vol. 3: Llibre V.
Barcelona: 1950. (FBM, 96)
,
Els clàssics i la literatura catalana moderna. Barcelona: Curial, 1972.
,
El primer modernismo literario catalán y sus fundamentos
ideológicos. Barcelona: Ariel, 1973.
CANO I ALONSO, Pere L.
“Eduard Valentí i Fiol. Record d’un humanista i la
seva obra”. Revista de Catalunya 76
(juliol-agost 1993), p. 61-73.