Bonaventura Vallespinosa i Salvat (Vilafranca del Penedès, 1899 – Reus, 1987). Escriptor, metge. De jove col·laborà amb poemes i as­saigs a la publicació futurista La Columna de Foc i a la noucentista Llaç. El 1955 fou nomenat president de la Secció de Lletres del Centre de Lectura de Reus, càr­rec des del qual promogué, en plena postguerra, innombrables activitats destinades a divulgar la cultura catalana i a revi­ta­litzar el panorama literari. En aquells anys, compaginà l’exer­cici de la medicina amb la tra­ducció, in­duït per la necessitat d’incorporar a les lletres catala­nes obres cabdals de la literatura universal, es­pecialment franceses i italianes. Maldà per oferir representacions continuades a Reus i, amb aquest fi, posà en català una gran quantitat de produccions que, en alguns casos, foren portades a altres pobla­cions de Catalunya. Així, doncs, entre la seixan­tena de traduccions que enllestí, més de la meitat de les quals són inèdites, predominen les peces dramàtiques, encara que també s’hi tro­ben llibres de narrativa i d’assaig, per exemple, de Giovanni Papini, Jean-Paul Sartre, Cesare Pavese, Albert Camus, Robert Descharnes i Clovis Prévost o Paolo Sylos Labini, escrits de metges com el premi Nobel Alexis Carrel o Claude Bernard, i fins i tot novel·la negra, com Els des­apa­reguts de Saint-Agil de Pierre Véry. Algunes traduccions foren editades anys després de ser fetes, per exemple, l’assaig filosòfic de Camus El mite de Sísif, la peça dra­màtica Corrupció al Palau de Justícia d’Ugo Betti o Sis personatges en cerca d’autori Enric IV de Luigi Pirandello, aparegudes totes el 1987, bo i ser de dues o tres dècades enrere. La tasca de Vallespinosa ha estat qualificada d’excel·lent per professionals com Joaquim Mallafrè^↑ (1987), que en destaca el llenguatge acurat, la responsabilitat lingüística i la fidelitat elegant i natural, alhora que el qualifica de «traductor-lector», perquè treballava regit únicament per les seves preferències, les quals abastaven des de clàssics com Molière, Racine o Ludovico Ariosto fins a dramaturgs d’avantguarda com Pirandello, Eugène Ionesco o Jean Anouilh, passant pels existencialistes Betti, Sartre i Camus. Frederic Roda (1972) remarcava la correcció extrema de la versió que féu de La cantant calba de Ionesco, en què trobà el punt just entre una estrangerització i un anostrament excessius. Probablement, se serví de la tra­duc­ció indirecta tant en el cas de les obres en llengua anglesa Aquell poble nostre, de Thornton Wilder, i Figuretes de vidre, de Tennessee Williams, com per al drama en sànscrit de Kalidasa Xakúntala, el qual acompanyà de cinquanta-tres notes que aclarien conceptes hindús, referents culturals, jocs de paraules o dife­rèn­cies entre les diverses edicions de l’original. Sembla que preparava un volum amb versions de Molière que havia de portar el títol de Comèdies, anàleg al de Tragèdies de Racine, però les úniques que sortiren a llum foren L’amor metge, El metge per força i El malalt imaginari, tres peces centrades en la professió mèdica que apare­gueren plegades el 1967; tanmateix, en féu set més que han romàs inèdites. Igualment, no han estat mai editades i, en el cas de les versions teatrals, de vegades ni tan sols estrenades, tra­duc­cions d’autors com ara Alfred de Musset, Pirandello, Betti, Jean Cocteau, Sartre, Pavese, Ionesco, Camus i Françoise Sagan. Malauradament, algunes s’han perdut; entre d’altres, més d’una desena de peces de Pirandello. Precisament, per la versió d’una obra d’aquest dramaturg italià, És així, si us ho sembla, el 1980 obtingué el Premi Josep M. de Sagarra [Judit Fontcuberta]