Xavier Benguerel i Llobet (Barcelona, 1905-1990). Novel·lista, autor teatral i poeta. Abans d’exiliar-se a Xile, el 1939, ja havia editat quatre novel·les, un llibre de contes, un de poesia i una peça teatral. No fou fins al 1951 que va reemprendre la publicació de novel·les, gènere al qual, a partir d’aleshores, va dedicar la major part dels seus esforços, juntament amb la traducció. En les Memòries 1905-1940 (1971) reporta l’existència d’una primera versió de poemes de Verlaine, Rimbaud, Baudelaire, Mallarmé i Valéry, perduda en el periple del confinament francès. Al llarg de la dècada dels anys quaranta va publicar, en revistes de l’exili, traduccions de poemes esparsos de Víctor Hugo, Alejandro Reyes, Pierre Ronsard o Paul Éluard, a més dels primers tempteigs d’“El corb” de Poe i d’“El cementiri marí” de Valéry, refets, l’un i l’altre, en successives edicions. El 1965 va veure impresa la seva única traducció d’una novel·la: L’ingenu seductor (The catcher in the rye) de J. D. Salinger, per a la col·lecció “El Club dels Novel·listes”, de la qual era un dels socis fundadors. El 1969 va donar a conèixer els sis primers llibres de les Faules de La Fontaine, dels quals Antoni Comas subratllava l’elegància i la naturalitat aconseguides i la troballa del registre lingüístic idoni per a reflectir tots els matisos d\'intencionalitat de l’original. L’any 1974, quan ja en feia més de vint que havia regressat de Santiago de Xile, va publicar un llibre notable: Xavier Benguerel es confessa de les seves relacions amb La Fontaine, Edgar Allan Poe, Paul Valéry, Pablo Neruda. S’estructura en cinc parts: una “Declaració de principis” i un capítol per a cadascun dels autors triats que, al seu torn, conté un assaig i les versions poètiques. En la mateixa línia, després edità Els altres (1979), en què uns “Antecedents” succints, que no aporten novetats substancials respecte de Relacions, encapçalen el conjunt de poemes traduïts, de Poe, Baudelaire, Mallarmé, Rimbaud i Valéry. Tal com assenyalava Domènec Guansé^↑ en el pròleg, Relacions insinua a estones “un art de traduir”. Bona part de cadascun dels capítols és dedicada a relatar la gènesi --antecedents, mòbils, circumstàncies...-- del seu interès per cada autor. Dues idees es repeteixen sovint: d’una banda, la traducció com un exercici que demana aprofundir en la llengua pròpia i ampliar el potencial expressiu (més encara si es tracta de poetes considerats “difícils”) i que, en aquest sentit, resulta recomanable per a qui vol dedicar-se, com ell mateix, al conreu de les lletres; i, d’altra banda, el fet de concebre la pràctica de traduir en el marc polític general de reforçament i consolidació de l’idioma en tots els àmbits, i, per tant, també en el de l’empelt de literatures estrangeres. No obstant aquests incentius, Benguerel parteix de la base que la traducció d’un gran poema és impossible, que (fent-se seva la cèlebre sentència de Valéry) no s’acaba, sinó que s’interromp, i que, per acarar-s’hi, l’intèrpret ha de reunir, pel cap baix, tres requisits: ha de ser un lector bregat, ha de dominar els recursos expressius de la llengua pròpia i, encara, cal que s’identifiqui amb l’esperit i amb l’estil de l’obra triada. Quant a la transposició pròpiament dita, Benguerel es mostra partidari de defugir la mecànica de cercar l’equivalència per a cada paraula o per a cada frase i es decanta per transferir el discurs sencer, la seva idiosincràsia, el seu estil peculiar, cometent, si cal, un procés de “descalc” i fins d’”adaptació”; així mateix, defensa, amb una contundència inusual, la traducció de poesia en vers, preservant el ritme i la rima, a fi de no desconjuntar la unitat de l’obra literària, procediment de què es va valer en totes les seves versions poètiques. Els anys vuitanta van ser prolífics pel que fa a la publicació de noves i velles (revisades incansablement) traduccions: La jove parca (1980), El corb i altres poemes / Filosofia de la composició (1982), El cementiri marí i altres poemes (1984), Fables / Faules. Tots dotze llibres (1984), Les flors del mal (1985) i Narcís (1986). Les dates i els títols són prou eloqüents: la labor de Benguerel com a torsimany, tenaç i ininterrompuda, es va divulgar amb molta demora, la qual cosa no va constrènyer una obra coherent, singular i rigorosa, sempre a l’entorn d’uns pocs poetes, que el converteix en un cas paradigmàtic de traductor vocacional. [Montserrat Bacardí]