Vides de sants rosselloneses (s. xiii). Traducció anònima del llatí del Flos sanctorum o Legenda aurea, de Jacobus de Voragine, datada vers 1260. Aquesta versió constitueix, segons Joan Coromines^↑, “una de les fonts més cabdals i més riques del català antic”. Segueix essencialment el text de Voragine amb l’afegit de les vides de Santa Bàrbara, Sant Feliu i Sant Narcís i d’altres aclariments característics dels trasllats medievals. Ha estat objecte d’una edició i d’un estudi gramatical i lèxic complet per part dels filòlegs nord-americans Kniazzed i Neugaard. La llengua de la traducció és l\'únic testimoni escrit del català-rossellonès de final del segle xiii. Es tracta d\'un català farcit de trets dialectals rossellonesos i de vulgarismes, una llengua viva, i amb formes “pròpies d\'un dialecte de transició cap a la llengua d\'oc”. És per a la dialectologia i per a la lingüística diacrònica que aquest text té un interès excepcional. El més antic dels cinc manuscrits catalans és el de la Biblioteca Nacional de París (ms. 44), del segle xiv, que consta de 261 folis escrits a totes dues cares. [Josep Gallart i Bau]