Salvador Vilaregut i Martí (Barcelona, 1872-1937). Ramon de Bell­solà. Dramaturg i pe­rio­­­­­­dista. Lli­­­cen­ciat en dret, compaginà l’exercici de les lleis amb la seva vocació li­te­­rària. Es for­­­mà en els ambients modernistes de la Barcelona del tombant de segle i col·la­bo­rà en di­ver­ses iniciatives cul­tu­rals i en múl­ti­ples publicacions pe­riò­diques com ara La Re­­­­nai­xen­­ça, Pèl i Ploma, L’Avenç, Estil, De Tots Colors, Teatràlia, El Poble Català i Jo­ven­tut, revista que fundà juntament amb altres intel·lectuals el 1900 i en la qual publi­cà algunes tra­duc­cions. Fou mantenidor dels Jocs Flo­rals de Bar­ce­­lona el 1901 i el 1902, i un dels im­­pul­sors, el 1901, de l’As­so­­­cia­­ció Wag­­ne­riana, des d’on con­tri­buí a la tas­ca de di­fu­sió tant de l’obra del com­po­si­­tor alemany com de la del dramaturg an­glès William Shakespeare. El 1898 participà en la creació del Tea­tre Ín­tim d’Adrià Gual^­, en què des­plegà bona part de la seva ac­ti­vitat com a autor teatral i traductor, a més d’intervenir com a actor en al­guns mun­tat­ges. Quant a la producció ori­gi­nal, cal es­­mentar els qua­dres dramàtics La nit dels reis i Lo barco blanc, el dra­­ma L’a­ni­ver­sa­ri, la co­mè­dia Mirar per casa —es­cri­ta en col·laboració amb Ale­xan­dre P. Ma­ristany^­— i una re­fun­di­ció i adap­ta­ció de La pas­­sió i mort de Nostre Se­nyor Jesucrist de fra An­toni de Sant Jeroni. Imbuït dels ideals de ca­ta­la­nis­­­me i de pro­­grés so­cial dels mo­vi­ments cultu­rals de l’è­po­ca, perse­guia la re­ge­ne­ració de la so­cie­tat a tra­vés de la li­te­ra­tu­ra i veia en la tra­­duc­ció una via per a acostar Ca­ta­lu­nya a Eu­ropa. Tant des del Teatre Ín­­tim com des de Joventut, Vi­la­re­­gut bre­ga­va per mo­­­der­nit­zar la cul­tura cata­lana im­pul­sant la represen­­tació i la pu­blica­ció d’obres autòctones i es­tran­­geres i treballant in­can­­sa­­blement per di­­­vul­­ga­r el teatre d’al­tres països, per tal com aquest gè­nere, asse­quible al gran públic, era es­pe­cial­­ment ido­ni per a po­pu­la­ritzar au­tors clàssics i con­tem­po­ra­nis. Així, doncs, po­sà en ca­talà pe­ces ale­manyes, an­gleses, fran­­ce­ses, gregues i italia­nes dels estils més di­­versos: des de Shakespeare, Molière o Eu­rí­pi­des fins a dra­ma­­turgs de l’avantguarda li­terà­­ria —Ga­briele D’Annunzio,Gerhart Hauptmann, Alfred de Musset, Luigi Pirandello—, pas­sant pel vodevil —Gaston Ar­mand de Caillavet, Robert de Flers, Eugène Labiche, Henri Kéroul, Albert Barré, Maurice Hennequin, Georges Mitchell, Maurice Donnay i Paul Gavault, entre d’altres—, el gran gui­nyol —André de Lorde i Alfred Masson-Forestier—, el melodrama o el gè­nere po­licíac —Silvano d’Arborio, William Gillette, Pierre Decourcelle i Michael Morton. Això no obstant, la incorporació d’aquests autors sovint passava per una adaptació tant a la realitat catalana com a la conservadora moral burgesa i al gust pel melodrama que imperava entre el gran públic de l’època. Vilaregut tre­­­ballà sovint amb col·laboradors, com Ale­xan­dre P. Ma­­­ris­tany, JoaquimMontaner^­,An­­toni Ribera^­, Jo­sep M. Jordà^­,Josep M. Ca­ru­lla, Ra­fel Es­­trada, Lluís Via^­ i Josep Oriol Mar­tí^­. Inclinat a les adap­­­ta­cions i als ar­ran­jaments, el 1928 i el 1929 con­­­vertí Measure for Measure i Much Ado About Nothing en La novícia de Santa Clara i en Com més petita és la nou…, res­pec­ti­va­ment. Ra­mon Esquerra^­ observa que aquestes pe­ces, en les quals l’ac­­ció de l’original havia estat tras­lladada a la Ca­ta­lunya del 1860, en l’una, i al temps de Fe­lip IV, en l’altra, «són més obra de l’a­­daptador que de Shakespeare, que sols en donà la idea». Ja el 1907, Vila­re­gut apun­ta­va quina era la se­va concepció de la tra­duc­ció en la nota in­tro­duc­tòria a Julius Cèsar, en què con­fes­sa­va que a l’hora d’en­ca­rar-se a a­que­lla obra mestra havia pro­curat «ar­ri­bar a l’à­ni­ma de la ma­teixa», i no pas cercar «la cor­res­­pon­dèn­cia jus­ta de mots, que sol donar, a nostre hu­­mil entendre, unes tra­duc­­cions fre­­des, en­car­ca­ra­des i man­ca­des de tota ànima i de tot braó»; i hi afegia: «Hem traduït el fons, no la forma; hem traduït les idees, no les pa­raules». Com que eren destinades a l’escena, nom­bro­ses traduccions seves han ro­màs inèdites —d’altres fo­ren publicades molt des­prés d‘es­­trenar-se—, entre les quals es troben versions d’Ale­­xandre Bisson, Fernand Wicheler i Frantz Fonson, Jacinto Be­navente, Enrique García Álvarez i Pedro Muñoz Seca, Luigi Pirandello, Alfred Savoir, Charles Foley, Georges Feydeau i René Peter. La majoria —tam­bé algunes en es­­pa­nyol— es con­ser­ven manuscrites a la biblioteca de l’Institut del Teatre i al Fons Rull de la Biblio­teca de Ca­­ta­lu­nya. [Judit Fontcuberta]