Marià Villangómez i Llobet (Eivissa, 1913-2002). Poeta, assagista i dramaturg. Llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona el 1933, hagué d’abandonar la carrera de lletres a causa de la guerra; acabà, amb tot, els estudis de magisteri. Durant vint-i-cinc anys es dedicà a l’ensenyament secundari, de primer a Cornellà de Llobregat i després a la seva illa natal. Destacà per la seva tasca de dinamitzador cultural, destinada preferentment a la normalització i la difusió de la llengua i la literatura eivissenques. Fruit d’aquest interès és el Llibre d’Eivissa. Paisatge. Història. Antologia (1967) o el Curs d\'iniciació a la llengua. Normes gramaticals, lectures eivissenques i formentereres (1972). Fins al 1963 conreà la poesia, els temes recurrents de la qual són els paisatges eivissencs en una primera etapa (Terra i somni i Elegies i paisatges, tots dos del 1948) i reflexions al voltant del pas del temps i de l’existència en una segona (Els béns incompartibles, del 1954, o Sonets de Balansat, del 1956). Abans, el 1945, havia donat a conèixer el primer llibre, Sonetos mediterráneos, que quaranta anys després, el 1986, autotraduí al català amb el títol Poemes mediterranis. El 1963 publicà Declarat amb el vent i, a partir d’aleshores, abandonà la creació pròpia i s’inclinà a expressar-se per mitjà de la veu dels altres. Dugué a terme una ingent tasca traductora, sobretot de poesia anglesa i francesa, conscient de les renúncies i les exigències estilístiques que implicava, raó per la qual sotmetia constantment les versions a una atenta revisió. A parer seu, el traductor de poesia ha d’ésser poeta, a més de coneixedor dels recursos lingüístics de la seva llengua i expert en versificació. Li interessava un ventall molt ampli de poetes, estils i cultures, mostra de la naturalesa multiforme de la poesia, i aquest interès queda reflectit en les primeres traduccions, de caràcter miscel·lani: Versions de poesia moderna (1971), Recull de versions poètiques (1974), Noves versions de poesia anglesa i francesa (1977) i, posteriorment, Altres ales sobre una veu. Altres versions de poesia (1985). La tria dels autors –procedents de la literatura anglesa, francesa, italiana i espanyola– respon més al gust i a les lectures personals que no pas als paràmetres d’un encàrrec editorial. L’ús repetit del terme “versions” en els títols posa de manifest un tret fonamental de la seva visió de la traducció poètica: el seu text no és una còpia fidel de l’original, sinó una aproximació a l’esperit i a l’estil. Pel que fa als trasllats monogràfics, de l’anglès acostà els reculls poètics següents: Trenta-quatre poemes (1983) de W. B. Yeats (premi Crítica Serra d’Or de l’any següent), Isabel o el test d’alfàbrega i La vigília de santa Agnès (1984) de John Keats (premi Cavall Verd el 1985) i Vint-i-un poemes (1988) de Thomas Hardy. Del francès traduí Darrers versos i altres poemes de Jules Laforgue (1979) i Poemes (1983) de Guillaume Apollinaire. I, finalment, del castellà, La crida dels arbres (1988) d’Antonio Colinas. El 1991 l’editorial Columna publicà tres volums que apleguen el conjunt de la seva poesia traduïda, encara amb “algun retoc” de darrera hora: el primer, “versions de l’anglès”, amb una clara preferència, a part de Yeats, Keats i Hardy, per Shakespeare; en el segon, de “versions del francès”, sobresortien, a més de les de Laforgue i Apollinaire, les de Baudelaire, Verlaine, Jules Supervielle i Saint-John Perse; el tercer era dedicat a les “versions de l’italià i d’altres llengües” i hi tenien una presència notable Leopardi i Luis Cernuda. Ocasionalment, Villangómez també es dedicà a la traducció teatral: S’assemblea de ses dones d’Aristòfanes (traducció indirecta del castellà i del francès, representada el 1976 i publicada el 1978), L’excepció i la regla de Bertold Brecht (a partir d’una versió castellana, representada el 1977 i mai no editada) i Somni d’una nit de Sant Joan de William Shakespeare (escenificada el 1979 i publicada el 1989). Aquestes traduccions són veritables adaptacions, caracteritzades per l’ús del dialecte eivissenc, la domesticació d’elements culturals i la reducció de la trama i dels personatges segons les exigències d’escenificació dels grups de teatre amateur que les representaren. L’obra shakesperiana, per exemple, és ambientada a Eivissa, a la darreria del segle xvi, i els canvis afecten també el text i els personatges, atès que, respecte de l’original, hi falten la primera i la tercera acció. Unes característiques similars s’observen en la versió escenificada que féu del cèlebre conte de Charles Perrault Es gat amb botes, en heptasíl·labs apariats, duta a terme el 1949 i publicada en el recull miscel·lani D’adés i d’ahir (1988). La llista de títols demostra la magnitud de la tasca traductora de Villangómez, un llegat que enriquí la literatura catalana de versions reeixides dels noms més representatius de la literatura europea. [Caterina Briguglia / Francesc Parcerisas]