Una vegada, un home anà a la província d’Ise en qualitat de caçador imperial. La mare de la sacerdotessa d’Ise avisà la seva filla perquè hi tingués més atencions que les habituals amb els emissaris imperials, de manera que la sacerdotessa es preocupà molt que estigués ben atès: l’acomiadava al matí quan sortia de cacera i el complimentava a la seva pròpia residència quan tornava al vespre.

La segona nit de rebre aquelles atencions l’home li proposà de trobar-se a soles. La sacerdotessa hauria accedit de gust a la seva proposta, però era tanta la gent que els envoltava que li era impossible rebre’l sense cridar l’atenció. Tanmateix, com que l’home era el cap del grup d’emissaris, s’allotjava força a prop de la cambra de la sacerdotessa, de manera que quan tothom ja se n’havia anat a dormir, cap a les onze de la nit, ella va anar-lo a visitar. Ell estava despert, mirant cap al jardí, quan la va veure acostar-se a la llum de la lluna, acompanyada d’una nena que era al seu servei. Ple de felicitat, la féu entrar a la cambra, on restà amb ell fins a quarts de tres. Quan ella se’n tornà, però, no es feren cap tipus de promesa, i l’home, ple de tristesa, no va poder dormir.

El matí següent, tot i la impaciència que sentia, l’home, que no podia pas enviar-li un missatge abans que ho fes ella, es va haver d’esperar a tenir-ne notícies. Poc després de l’alba li arribà aquest poema, sense cap carta:

Vaig visitar-vos?

Fóreu vós que vinguéreu?

Què he de pensar-ne?

Fou real, o fou somni?

Vetllava, o bé dormia?

Plorant desconsoladament, ell li envià aquest:

El meu cor vaga

per la tenebra espessa

de la incertesa...

Fou real, o fou somni?

Descobrim-ho aquest vespre.

Tot seguit, sortí a caçar. Mentre cavalcava per la plana, pensava en la nit següent, i en la possibilitat de poder-se trobar altre cop amb la sacerdotessa quan tothom se n’hagués anat a dormir. Tanmateix, el governador de la província, que també era responsable dels afers de la sacerdotessa, havia tingut notícia de la seva visita i organitzà una festa en honor seu que durà tota la nit. No pogué, doncs, veure la sacerdotessa, ni tampoc en tindria cap altra oportunitat més endavant, perquè aquell mateix matí havia de partir cap a la província d’Owari. Tant ell com la sacerdotessa tenien moltes ganes de trobar-se, però no hi havia manera de fer-ho.

Quan faltava poc per a l’alba, la princesa li envià una copa de sake de comiat. Havia escrit uns versos al platet; ell l’agafà i els llegí:

Aigües tan somes,

no mullen ni la roba

del qui viatja...

Hi faltaven els dos darrers versos. L’home agafà un tros de carbó d’una torxa i escriví:

...mes si el corrent seguia

es farien més fondes.

Així que es féu de dia, partí cap a la província d’Owari. (La sacerdotessa era la que serví durant el regnat de l’emperador Mizunoo; era filla de l’emperador Montoku i germana petita del príncep Koretaka.)