• Español
• |
• English
• |
• Català

Pescat amb palangre

Arxiu d’articles

Apunts sobre una possible ètica del traductor literari
Mercè Altimir

Hi hauria d’haver un llindar, infranquejable o porós però sempre present, que separés els principis d’un art a-passionat d’una aplicació de tècniques. És la mateixa frontera que caldria establir entre la reflexió de la traducció com a creació i la seva submissió actual a les teories dominants de la lingüística o de les anomenades ciències cognitives. Convençuts que una passió pot arribar a ser un neguit intolerablement golafre, preferim anomenar desig a allò que impulsa el rejoveniment inherent a l’acte de traduir.

Esperar i creure
D. Sam Abrams

Abans de plantejar la qüestió de la carrera d’Agustí Bartra com a traductor literari a l’exili, hem d’aclarir una sèrie de malentesos que es va repetint i perpetuant. El primer és l’afirmació que Bartra va ser autodidacte aprenent el francès i l’anglès. El francès el va estudiar als Maristes de Sabadell entre el 1917 i el 1921. I sospito que no va arribar a les mans dels Maristes de Sabadell completament in albis, perquè abans de marxar de Barcelona els seus pares l’havien escolaritzat entre el 1914 i el 1917 en un centre públic del barri del Guinardó que utilitzava elements del famós mètode Montessori, i estic plenament convençut que l’estudi d’una llengua estrangera entrava en la matèria escolar.

L'any de les Ilíades
Lluís Ahicart Guillén

Des de la seva cabana solitària als boscos de Walden, a Concord, Massachusetts, pels volts de 1846, Henry David Thoreau es dol que «la impremta moderna, econòmica i fèrtil, amb totes les traduccions, no s’ha escarrassat gaire per apropar-nos als escriptors heroics de l’antiguitat. Semblen tan solitaris com sempre i estan escrits amb la mateixa lletra estranya i curiosa».

Que Homer entri a casa. El «Ritual andrònic»
Lluís Ahicart Guillén

Som al segle III aC, i un grec tarentí, esdevingut a Roma esclau d’un membre de la gens Lívia, es dedica a ensenyar als seus alumnes el grec i el llatí. Livi Andrònic, com així se’l va conèixer des que el seu amo el va emancipar, escriu en llatí un considerable nombre d’obres dramàtiques i líriques que configuren l’alba de les lletres romanes. A més, potser per facilitar la seva tasca didàctica, es llança a compondre l’obra que, amb gran consens, es té com a inicial, com a fundadora de la traducció literària: el poema èpic llatí en versos saturnis titulat Odusia; una traducció o versió, aquí no en farem qüestió, de l’Odissea homèrica. Livi Andrònic, doncs, situa la traducció literària en els moments fundacionals de la literatura llatina, fet que no s’havia donat en la literatura grega, i, a més, du a terme el que s’ha considerat, en paraules de Richard H. Armstrong, «un paradigma per a totes les subsegüents cultures deutores de l’antiguitat per a l’articulació de les seves literatures nacionals». Com afirma G.W. Most: «La primera línia de la literatura grega és l’inici de la líada d’Homer; la primera línia de la literatura llatina és l’inici de la traducció de l’Odissea d’Homer de Livi Andrònic».

Carner i l'Homer en català
Lluís Ahicart Guillen

El dia 15 de gener de 1905 es publicà a la revista literària quinzenal Catalunya el primer d’una sèrie d’articles de Josep Carner, en forma dialogada, en què conversa amb el seualter ego Olaguer Recó (Converses de N’Olaguer Recó). En aquesta ocasió debatien sobre determinades trifulgues dins de la Unió Catalanista i l’esverament de lespatums d’aquesta entitat davant de certes actuacions d’alguns dels seus membres més joves:

L'arribada del Pirandello narrador
Lluís Ahicart Guillén

És diumenge i al menjador de l’Hotel Subur, de Sitges, els comensals rematen l’esplèndid dinar amb cafè, copa i puro. Ja se sap, Pirandello fuma come un turco i Josep M. de Sagarra en sabia, d’això. És el 14 de desembre de 1924; amb ells hi ha l’escriptor i advocat Salvador Vilaregut i el dramaturg Josep M. Millàs Raurell. Tant Sagarra com Vilaregut ja han traduït al català algunes obres de l’il·lustre sicilià.

Silvio Berlusconi i els clàssics adaptats al seu món empresarial
Giovanni Albertocchi

Potser la referència a Berlusconi semblaria fora de lloc en un acte com aquest dedicat a la traducció, específicament, en el context italià. En gran mesura és cert, encara que la història que ara explicaré serveix per descobrir certes característiques del personatge que tenen a veure amb la seva ubiqüitat dins el panorama polític, cultural i informatiu a la Itàlia d’aquests últims dos decennis. Serveix alhora per entendre «què passa a Itàlia» i quins són els motius que fan d’aquest país un cas força particular a Europa.

Traduir poesia d’ahir i d’avui
Vicent Alonso

La meua contribució a la traducció de poesia d’ahir i d’avui al català és més aviat escassa. A la d’avui tan sols hi he contribuït amb la versió de «Pensées sous les nuages», un conjunt de poemes que constitueixen la segona part del llibre del mateix títol de Philippe Jaccottet (1983), que aparegué a la revista Daina, 1 (1983).

Les traduccions de Yukio Mishima en el context internacional
Mercè Altimir Losada

Un dels escriptors japonesos moderns que han estat més traduïts és Yukio Mishima. El dia de la seva mort prematura, ocorreguda als quaranta-cinc anys, deixava una obra extensa que abasta un conjunt de quaranta novel·les, divuit obres de teatre, vint volums de contes i un bon nombre d’assaigs literaris. Amb vint-i-quatre anys, arran de la publicació l’any 1949 de la novel·la autobiogràfica Confessions d’una màscara es va convertir en un autor consagrat per al públic lector i als crítics literaris, i en un creador que gaudia del reconeixement d’escriptors de renom com araYasunari Kawabata, que ben aviat li va donar suport i el va animar a dedicar-se a la literatura.

Traduir una obra d’un univers cultural diferent
Mercè Altimir Losada

Com ha estat prou dit i repetit, a l’hora de traduir una obra d’un univers cultural diferent del propi, tant és un perill l’exotisme gratuït com l’assimilació que difumina la diferència. Quan una paraula, un objecte o una idea no existeix en la llengua de traducció, queda l’opció de la nota, una manifestació visible del traductor. Però hi ha, també, una altra manera de fer-se present, nascuda de la nostra inconeguda i irredempta inclinació a llegir en el semblant l’idèntic, que fa que treballem sota l’imperatiu de la identificació gruixuda.

Les traduccions al català del teatre d’Eurípides
Roger Aluja

Eurípides (c. 480 – c. 406 aC) va ser un dels tres grans dramaturgs tràgics de l’Atenes clàssica, juntament amb Èsquil i Sòfocles. De les més de noranta peces que laSuda li atribueix, se n’han conservat gairebé una vintena, i fragments —en certs casos d’extensió considerable— de gran part de les altres obres. El nombre de tragèdies conservades d’Eurípides supera amb escreix el de la resta de tragediògrafs junts; això es deu en part a la sort i a la casualitat —nou d’aquestes tragèdies s’han conservat en només dos manuscrits—, i en part al fet que després de la seva mort, sobretot a partir de l’època hel·lenística, la seva obra va tenir una popularitat creixent, fins al punt de convertir-se en un autor central en l’ensenyament escolar, al costat d’Homer, Demòstenes o Menandre. Les obres que ens han pervingut —senceres o pràcticament senceres— són el drama satíricEl cíclopi divuit tragèdies:Alcestis,Medea,Els fills d’Hèracles,Hipòlit,Andròmaca,Hècabe,La follia d’Hèracles,Les suplicants,Ió,Les troianes,Ifigènia entre els taures,Electra,Helena,Les fenícies,Orestes,Ifigènia a Àulida,Les bacants i l’espúriaResos, d’atribució dubtosa.

L’aventura de traduir
Ester Andorrà, Marc Romera i Ignasi Pàmies

Al començament, LaBreu era un projecte centrat en la literatura escrita originalment en català, que va néixer amb la modesta intenció de traslladar la prosa digital i la poesia oral al món de Gutenberg. Tot just ara fa deu anys que vam dur a la impremta una antologia de la revista Paper de Vidre. I un any més tard, el febrer de 2006, naixia la col·lecció Alabatre, amb els poemaris de Jordi Vintró, Josep Pedrals i Andreu Subirats, alguns dels poetes habituals de l’(H)original.

Yourcenar revisitée: una experiència única
Lídia Anoll

No us feu il·lusions, aquesta experiència única no té res de singular, d’incomparable, d’original: és única, senzillament, perquè no n’he tingut mai cap altra com aquesta. Arran d’unes jornades sobre Marguerite Yourcenar, van instar-me a parlar de la traducció que havia fet d’Un homme obscur iUne belle matinée. Havien passat cinc anys i en aquell momenttreballava de ple en la traducció d’una petita obra d’orfebreria,Seul ce qui brûle,de Christiane Singer. Què vull dir amb això? Doncs que estava immersa en un altre món, que Yourcenar ja se m’havia desenganxat, i em quedava tan llunyana que ja n’havia oblidat, fins i tot, les penúries que m’havia fet passar i, sobretot, l’esgotament que sentia en acabar la traducció.

La literatura catalana i la traducció en un món globalitzat
Carme Arenas i Simona Škrabec

El present informe es proposa incidir en el debat sobre l’estat de la traducció literària en català i del català en un món globalitzat. De tothom és sabuda la importància de la traducció en totes les cultures, com a foment del coneixement i com a element de construcció d’una cultura i d’una literatura.

La censura en la Itàlia del Príncep
Rossend Arqués

Itàlia és un país obscè. Més obscè tal vegada que la majoria de països, encara que no hem d’oblidar l’Espanya dels GAL, els Estats Units del Watergate, la França de l’escàndol «aliments per petroli» i, en general, el finançament il·legal dels partits i la incontrastada extensió arreu d’Europa del fenomen del blanqueig de diner provinent d’activitats mafioses. «Obscè», en un sentit etimològic, vol dir «allò que hi ha darrera de l’escena (skene) principal, als bastidors». Allò, afegeixo, que el poder fa el possible perquè no es vegi.

La literatura italiana en la literatura catalana
Rossend Arqués

La literatura italiana és present en la literatura catalana des de gairebé els inicis mateixos d’aquesta última. Les traduccions de moltes obres italianes, començant per la de la Divina Comèdia d’Andreu Febrer o l’anònima del Decameró de Boccaccio, per no parlar de les de l’obra llatina de Petrarca, han estat essencials per construir la poesia i la prosa catalana del Renaixement.

Anostrar o estrangeritzar? Heus aquí el dilema del traductor (per més invisible que sigui)
Rossend Arqués

En el fons Bonaventura Vallespinosa de la Biblioteca del Centre de Lectura de Reus hi ha una carta mecanografiada adreçada a l'editor i traductor barceloní Francesc Vallverdú a propòsit de la versió del reusenc de l'Orlando furiós, d'Ariosto, a punt de ser editada dins la col·lecció les Millors Obres de la Literatura Universal.

Carles Riba torna a Grècia
Eusebi Ayensa Prats i Nikos Pratsinis

Carles Riba —en una de les darreres cartes que envià a Júlia Iatridi (la traductora grega que li donà a conèixer la poesia de Konstandinos Kavafis, que tan magistralment acabaria traduint al català)— li confessava que «sentimos, Clementina y yo, crecer en nosotros la nostalgia de Grecia. Así que para nosotros se restablezca un poco la normalidad, nos propondremos un viaje: nos es debido».(1) Riba moriria sobtadament un any i mig després, sense complir el desig de tornar a la terra de l’Hèl·lade, país que visità un únic cop, en companyia de la seva muller, l’any 1927.

La traducció del castellà al català al segle XX. Esbós d’una història accidentada
Montserrat Bacardí

De ben segur, a més d’un lector, en llegir el títol d’aquest escrit, li ve una pregunta al cap: per què cal traduir, del castellà al català, si tots els catalans entenem les dues llengües? A l’inrevés, és clar que té sentit, l’operació, atès que un segovià o un malagueny corrents no poden llegir Camí de sirga. Però, nosaltres, bé podem copsar les subtileses més recòndites de qualsevol text escrit en castellà. La llengua original, o de partida, ens resulta diàfana, transparent. Així doncs, la raó primera de la traducció, la intel·ligibilitat, no es dóna en el sentit castellà-català.

La traducció del català al castellà: una tradició aleatòria
Montserrat Bacardí

La història dels intercanvis translatius entre aquestes dues llengües tan properes marxa paral·lela a les vicissituds polítiques, econòmiques, socials, culturals... que han viscut. No és pas una relació contínua, ni sovint gaire fluida i, per descomptat, tampoc no és recíproca: si haguéssim de quantificar les traduccions que, al llarg dels segles, s’han dut a terme del castellà al català en comparació amb les que s’han fet del català al castellà, segurament, ens quedaríem curts si ho deixéssim, per fer números rodons, en una proporció d’una a deu.

Història de la traducció literària
Montserrat Bacardí

De la mateixa manera que resulta difícil de precisar el moment exacte en què es comença a conrear una llengua literària medieval, ho és delimitar quan es comença a traduir des d’altres llengües.

Les traduccions «innecessàries»
Montserrat Bacardí

Se sol donar per descomptat que la traducció obeeix, en primer terme, a una necessitat peremptòria de comprensió d’un missatge indesxifrable, sia oral o sia escrit. La intel·ligibilitat sembla l’origen de l’exercici de transvasament d’una llengua «estrangera» a una altra de «pròpia». Com que la majoria de lectors catalans no entenem el rus, ens fem càrrec, col·lectivament, que cal traduir Guerra i pau o Crim i càstig, de la mateixa manera que tan sols per mitjà de traduccions són llegits massivament textos fundacionals de la civilització occidental com ara la Bíblia, l’Odissea, la Divina Comèdia o les tragèdies de Shakespeare.

L’arquer amb una sola fletxa
Jana Balacciu Matei

He manllevat per a aquest article el títol d’un llibre d’Alexander Baumgarten, el filòsof romanès que coordina, a l’editorial romanesa Polirom, una prestigiosa col·lecció bilingüe dels millors pensadors medievals, Biblioteca Medieval. Dins aquesta col·lecció ha sortit aquest estiu la traducció de l’Ars brevis, la meva primera traducció d’un autor català, feta, és veritat, no del català, sinó del llatí, publicada fora de la col·lecció Biblioteca de Cultura Catalana, de la qual sóc l’editora des de l'any 1998. Per explicar com s'ha arribat fins aquí haig de fer una petita digressió.

Ibsen i Fosse, contemplant els fiords
Carles Batlle

Henrik Ibsen és un dels referents capitals del Modernisme català. Això és un fet prou divulgat i conegut de tothom. Ara bé, que sigui conegut no suposa que s’hagi aprofundit prou en els factors que en van facilitar l’assimilació, ni que s’hagi parat atenció en la diversitat de lectures que van propiciar els seus textos.

Capicua, un pont cultural entre les lletres catalanes i portugueses
Sebastià Bennasar

Diuen que el futbol i la literatura són incompatibles. Però no ho deuen ser tant, si escriptors com ara Juan Villoro, Manolo Vázquez Montalbán, Ferran Torrent, Vicenç Villatoro o Nick Hornby han escrit alguns llibres memorables al voltant d’aquest esport, i si fins i tot hi havia concursos de relats breus que havien de centrar el protagonisme de la història en el Barça. Però, la literatura i la traducció, són compatibles?

Les complicades relacions culturals entre Catalunya i Portugal
Sebastià Bennasar

Les relacions culturals entre Catalunya i Portugal sovint han estat complicades i impulsades per persones particulars que creien que era necessari establir un pont de comunicació entre els dos territoris de la península Ibèrica. El poeta Joan Maragall ja va qualificar les dues nacions com «uns apartats germans» (expressió que ha servit de títol per a un llibre editat per Víctor Martínez-Gil precisament sobre la relació entre aquests dos territoris) i en certa mesura és així, atès que el desconeixement a banda i banda de la península de la realitat de l’altre país és notable. Per posar un simple exemple clarificador: cap diari català no té, a dia d’avui, novembre de 2011, corresponsal a Lisboa, com tampoc no en té TV3.

El dia que no calgui aquesta declaració
Sebastià Bennasar

Quan qualsevol activitat humana necessita una declaració que la protegeixi, una declaració que pugui ser prou àmplia perquè es pugui acceptar en molts països, vol dir que les coses no van bé. Quan les coses funcionen, no calen declaracions per protegir-les, simplement s’autoregulen. Tan malament està la traducció perquè calgui un debat que reguli un document de mínims (les declaracions sempre són documents de mínims que, com a tal, han estat molt consensuats) com és aquest? Doncs sí, no ens enganyem.

Literatura popular sèrbia en català
Pau Bori

En aquest article l’autor ens presenta la seva traducció del serbi d’una antologia de relats populars de tradició oral titulada El destí i altres contes dels Balcans (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2009). Les rondalles van ser aplegades pel gran folklorista serbi Vuk Karadžić a mitjan segle XIX.

Les connexions entre les literatures catalana i sèrbia
Pau Bori

Les connexions entre les literatures catalana i sèrbia no són pas profuses, tot i els sorprenents paral·lelismes històrics i els esforços fets pels traductors en els darrers anys. Josep Carner va ser el primer en traduir una peça literària sèrbia al català.

Després de Babel. Tres apunts
Enric Bou

En un món, el nostre, víctima de la maledicció de Babel, qualsevol intent de comunicació entre éssers humans que provenen de països diferents és en mans de la traducció i la interpretació. Condemna o guardó, els pobles, la humanitat, hem viscut durant segles amb la necessitat de comunicar-nos, i per tant, d’entendre el que diuen i escriuen en altres llengües. De ben jove em van venir ganes d’eliminar el problema i d'aprendre totes les llengües possibles per evitar el peatge de la traducció anant directament a les fonts. Aviat vaig comprovar que el meu intent era una follia inassolible.

El delit del dialecte: un passeig per la situació italiana
Caterina Briguglia

A la veïna Itàlia, sembla que el dialecte no perilla de mort. Ans al contrari, lluitant contra una dialectofòbia imperant durant molt de temps, avui dia destaca com a recurs expressiu cada cop més viu. Ho demostren les tendències de la música i del teatre contemporanis, i encara més del cinema que, del neorealisme ençà, ha atorgat al repertori dialectal el paper de coprotagonista.

La profunditat dels marges estrets
Teresa Salema Cadete

La dignitat del traductor en qualitat de coautor s’ha de defensar i promoure tenint en compte el vincle que estableix amb l’autor i el text, com també amb el temps i amb l’espai en què es va crear l’obra original. Així, doncs, quan traduïm un text construïm una xarxa de relacions d’allò més complexa.

En l’absoluta necessitat de trair quan ens trobem en la traducció
Teresa Salema Cadete

Quan formulem una acusació de «traïció» ens hauríem de preguntar des de quin punt de vista estem parlant o escrivint, ja que en aquesta etiqueta podrien trobar-se implícites algunes afirmacions essencialistes.

L'aventura de traduir obres en dialecte
Clara Capalleras Salvo

La traducció d’una obra original, en la qual el dialecte desenvolupa una funció principal, sempre és un gran repte traductològic. Hem parlat amb Pau Vidal i Víctor Obiols sobre la seva experiència en la traducció de dialecte.

Contar històries, traduir històries
Ovidi Carbonell Cortés

Hi ha un dilema que sembla que es planteja en tota traducció. Cal traduir allò que és? O allò que voldríem que fos? Tothom dirà que traduir és transmetre la informació exacta de l’original; en cas contrari, no traduïm, sinó que fem una altra cosa: adaptem, modifiquem, mitjancem, subvertim…

Premi PEN 2019. Notes per a una laudatio
Joan Casas

Enguany m’ha tocat l’honor de presidir el jurat de la IV edició d’aquest premi, al costat d’Anna Aguilar-Amat; Anna Soler Horta; Xènia Dyakonova, guanyadora de l’edició de l’any passat, i Ricard Ripoll ―l’ànima incansable del premi― com a secretari.

Qui paga els ous?
Jordi Cussà i Anna Casassas

La traducció no sols és un art amb totes les lletres; en un sentit, és el més important. Si imaginem un món sense traduccions de cap mena, el resultat és que pràcticament no tindríem literatura de cap classe. Només l’escrita en la pròpia llengua i encara, perquè els nostres mestres també s’haurien ressentit de la falta de mites, referents i pautes, i haurien estat menys magistrals.

Traductor abandonat?
Stefano M. Cingolani

No soc traductor, vull dir professional. He traduït alguns poemes a l’italià per uns amics i dos o tres articles. Tampoc, s’ha de dir, llegeixo gaire en traducció, darrerament. Si puc llegeixo en original —anglès, francès, italià, llatí, català o espanyol— i si no puc, tendeixo a no llegir, amb puntuals excepcions. Això no vol dir, tanmateix, que no m’interessin alguns problemes que pot plantejar la traducció. Almenys alguns aspectes particulars.

Algunes reflexions sobre la traducció poètica
Antoni Clapés

La poesia de la contemporaneïtat és, sobretot, un afer de llenguatge —un qüestionar-se el valor segur de la llengua— que constitueix la dimensió lingüística darrera per a totes aquelles coses que no poden ser dites altrament. Una activitat que tracta de sotjar l’espai d’allò indicible: transitar per les esquerdes del llenguatge —o provocar aquestes esquerdes per mitjà de la seva fractura— per arribar a parlar de coses que no s’acaben d’entendre des de la racionalitat. «Com més complex és el món, més abstracte esdevé l’art», va ensenyar-nos Paul Klee.

El teatre català actual passa per un bon moment
Jordi Coca

La situació del teatre català actual concita unanimitat: la nostra dramatúrgia passa per un bon moment des de punts de vista quantitatius i per la diversitat de les propostes. De fet, en l’escena catalana potser mai no havien coincidit tants factors favorables com ara. D’una banda, amb la solució democràtica a la dictadura, Catalunya va recuperar a partir de 1977 una part de la seva sobirania que, posteriorment, a través de l’Estatut d’Autonomia aleshores semblava garantir el control d’algunes àrees, com per exemple cultura. De l’altra, els polítics de la nova situació van ser interessadament sensibles al fet que el teatre no és possible sense públic i que, per tant, és un art eminentment social.

La traducció suïcida i la interpretació musical
Pere Comellas Casanova

Em sembla que era Theo Hermans que deia que, al capdavall, el principal retret que es fa a les traduccions és que no siguin l’original. Però si aquest ha de ser l’ideal de la traducció —ser l’original—, aleshores es tracta d’una activitat suïcida: la màxima aspiració és immolar-se, desaparèixer, ser una altra cosa. Justament això és el que explicava Borges en el seu conte fantàstic «Pierre Menard, autor del Quijote». Borges es reia de Pierre Menard perquè havia volgut tornar a escriure el Quixot, idèntic lletra per lletra, al Quixot de Cervantes.

Traduir José Eduardo Agualusa, un autor angolès, del portuguès.
Pere Comellas Casanova

Traducció de literatura infantil al català: al servei del lector o de la llengua?
Pere Comellas Casanovas

En un conte del gran escriptor brasiler Lima Barreto (Rio de Janeiro 1881-1922), el protagonista —que no té feina i en necessita urgentment— contesta un anunci del diari que demana un professor de javanès. Ell no sap ni una paraula de javanès, però qui no ha estirat una mica el currículum, quan es tracta de postular un lloc de treball? El cas és que es presenta a l’entrevista (després de ficar-se al cap quatre frases de la llengua i memoritzar-ne l’alfabet), i hi troba un senyor gran que ha heretat un llibre misteriós i l’encàrrec dels seus ancestres d’aprendre a llegir-lo. Amb les quatre coses que el nostre protagonista ha tingut temps de saber, en té prou per impressionar l’home, que el contracta. I com que de seguida es veu que l’alumne no serà capaç ni de dominar l’alfabet, el suposat professor es converteix en traductor i es va inventant sobre la marxa el contingut del llibre.

El Decameró, vicissituds de la primera traducció al català modern
Eusebi Coromina

Coincidint amb el centenari del naixement de l’escriptora, traductora i activista cultural Maria Aurèlia Capmany, el 2018 ha pogut aparèixer finalment la versió catalana que havia enllestit del Decameró, de Giovanni Bocaccio (1330-1375), molt probablement acabada el 1967, i inèdita a causa de diverses vicissituds.(1) El text boccaccià, escrit entre el 1349 i el 1351, és un recull de cent novel·letes en prosa amb un proemi i diversos versos al final de cada deu relats.

Del món a casa
Josep Cots

Crec que hi ha obres literàries que val la pena de llegir per més que quedin molt lluny dels referents culturals propis. Són obres que, malgrat que potser ens parlen de gent i de paisatges que no coneixem, malgrat que potser ens plantegen situacions absolutament alienes a nosaltres, toquen qüestions que van més enllà de les particularitats del seu context de creació.

El vell malentès de la traducció literària
Miquel Desclot

La valoració que el món editorial fa de les traduccions que encomana, en funció de la raresa de la llengua de partida, és el primer indici del malentès fonamental que s’arrapa a la figura de la traducció literària, com l’heura que asfixia el freixe.

Balanç d'un any crític

Miquel Desclot

La traducció no sols és un art amb totes les lletres; en un sentit, és el més important. Si imaginem un món sense traduccions de cap mena, el resultat és que pràcticament no tindríem literatura de cap classe. Només l’escrita en la pròpia llengua i encara, perquè els nostres mestres també s’haurien ressentit de la falta de mites, referents i pautes, i haurien estat menys magistrals

La relació entre la literatura russa i la catalana
Xènia Dyakonova

Una manera possible de veure la relació entre la literatura russa i la catalana seria analitzar-la a través de les figures dels traductors. Precisament ells, els noms dels quals tan sovint s’obliden, i a vegades ni tan sols consten en els catàlegs de les biblioteques i les llibreries, són els veritables «culpables» i protagonistes d’un intercanvi cultural que es va iniciar en els últims vint anys del segle XIX.

Quatre coses sobre els versos de Vera Pàvlova
Xènia Dyakonova

A banda i banda del petó, de Vera Pàvlova (1963, Moscou), va sortir a Rússia el 2004 i és una mena de dietari en vers –parlem de versos clàssics, la majoria amb rima i mètrica regular– d'una relació amorosa. Els protagonistes són una dona russa i un home nord-americà: ella viu a Moscou, i ell, a Nova York. Es troben, ara al país de l'un, ara al de l'altra, passen temporades plegats i es tornen a separar. D'ell, en sabem ben poc: el veiem amb els ulls de la dona enamorada, i l'únic que arribem a intuir és que es tracta d'un home de lletres. A part de la dedicatòria del llibre, només hi ha un poema que en revela el nom de pila.

L’anar i venir dels dramaturgs catalans: un nou cosmopolitisme
Sharon G. Feldman

La conjunció entre viatges i traducció ha estat un baròmetre habitual de la vitalitat del panorama teatral català. A Catalunya la mobilitat acostuma a ser sinònim de prestigi, i l’èxit en teatre sovint es mesura en funció de l’abast i el reconeixement internacionals. A més a més, en el cas dels dramaturgs que escriuen en català, sempre conscients de la precària situació de la seva llengua i la seva identitat cultural, la posició paradoxal tant de distància com de proximitat política que mantenen amb Espanya n’ha accentuat, potser, l’anhel de pertànyer a una esfera global més gran.

El castell de Kafka: una nova traducció a partir de la versió manuscrita
Joan Ferrarons i Llagostera

Aquesta tardor ha arribat a les llibreries la meva traducció d’El castell de Kafka, publicada per Club Editor després de dos anys i escaig de feina intensa i, a voltes, obsessiva.

Sobre les noves traduccions en vers de les Tragèdies de Sòfocles
Feliu Formosa i Joan Casas

Hem tingut l’atreviment de proposar, en un volum que han tret conjuntament l’editorial Comanegra i l’Institut del Teatre, una nova traducció en versos catalans de les set tragèdies de Sòfocles.

La traducció dels clàssics grecs i llatins: un repàs a la història
Montserrat Franquesa

Les primeres versions dels clàssics en traducció van ser, encara que pugui resultar sorprenent, les del grec al llatí del segle III aC, quan Roma va esdevenir «deixebla» de Grècia. És ben sabut que Roma va imitar la Graecia capta i que els textos literaris grecs eren l’objecte d’estudi a l’escola a l’antiga Roma, sobretot els d’Homer. Els mestres ensenyaven a traduir del grec al llatí, a buscar sinònims exactes i a treballar les expressions. Cap a la meitat del segle II aC, Roma tenia un cos considerable de literatura pròpia que començà a créixer amb l’aportació de les traduccions dels textos grecs. Sens dubte, la més important fou la traducció, vers el 250 aC, de l’Odissea al llatí, obra de Livi Andrònic (280-200 aC) i que constituí la primera versió literària d’Homer, paral·lela, en el temps, a la Bíblia dels Setanta.

A la recerca de les arrels gregues
Montserrat Franquesa

Fou durant el Renaixement quan es va emprendre la traducció a les llengües modernes de les principals obres de la literatura grega i romana, precisament quan van passar dels manuscrits a la impremta i, en conseqüència, a la divulgació. Entre els segles XV i XVI, obres clàssiques de tots els gèneres van ser versionades per primera vegada i van enriquir automàticament la llengua i el pensament del francès, de l’espanyol, de l’anglès, de l’alemany, de l’italià i també del català.

Degusteu el Diccionari de la traducció catalana, llegiu-lo...
Montserrat Franquesa

...la història de la literatura catalana l’haurà de tenir en compte». Amb aquests consells i bon pronòstic tanca Joaquim Mallafrè el pròleg del Diccionari de la traducció catalana, dirigit per Montserrat Bacardí i Pilar Godayol, que va veure la llum el novembre de 2011.

Els autors llatins i els catalans
Montserrat Franquesa

No totes les obres dels autors llatins van gaudir de la mateixa fortuna en la seva arribada a les diferents llengües. En general, una de les primeres llengües receptores va ser el francès, a causa, sens dubte, de la força classicista que es va viure a França a partir de 1550. La segona llengua d’arribada va ser l’espanyol, a certa distància de l’anglès, de l’alemany, de l’italià i també del català, que des d’època medieval té una rica presència de traduccions. De fet, però, mentre que el francès acumula més traduccions primerenques en vers, l’alemany és el primer a afrontar la traducció de la rica prosa de Tàcit.

Traduir a la llengua universal
Montserrat Franquesa

El colofó de la Kataluna Antologio, l'ambiciosa obra que Jaume Grau Casas (Barcelona 1896 - València 1950) elaborà entre el setembre de 1923 i el desembre de 1925, deixa ben clar i amb majúscules l'objectiu que es proposa: «Aquesta Antologia catalana en la llengua auxiliar esperanto creada pel Dr. L. L. Zamenhof ha estat editada per tal de contribuir a fer conèixer arreu del món el tresor literari de la mil·lenària llengua dels catalans, plasmació vivent de l'ànima nostra.»

Conversa amb Vimala Devi
Montserrat Franquesa

Hem quedat diumenge a la tarda. Cau el dia i, com que la tardor és avançada, gairebé és fosc. Els carrers de l’Eixample són tranquils i arribem a la cita puntuals.

La literatura basca fora de les seves fronteres
Aritz Galarraga i Jon Elordi

Amb motiu de la traducció al català de l’extraordinari llibre Moroak gara behelaino artean?, de Joseba Sarrionandia (Som com moros dins la boira?, 2012), es van fer un seguit de presentacions arreu de Catalunya. I una de les primeres constatacions més remarcables va ser que s’estava presentant un escriptor basc totalment desconegut.

El lloc preeminent de la literatura neogrega a casa nostra
Joaquim Gestí

La literatura neogrega a casa nostra és coneguda fonamentalment gràcies a una sèrie de traduccions que per la seva importància i per la dels traductors que les van fer possibles han arribat a ocupar un lloc preeminent dins de la història de la traducció als Països Catalans.

El caràcter esporàdic de la traducció de la literatura neogrega
Joaquim Gestí

El caràcter esporàdic i fragmentari de la traducció de obres de la literatura neogrega en català durant més de vuitanta anys, ha sofert un veritable canvi en els darrers vint. El nombre de traduccions s’ha incrementat i, en certa manera, normalitzat.

Traducció literària al llarg de la història: modernitzar, però també… aprofitar?
Marta Giné Janer

El concepte d’intercanvi és clau en la història de la traducció: tots sabem que no s’arriba mai a un bescanvi objectiu total, perquè, no només en les traduccions, sinó també en qualsevol activitat humana, hi són presents tant la vessant més racional de l’ésser humà, com també els aspectes més apassionats o antropològics, en general; primerament, el traductor en tant que intermediari o «guia entre fronteres».

Exportar la literatura catalana: algunes observacions
Helena Guilera

El lector català –aquell que se sap dit i explicat en el corpus literari DO Catalunya– llegeix amb solemnitat una crítica publicada al Times Literary Supplement dedicada a l’edició traduïda d’una obra original escrita en català. Ja cap al final de l’article, el crític estranger proclama que l’autor de l’obra catalana en qüestió mereix ser comptat entre les veus literàries imprescindibles de tal o qual època, a escala universal. Commogut, el lector català no pot evitar sacsejar el cos sencer en un gest afirmatiu hiperbòlic, amb la mala fortuna que fa vessar el cafè sobre la prestigiosa revista.

La literatura basca més enllà dels tòpics i dels temes recurrents
Pau Joan Hernàndez

El fet que dos novel·listes bascos —Unai Elorriaga amb Un tramvia a SP i Kirmen Uribe amb Bilbao-New York-Bilbao— hagin guanyat amb pocs anys de diferència el Premio Nacional de Literatura espanyol ha contribuït a cridar l’atenció sobre aquesta literatura i qui sap si sobre el mateix País Basc (Euskal Herria) més enllà dels tòpics i dels temes recurrents.

Introducció a la poesia catalana
Johannes Hösle

La Marca Hispànica, des d’on va començar la Reconquesta de la costa mediterrània i el seu interior, gairebé amb independència de la «Reconquista» dels «espanyols» iniciada a les muntanyes cantàbriques de Castella la Vella, correspon en part a l’actual Catalunya. Les poblacions fortificades del nord dels Pirineus i les valls muntanyenques per on s’hi arribava, tan fàcils de defensar, es van convertir en un refugi per als cristians «francs» cada vegada que se sentien amenaçats. Barcelona i els seus voltants (Lluís I el Piadós havia reconquerit la ciutat a principi del segle IX) mantenien estretes relacions amb la Provença.

La importància de la traducció
Laura Huerga

El passat 8 de setembre, el col·lectiu d’editorials Llegir en Català (LEC), juntament amb les editorials Periscopi, LaBreu i Raig Verd, vam organitzar una taula rodona per discutir sobre els avantatges i els inconvenients que suposa per als traductors el fet de treballar amb editorials independents.

El traductor literari a l’era digital
Teresa Iribarren i Donadeu

Des de fa segles el traductor no només ha estat el mediador per excel·lència entre diferents sistemes literaris, sinó que també ha contribuït a establir llaços de diversa índole entre comunitats amb parles distintes. Més enllà de traslladar obres d’una llengua a una altra, molts traductors —sovint també autors amb creació pròpia— s’han consagrat a dur a terme una tasca de divulgació cultural entre pobles més o menys allunyats geogràficament, o fins i tot que cohabiten en un mateix territori, a fi de desvetllar un interès (idealment) mutu i, al capdavall, de propiciar una major entesa quan no es parla el mateix idioma ni es comparteixen uns mateixos imaginaris.

La Fira de Frankfurt (un abans i un després)
Jordi Jané i Lligé

Per definir l’impacte que va tenir la Fira de Frankfurt de 2007 en la difusió internacional de la literatura catalana pot resultar útil la comparació amb la significació que les Olimpíades de 1992 van tenir per Barcelona, salvant les manifestes distàncies existents entre ambdós esdeveniments.

Les tries del traductor exiliat: dos casos
Jordi Julià

Els exiliats catalans de 1939 van deixar molts documents, personals i literaris, de les experiències que van haver de sofrir en el seu èxode, i de la vida com a expatriats, tant a Europa com a Amèrica. Encara hi ha molts manuscrits i mecanoscrits que resten inèdits, i que esperem conèixer en els anys a venir, i no ens podem acabar de queixar de la producció que va ser generada tot just travessar la frontera amb França o arran de la diàspora posterior, sobretot perquè aquests asilats van referir les seves condicions, les seves angoixes i els seus somnis, tant aquells que ja eren escriptors, com gent que mai no havia publicat cap llibre ni cap poema.

El traductor i la preservació de la diversitat lingüística
M. Carme Junyent

Al món es parlen milers de llengües. Mai no en podrem saber la xifra exacta —de fet, ni tan sols sabem què és una llengua—, però les estimacions oscil·len entre 5000 i 8000. El que ens diuen aquestes quantitats és una obvietat aclaparadora: ni el poliglot més portentós que pugui produir la humanitat podrà atansar-se a un coneixement representatiu de la diversitat lingüística.

Els sons de la llengua
Andrei Kurkov

Vaig entrar en contacte per primer cop amb les llengües estrangeres quan tenia set o vuit anys. En aquella època, la meva fascinació pels cactus em va portar a inscriure’m al club d’aficionats als cactus de Kiev i a començar a col·leccionar-ne i cultivar-ne de diferents tipus. De seguida vaig aprendre que tots els cactus, com les persones, tenen nom, cognom i de vegades, igual que la gent de Rússia i Ucraïna, fins i tot patronímic. Per descomptat, tots aquests noms eren en llatí. Així, doncs, el llatí botànic es va convertir en la meva primera llengua estrangera, si bé mai no vaig arribar a dominar-la fins al nivell de la fluïdesa; al capdavall, no hi havia ningú amb qui pogués parlar-la.

Com més lluny del país natal, més a la vora de la llengua materna
Bei Ling

Durant els molts anys que he passat a l’exili, i també mentre escrivia el text d’aquesta conferència a la biblioteca del campus de Gongguan de la Universitat Nacional Normal de Taiwan, m’han vingut al cap constantment dues citacions poètiques de l’antiga literatura xinesa. Fa 2.300 anys, a l’estat de Chu, el gran poeta Qu Yuan s’encoratjava a si mateix d’aquesta manera: «El camí és infinitament llarg, però m’esforço per trobar la veritat a dalt i a baix». Aquesta reflexió pertany a la seva obra més coneguda, Lisao, que es podria traduir per «dolor insuportable del comiat». I si pensem en el destí de Qu Yuan, veurem que potser es tracta del primer exemple de poeta exiliat. Va ser desterrat pel rei Huai, primer de tot a una altra ciutat i després cap al sud, lluny del riu Iang-Tsé. Va ser durant l’exili que Qu Yuan va escriure les seves obres més importants, set poemes llargs, entre els quals hi havia el Lisao.

L’asturià, una llengua vella i bella
Jordi Llavina

L’asturià —cal mirar d’evitar el terme bable, que parteix d’una designació pejorativa— és una llengua vella, i bella, que viu des de temps antics una situació molt precària. No del tot acceptada en el seu propi país, l’asturià està sotmès, una vegada i una altra, a debats interminables sobre la seva necessària normalització, que no acaba mai d’arribar ni d’enfilar-se.

Entrevista a Marta Rojals
Alexis Llobet

Marta Rojals (La Palma d’Ebre, 1975), ha publicat les novel·les Primavera, estiu, etcètera (2011) i L’altra (2014), dos grans èxits de vendes i de crítica. En aquesta entrevista, feta per Internet el 21 i el 26 de novembre del 2014, hi explica la seva visió de la llengua, el tractament que hi dóna a les novel·les i la relació que ha tingut amb els correctors de Vilaweb, diari en el qual es va donar a conèixer.

Sobre models de llengua i registres
Alexis Llobet

Partiré d'una visió molt subjectiva: el català que ara sento i llegeixo té ben poc a veure amb el que sentia i llegia fa trenta anys, si fa no fa, abans que els mitjans de comunicació de masses en català es consolidessin. Centrant-me en la llengua escrita, en vull destacar dos canvis importants: han desaparegut els cultismes que feien de tòtem del model de llengua literària que l'IEC propugnava a la postguerra i se n'han implantat uns altres, de procedència aliena.

Un nou Ulisses de Joyce. Una traducció divulgativa
Carles Llorach

Per començar voldria agrair al PEN català aquesta iniciativa del premi a la feina del traductor. I ens hem d’alegrar que aquesta iniciativa no sigui única, perquè a poc a poc anem veient com les institucions es van afegint a aquest reconeixement. Ja queda lluny aquella època que el nom del traductor no apareixia ni als crèdits. Però, visibles o invisibles, el que potser importa més a la persona que fa la feina és que li corresponguin uns honoraris dignes.

Les traduccions de Proa, a tot vent
Josep Lluch

Si una editorial té una activitat important durant més de vuitanta anys, això vol dir que compleix una funció dins el sistema cultural i comercial del país. És el cas d’Edicions Proa, nascuda l’any 1928, durant la dictadura de Primo de Rivera, gràcies a dos activistes culturals de Badalona: Josep Queralt i Marcel·lí Antich.

La Màfia contra la literatura
Vicenç Lozano i Alemany

Era el 7 de febrer de 1986. Arribava a l’aeroport de Palerm per cobrir, com a periodista de TV3, l’inici de l’anomenat «maxiprocesso» contra la Màfia que començava dos dies més tard. Serien jutjades per primera vegada 474 persones acusades de tota mena de crims mafiosos. Quan poso els peus a l’aeroport, per la megafonia criden el meu nom: «Dottore Lozano, cabina 2». Vaig a la cabina de telèfon número 2 i no hi ha ningú. Ja m’havien localitzat i identificat.

Models de llengua i traducció catalana
Joaquim Mallafrè

L’autor estudia el procés d’adquisició d’una llengua adequada per a la traducció literària, en un equilibri entre l’experiència personal i els models de llengua establerts. La traducció moderna al català ha contribuït al coneixement de les obres mestres universals, tot aspirant a restablir el català com a llengua literària. L’anàlisi de dues conegudes col·leccions de traduccions literàries mostra tendències d’estil, llengües escollides, gèneres, i el context social i cultural en el qual es produeixen aquestes traduccions.

Sense exotisme
Igor Marojević

Quan el festival de teatre BELEF 2008 va seleccionar, per a la seva mostra anual, la traducció del meu drama Els nòmades, em va posar davant d’un problema que en la praxi de traductor ja l’havia viscut, però no pas en la pròpia pell. Calia, com passa de tant en tant amb les traduccions de llibres, amb les pel·lícules i, també, amb dels espectacles teatrals, canviar el títol del text.

La traducció com una experiència radical i fonamental
Adre Marshall

Com a representant del PEN Sud-africà en aquesta conferència a Girona, primer de tot m’agradaria retre homenatge a Anthony Fleischer, president del PEN Sud-africà durant molts anys, que ens ha deixat no fa gaire.

Algunes reflexions sobre la traducció i les llengües minoritàries a Sud-àfrica
Adre Marshall

La Constitució de Sud-àfrica, generalment considerada com una de les millors del món pel que fa al reconeixement dels drets humans, garanteix la protecció de les onze llengües oficials del país. A la pràctica, però, resulta difícil atorgar a totes el mateix estatus. És significatiu que el lema nacional del nostre escut sigui en una de les llengües anomenades san o boiximanes: la llengua !xam, ja extingida. Es tracta d’un lema revelador: «les persones que són diferents s’ajunten», una aspiració perseguida amb fervor pel nostre primer president postapartheid, Nelson Mandela, que va adoptar una política de reconciliació i es va consagrar a l’ideal de protegir i promoure aquesta diversitat lingüística i cultural.

Tot llenguatge literari té un poder creatiu?
Émile Martel

Primer de tot, permeteu-me agrair als organitzadors d’aquesta trobada la seva fantàstica acollida. El nom d’aquesta ciutat té un lligam molt estret amb els drets lingüístics. El PEN Català està fermament vinculat a les grans causes que defineixen el PEN. Nosaltres, el PEN Quebequès, i, de fet, tots els escriptors quebequesos, sentim una particular proximitat amb Catalunya, ja que la nostra gent i la seva han estat vivint i escrivint en una llengua minoritària, però que abraça una àmplia cultura.

Traduccions de clàssics en editorials catalanes
Andreu Martí

L'objecte d'aquest article és fer un breu repàs de les traduccions al català d'autors grecs i llatins d'acord amb el que s'ha editat els darrers deu anys.

La literatura infantil sueca (de 1591 a 1990, aproximadament)
Elena Martí Segarra

A Suècia, igual que a la resta d’Europa, la literatura infantil va sorgir a fi d’instruir i formar moralment els més joves. I com va passar també amb la literatura per a adults, el gènere infantil i juvenil va néixer intrínsecament lligat al món de la traducció. Així doncs, l’obra Een sköön och härligh jungfrw speghel, una traducció-adaptació que el mestre i director d’escola Lars Laelius va fer de l’original alemany de Conrad Porta Jungfrauen Spiegel (El mirall de les donzelles), que va aparèixer l’any 1591, es considera l’inici del gènere a Suècia.

Traços en el silenci
Jordi Mas López i Manel Ollé

El PEN Català ha dedicat el Dia Internacional de la Traducció de 2009 a parlar de la traducció del japonès i del xinès al català. L’influx de la poesia xinesa i japonesa en les nostres lletres ha donat lloc a un ventall molt gran de textos que van des de la traducció estricta fins a la versió lliure i la creació original. Aquest recital vol oferir un tast, necessàriament breu i arbitrari, d’aquesta producció tan rica.

Els invisibles de la literatura
Jordi Milian

El sector editorial cada vegada s'esforça més a fer visible la feina dels traductors. Diverses editorials, sobretot de petites i mitjanes, han decidit anar més enllà i ara inclouen una biografia del traductor a l’interior dels llibres.

I per què la literatura romanesa?
Adina Mocanu

En els últims anys la literatura romanesa ha aconseguit assolir un protagonisme rellevant en el panorama cultural català. Això es deu en gran part a la seva traducció i a la difusió en esdeveniments literaris, però també a la constant tasca de promoció cultural d’agents prescriptors de la literatura. En aquest sentit, hem volgut parlar amb tres editors de poesia romanesa traduïda al català sobre l'impacte de la promoció, els premis obtinguts, la crítica i la recepció d’aquesta literatura: Maria Muntaner, Antoni Clapés i Pau Vadell.

El Cercle de Viena: l’experiència d’editar traduccions de clàssics moderns
Isabel Monsó

Vam iniciar la col·lecció El Cercle de Viena el novembre del 2007, però ja feia anys que en parlàvem. Fins aleshores, Viena era una editorial dedicada principalment a la no-ficció que tractava un ventall temàtic molt ampli, des de la fotografia històrica fins als receptaris de cuina, però de mica en mica ens vam anar plantejant la possibilitat d’engegar una col·lecció dedicada a la traducció de narrativa del segle XX, un àmbit en el qual ens semblava que hi havia en aquell moment un buit sorprenent.

Quadern d'un retorn al país natal
Anna Montero

Hi ha llibres, poemes, que canvien la visió del món. De qui els escriu i també de qui els llegeix. Eixamplen, enriqueixen els límits del coneixement. Cahier d’un retour au pays natal en va ser un per a mi.

La Bucovina com a metàfora
Xavier Montoliu Pauli

Fox Filip Brauner, Filip Brunea (1898–1977); Paul Antschel, Paul Celan (1920–1970); Ervin Appelfeld, Aharon Appelfeld (1932), i Norman Manea (1936) provenen tots d’una mateixa contrada, la Bucovina, una regió històrica que va quedar dividida després de la Segona Guerra Mundial i que és un mosaic paradigmàtic de llengües i cultures des de temps immemorials. A més, també comparteixen l’experiència de la persecució i de les deportacions a càrrec del nazisme i dels seus col·laboradors.

Quan la rebel·lia es diu traducció
Xavier Montoliu Pauli

D’un temps ençà les lletres romaneses s'han rebel·lat i han anat llaurant terreny en el nostre sistema literari; de ben segur que l’aïllament recíproc causat per les dictadures comunista i feixista –amb el ressò encara latent– no havia permès desplegar els contactes i intercanvis establerts en època de la república catalana i el naixement de l’estat modern romanès l’any 1918, com tampoc no hi havia ajudat el fet que les nostres lletres no disposin, encara, d’un estat propi com a carta de visita per a la seva presentació internacional, tot i els bons oficis d’instituts, centres o particulars. En tot cas, les lletres romaneses –les paraules romaneses– se'ns han instal·lat entre nosaltres.

In memoriam Nicolae Coman
Xavier Montoliu Pauli

El 27 d’octubre de 2016 moria a Bucarest, el compositor, musicòleg, poeta i traductor, Nicolae Coman, als 80 anys d’edat. Professor d’harmonia i composició a l’Acadèmia Nacional de Música de Bucarest, la seva obra comprèn peces de música simfònica, instrumental, de cambra i lleugera, fins arribar al voltant de quatre-cents títols interpretatsa escenaris romanesos i estrangers, també catalans.

El fenomen escandinau
Carolina Moreno Tena

Diuen les llengües més benèvoles que Röda rummet (El saló vermell) d’August Strindberg és el Quixot de la literatura sueca. Salvant totes les distàncies (i n’hi ha) i evitant qualsevol posicionament respecte aquesta afirmació, el que sí es pot constatar des de dins de la història literària de Suècia és que quan es va publicar, l’any 1879, aquesta novel·la va suposar un punt d’inflexió en la tradició literària pròpia i un dels trets de sortida de l’anomenat Esclat Modern del Nord.

Quatre apunts sobre les relacions entre la literatura romanesa i la catalana
Diana Moţoc i Xavier Montoliu

Història recent d’un encontre cultural: quatre apunts en la cronologia de les relacions i traduccions entre la literatura romanesa i la catalana, i un esbós cap a una conclusió.

Romanès. Punt i seguit.
Diana Moţoc

La traducció és un lloc privilegiat de la trobada cultural, sobretot de les cultures menys conegudes, com havien estat les cultures catalana o romanesa, les quals, a causa de les adversitats de la història, van estar poc en contacte fins fa unes quantes dècades, quan la cultura romanesa es va erigir en centre neuràlgic de difusió del cànon català i quan una emergent tendència catalana pretén deixar de negligir la traducció del cànon romanès.

«Dóna gust estar amb ells»
Josep Maria Muñoz

El meu relat comença l’any 1949, quan l’historiador Jaume Vicens Vives, poc després d’haver retornat a la Universitat de Barcelona —de la qual havia estat apartat deu anys abans per la repressió del nou règim franquista—, fa un viatge a Itàlia, el primer que fa a l’estranger després del 1936. Vicens acompanya el seu mestre, Antonio de la Torre, a fer recerca als arxius italians sobre les relacions hispanoitalianes al segle XV, però com que és un historiador que viatja amb els ulls ben oberts, torna amb alguna cosa més que els papers d’arxiu.

Utopies desxifrades, utopies traduïdes
José E. Muratti Toro, Mireia Calafell, Ramon Farrés, Marta Pera i Simona Škrabec

La poesia, potser ara més que mai, afronta una qüestió ineludible: ens cal sospesar de nou els somnis no acomplerts. El segle xx ha estat un segle de grans projectes, molts dels quals s’han convertit en veritables quimeres. Ara mateix ens sentim apel·lats a demanar-nos una vegada i una altra quins camins encara són vàlids per a cadascun de nosaltres com a individus i també per a les comunitats de les quals ens sentim part.

La traducció de les llengües bàrbares o la desaparició de la literatura
José Enrique Muratti Toro

El conte «El ganivet amb el mànec de palissandre», de l’autor serbi Danilo Kiš, comença així: «El relat que segueix, nascut de la sospita i la incertesa, té l’única desgràcia (que alguns anomenen sort) de ser veritable: va ser escrit de la mà de la gent honrada i es basa en testimonis fiables. Però per esdevenir veritable de la manera que anhela el seu autor, s'hauria de narrar en romanès, hongarès, ucraïnès o jidisch; o millor, en una barreja de totes aquestes llengües».

Breu presentació historicosocial d’una llengua romànica: el català
Josep Murgades

El català és una llengua derivada del llatí parlada en l’actualitat per uns deu milions de persones; és a dir, amb una demografia comparable a la del neerlandès o a la de moltes llengües escandinaves. Aquesta població catalanòfona es distribueix territorialment, dins l’Estat espanyol, a través del Principat de Catalunya (amb capital a Barcelona), el País Valencià (amb capital a València) i les Illes Balears (amb capital a Palma de Mallorca); dins l’Estat francès, a través de la regió del Rosselló (amb capital a Perpinyà); i arreu del Principat d’Andorra, Estat sobirà que la té com a única llengua oficial.

Ausiàs March: les traduccions italianes i la Università per Stranieri di Siena
Cèlia Nadal

El món de la literatura és dinàmic i complex, i les grans línies de força són conegudes de tothom: les editorials grans i petites, els manuals escolars, els premis, les promocions, les subvencions, la crítica, els valors, els interessos econòmics, els interessos polítics i culturals, la necessitat de consensuar els eixos d'una història literària nacional, la literatura per la literatura, les traduccions… Les aportacions de cada agent o tipus d'impuls són complementàries o contradictòries, específiques i diverses, i no només impacten sobre les vendes, sinó també sobre la formació del cànon, la historiografia o la construcció dels símbols i de les identitats culturals.

Ausiàs March: les traduccions italianes i la Università per Stranieri di Siena
Cèlia Nadal

El món de la literatura és dinàmic i complex, i les grans línies de força són conegudes de tothom: les editorials grans i petites, els manuals escolars, els premis, les promocions, les subvencions, la crítica, els valors, els interessos econòmics, els interessos polítics i culturals, la necessitat de consensuar els eixos d'una història literària nacional, la literatura per la literatura, les traduccions… Les aportacions de cada agent o tipus d'impuls són complementàries o contradictòries, específiques i diverses, i no només impacten sobre les vendes, sinó també sobre la formació del cànon, la historiografia o la construcció dels símbols i de les identitats culturals.

Aproximació a la traducció de l'autotraducció nabokoviana
Marta Nin

Vladímir Nabókov ja era un escriptor cèlebre entre la nombrosa comunitat russa a l’exili quan va començar a escriure narrativa en anglès. Encara no tenia quaranta anys, i ja havia publicat en rus gairebé una seixantena de relats, nou novel·les i incomptables versos. El pas a l’anglès estava motivat pel fet que començava a adonar-se de la progressiva disgregació de la comunitat d’exiliats russos i, sota el règim soviètic, no entreveia cap possibilitat de publicar al seu país d’origen.

La literatura japonesa a casa nostra: una invasió subtil?
Albert Nolla

Si fem una llista de les obres literàries japoneses traduïdes al català, podrem identificar clarament tres períodes en què les lletres nipones han entrat a casa nostra amb més o menys assiduïtat.

Pinzells d'orient: malentesos, fantasmes i records
Manel Ollé

Les cartes que vénen de lluny, amb segells de la Xina o del Japó, arriben esparses, sovint a destemps, amb el paper mullat, sense remitent i amb una lletra gairebé indesxifrable. Gairebé sempre arriben perquè, de fet, som nosaltres mateixos que ens les hem enviat des de casa, amb criteris de selecció no sempre orientats a un horitzó literari, marcats pel mimetisme editorial mercantilista i mandrós que només s’envia cartes amb les traduccions que han funcionat al món anglòfon o francòfon, o per la curiositat exòtica, el sentimentalisme de postal o el gust voyeur de contemplar biografies de patiment oriental.

Notes sobre originals i traduccions
Marcel Ortín

«No hi ha cap problema tan consubstancial amb les lletres» —amb el seu «modest misteri»— «com el que proposa una traducció». La frase de Borges, ben coneguda, feia referència a la capacitat del text literari d’estendre’s en irradiacions múltiples, de les quals cadascuna de les seves traduccions seria un document parcial; i això dins una concepció de la literatura que entén les obres com a mers intents, no com a realitzacions acomplertes o definitives. L’exemple que ell examinava era el de l’Odissea i les seves traduccions angleses.

Fundació Bernat Metge
Marcel Ortín

Instituïda l’any 1922 per a l’estudi i la divulgació dels autors de l’antiguitat, la Fundació Bernat Metge ha intervingut en els camps de l’edició i la traducció, i també, ocasionalment, en el de l’ensenyament (suplint els dèficits de la universitat amb la subvenció de càtedres de llatí i grec i de beques d’estudi a l’estranger per a la formació dels col·laboradors).

Traduir Ezra Pound
Francesc Parcerisas

Qualsevol lector que s'interessi per la poesia —i, en general, per la literatura—en llengua anglesa del s. XX, hi ha un moment en què es topa amb el nom d'Ezra Pound: com a amic i corrector de T.S. Eliot, com a secretari i sparring de W.B. Yeats, com a promotor de revistes i publicacions, com a estudiós del teatre de Lope de Vega, com a continuador de la feina d'Ernest Fenollosa, com a impulsor de la influència xinesa i japonesa, com a «traductor» de Properci, dels drames Noh, dels trobadors... com a impulsor del vorticisme, de l'imaginisme, de la renovació del panorama cultural europeu i americà, com a tastaolletes de la història política americana, de l'economia mundial, del sistema bancari, del feixisme mussolinià, com a referent de les joves generacions beat americanes, etcètera, etcètera. Ezra Pound es una mena de volcà entre la intel·lectualitat anglosaxona del s. XX, un volcà enlluernador i perillós.

El niu de llengua
Annika Pasanen

Si veuen que els nens juguen, canten i xerren en la llengua minoritària, sabran que els temps han canviat. A diferència dels escolars kvens, samis o carelians dels anys quaranta del segle passat, els nens dels nius de llengua del nou mil·lenni no veuran la llengua minoritària ni el bilingüisme com una font de vergonya, problemes o experiències traumàtiques, sinó com un tret distintiu absolutament positiu.

Seminaris de traducció a Farrera de Pallars
Iolanda Pelegrí

La Institució de les Lletres Catalanes va iniciar els Seminaris de Traducció Poètica a Farrera de Pallars el novembre de 1998. Va ser una de les primeres activitats que va promoure Francesc Parcerisas que el maig del mateix any havia estat nomenat director de la ILC, i que, ben aviat, a l’estiu, ja havia començat a buscar el lloc i els poetes estrangers per celebrar el primer seminari de traducció poètica.

Ponts entre cultures
Iolanda Pelegrí

Com podria ésser sumptuós un palau, sense els hostes!Amb aquesta frase, escrita el 1907,[1] Josep Carner (que llavors tenia vint-i-tres anys) expressava la necessitat de la literatura catalana d’acollir traduccions d’obres cabdals d’altres llengües, de manera que el Palau (la literatura catalana) fos sumptuós, fos ric. Aquesta metàfora reflecteix la preocupació que ja hi havia d’ençà de la primera època del modernisme (només cal recordar les obres traduïdes que es van publicar a la «Biblioteca Popular de l'Avenç») per obrir la literatura catalana, i els lectors i escriptors catalans, al que es feia en altres cultures.

L'invent de les fronteres

Marta Pera Cucurell

Primer de tot vull agrair al jurat del Premi PEN que hagi triat aquesta obra com a finalista. Jenny Erpenbeck no era una autora coneguda a Catalunya, tot i que les seves novel·les s’han traduït a més de vint llengües. Les formes del verb anar ha obtingut uns quants premis a Alemanya i a altres països, i per això va ser una alegria que fos l’obra escollida per al Premi Llibreter i que després fos finalista del Premi PEN de traducció.

Introducció a la poesia catalana
Ramon Pla i Arxé

La Renaixença —el moviment d’afirmació de la personalitat independent de la cultura catalana que inicià la construcció de la literatura contemporània— s’inicià, com s’ha explicat tradicionalment, amb la publicació (1833) d’un poema: La Pàtria, de Bonaventura Carles Aribau. La poesia fou considerada com el germen fundacional i, alhora, com la culminació d’una literatura, i com que, a més, aquesta modalitat literària tenia un procés de producció més àgil que el teatre o la novel·la, la poesia fou predominant durant la Renaixença.

La producció de narrativa en català
Ramon Pla i Arxé

La producció de narrativa en català durant els segles XIX i XX ha estat condicionada —i fomentada— per dos factors bàsics: la necessitat de tenir una llengua col·loquial amb dignitat literària —requisit tan imprescindible com difícil en una cultura sense normativa lingüística fins al 1913 i que no s’ensenyava a l’escola— i la convicció de la importància de la narrativa per incorporar al català el mercat majoritari dels lectors de novel·la.

Traduir: esdevenir la totalitat
Jaume C. Pons Alorda

A través d’Enric Casasses com a feliç caçador intermediari, l’any 2010 em van fer l’encàrrec de traduir tot Fulles d’herba de Walt Whitman al català. Mai no s’havia publicat sencer en la nostra llengua, tot i que sí que n'havien aparegut unes quantes mostres de caràcter antològic a cura de Cebrià de Montoliu, Agustí Bartra, Miquel Desclot, Josep Costa, Lluís Roda i D. Sam Abrams. Després de quatre insistents anys de feina, el llibre va aparèixer al nostre mercat al principi de l’any 2014 a l'editorial Edicions de 1984 gràcies a la meravellosa insistència del seu màxim responsable, l'atrevit Josep Cots, que amb la publicació d'aquest llibre veia finalment un somni acomplert.

Para-hi esment, t’ho encarrego…
Jaume Pòrtulas

Pot ésser que l’hel·lenista doblat de traductor experimenti amb una freqüència i una agudesa especials l’agulló d’un original farcit de dificultats. Són els inconvenients (i els avantatges) d’uns textos que el pas del temps ha convertit en una cosa llunyana; uns textos que han esdevingut remots a causa de moltes transformacions de tota mena —materials, ideològiques, culturals… Però bé cal suposar que a qualsevol traductor li passa una cosa semblant, en una mesura o altra.

Traduir o morir
Ester Pou Jutglar

«És una obvietat afirmar que l’home és un ésser finit, sotmès incansablement a la contingència; que, sense coneixement previ, tan sols té a la seva disposició una "quantitat" limitada de temps i d’espai. Malgrat tot, però, pot viure (con-viure) en un clima de "llibertat condicionada", amb fronteres incertes i transgredibles, i és una bona prova d’això el fet que, incessantment, es troba embolicat en processos de traducció. L’ésser humà tradueix perquè és un ser finit però amb uns desigs infinits; tradueix perquè disposa, al mateix temps, d’una ubicació concreta i mòbil (espai i temps) i de llibertat; tradueix perquè, malgrat la presència constant de la mort, està posseït pel desig inextingible de començar sempre de bell nou: traduir és néixer de nou, és, com volia el rabí Nahman de Braslav, negar-se de ple a ser vell.» (Lluís Duch)

Literatura, política i política literària: presències i absències xineses al català
Carles Prado-Fonts

Parlant de la traducció entre cultures, Naoki Sakai va afirmar quelcom que val la pena tenir sempre present: contràriament al que es pugui pensar, la traducció no apropa llengües i cultures, sinó que les separa. No es tracta d’una frase políticament correcta, sens dubte. Però respon a una lògica irrefutable. Gràcies a la traducció ens apropem a l’Altre, ens endinsem en la seva cultura, ens encuriosim per la seva gent, per la seva història, pels seus costums. Però ho fem, justament, perquè ens sabem diferents. Dues persones que ja s’entenen no necessiten traducció. La traducció neix a partir de la percepció de la diferència. I, en aquest sentit, la reforça.

La Disparition
Adrià Pujol

Georges Perec (1936-1982) va ser un dels escriptors francesos més coneguts de la segona meitat del segle XX. Assagista, dramaturg, guionista i poeta, la seva obra es reivindica des de camps molt diversos, com són l'antropologia, l'arquitectura, la literatura, la sociologia i la publicitat. Amic i condeixeble de Raymond Queneau, de Boris Vian i d'Italo Calvino, va ser un membre destacat de l'OULIPO i un dels principals impulsors del nouveau roman.

El català i els Països Catalans
Hans-Ingo Radatz

El català és una llengua romànica occidental que fa frontera amb l’occità, l’aragonès i el castellà. Mentre que a l’edat mitjana encara presentava tantes semblances amb la seva llengua germana d’Occitània que al principi la romanística el considerava un dialecte de l’occità, al llarg dels segles s’ha apropat més al vocabulari, la morfologia i la sintaxi del castellà, però sense arribar a perdre tots els trets gal·loromànics.

Una editorial per als lectors
Jordi Raventós

Se sol dir que el catàleg d’una editorial —si més no el d’una editorial petita— és el mirall de l’editor, és a dir, reflecteix les seves «dèries» llibresques. En el cas d’Adesiara, podríem dir que això, en bona part, és cert. La meva condició de corrector, de traductor i, sobretot, de lector empedreït em fa estimar la gran literatura —la d’aquí i la de fora—, les bones traduccions i la feina ben feta: tres pilars bàsics, al meu entendre, de l’edifici cultural d’un país. Crec fermament que aquests tres factors també haurien de ser essencials en el catàleg de qualsevol editorial, cosa que, per diverses raons, no sempre passa.

La varietat i multiplicitat de la literatura índia
Sameer Rawal

La literatura índia és, i ha estat, tan diversa com ho és pròpiament l’Índia. A l’Índia d’avui dia hi conviuen unes quatre-centes llengües i gairebé mil dialectes, així, doncs, és fàcil d’imaginar la varietat i multiplicitat de la literatura índia.

L’ensenyament del català al Regne Unit
Katherine Reynolds

L’ensenyament del català al Regne Unit va començar a la Universitat de Liverpool, sota l’impuls d’Edgar Allison Peers (1891-1952), on quasi un segle més tard jo vaig formar part d’una xarxa estesa per arreu del món de més de 6.000 alumnes que estudien català com a llengua estrangera.

Boris Pahor i Montserrat Roig
Patrizio Rigobon

Boris Pahor és un dels grans escriptors del segle XX, no tan sols de la literatura eslovena, sinó també de l’europea en general. Boris Pahor ha posat al centre dels seus escrits la llengua eslovena no només com a instrument expressiu, sinó també com a objecte de reflexió cultural i política. La llengua i la literatura catalana presenta en el seu turbulent recorregut històric i polític moltes afinitats amb l’eslovena.

La literatura francesa ha interessat sempre el públic català
Ricard Ripoll

Com és evident, la literatura francesa ha interessat sempre el públic català i, any rere any, apareixen traduccions de tots els gèneres literaris del francès, tot i que ens podria sobtar la poca presència, en els darrers anys, de versions poètiques. És evident que les polítiques comercials de les editorials no ajuden a conèixer noves propostes, si no és a partir de l’obcecació del traductor que, cada cop, es veu més limitada per la necessitat de vendre i d’oferir uns productes a l’abast de la majoria.

Traficant amb idees entre França i Catalunya
Ricard Ripoll

Les traduccions en català de la literatura francesa han estat sempre d’una notable qualitat. En primer lloc, perquè acostumen a ser versions de grans escriptors que coneixien força bé la llengua francesa i que havien viscut a França o havien tingut amb la cultura gal·la una relació particular. Tot sovint es traduïa no tant per oferir al públic un producte que aquest ja podia entendre i conèixer en l’original sinó més aviat com a exercici d’amistat entre escriptors, com a reconeixement d’una simpatia o d’una defensa dels valors que l’autor representava.

La traducció de la Poètica d’Aristòtil
Xavier Riu

En qualsevol traducció t’encares amb les paraules, una a una i en conjunt, però també cal prendre decisions prèvies més generals, com ara el to o el registre. Normalment en això t’hi guia el text mateix que has de traduir: al capdavall, es tracta de reproduir-lo, en la mesura que sigui possible, en una altra llengua. Amb la Poètica no és ben bé així, o no és només això, sobretot per dues raons:

Goodbye Barcelona, goodbye traductor
Eva Rosell

Tot just fa un any que vaig visitar el Teatre del Raval per conèixer el projecte de Goodbye Barcelona. Dins d’aquell teatre petit i acollidor l’Empar López, la directora del teatre, em va explicar que el musical li havia agradat tant que calia representar-lo a Barcelona fos com fos. Els ulls se li il·luminaven mentre m’explicava com l’obra l’havia commogut, i sembla que aquella il·lusió se’ns va contagiar a tots els que vam participar en l’aventura de Goodbye Barcelona.

Invisibilitat
Eva Sableva

Tafanejo pels prestatges d’una llibreria barcelonina. M’endinso entre les fileres de llibres i m’aturo davant de la lleixa reservada a la «narrativa eslava». No hi busco res, simplement exploro la curiosa barreja de clàssics russos o polonesos i de postmodernistes, premis Nobel i dissidents serbis, croats o txecs. Un desori... Somiejo. Quins autors búlgars m’agradaria trobar al costat de Milorad Pavić o Bohumil Hrabal? Per on començaria a omplir el buit?

La petite fille et l’abîme: la traduction littéraire comme gloire et plénitude
Lori Saint-Martin

La traduction littéraire est une rencontre avec l’Autre: l’autre langue, l’autre culture, l’autre pays, l’autre regard, l’autre voix. Rencontre éprouvante, émouvante, exigeante, passionnée et féconde; espace de chevauchement, de frottement, de travail; passage qui, au lieu de tuer ou même de trahir — on parle beaucoup trop de ce qui se perd en traduction, et pas assez de ce qui se gagne — fait naître une seconde, une multiple vie des textes.

Literatura, mercat i canvis tecnològics
Vicent Salvador

Certament, això que en diuen Literatura és una cosa ben difícil de definir. Producte de la cultura humana, o més exactament de les cultures dels humans, és un fenomen social molt sensible al context. Umberto Eco va encunyar fa anys una frase lapidària que il·lustra aquesta idea: «La literatura no és, sinó que esdevé».

Literatura russa en català
Ricard San Vicente

Una breu ullada a les traduccions literàries del rus en català des dels anys seixanta fins avui produeix una impressió decebedora. En els primers anys, quan Espanya ingressa en una relativa normalitat econòmica però en vida encara del dictador, les publicacions, moltes vegades reedicions, no superen l’un o els dos llibres a l’any, ben pocs dels quals són d’escriptors contemporanis.

Nosaltres, els traductors
Sara Serrano Valenzuela

A la Plaça de la Paraula, amb la catedral de Barcelona com a escenari, durant la taula rodona «Editorials independents i traductors: cara i creu» s’ha parlat de traducció i, sobretot, s’han debatut les condicions en què treballen els traductors. Sabem que és complicat, en països com el nostre, dedicar-se exclusivament a la traducció literària, no només per qüestions econòmiques, sinó també per d’altres factors que hi juguen un paper important.

Sexe i traducció?
Marta Segarra

No ens hauria d’estranyar que la traducció tingui a veure amb el sexe, o almenys amb la sexualitat, entesa com a conjunt de discursos que regula i alhora engendra les pràctiques sexuals: tots els traductors i traductores que conec senten passió per la pràctica de la traducció, que té en comú amb el sexe el fet de posar en contacte íntim el jo i l’Altre, en forma de text original i versió traduïda.

Traduir Shakespeare
Joan Sellent

Abans que res vull agrair al jurat d’aquest premi que m’hagi considerat mereixedor de figurar entre els finalistes, i a l’editor Bernat Puigtobella que tingués la iniciativa de recollir en un volum el resultat dels gairebé vint anys en què he mantingut una relació intermitent però intensa, exigent i gratificant, amb William Shakespeare i la seva obra.

El llegat del príncep
Joan Sellent

«Ser traductor és un hermafroditisme de mal gust.» De l’àmplia varietat de símils i metàfores que s’han adjudicat al llarg dels anys a l’ofici de traduir, ben pocs n’hi deu haver de tan inequívocament despectius. Almenys en aparença i fora de context, és clar. Perquè resulta que el context en què apareix la frase que encapçala aquest article és una carta, datada el 31 d’octubre de 1902, que un Josep Carner de 18 anys escriu al seu amic gironí Rafael Masó. Ampliem una mica l’entorn immediat a la frase en qüestió:

D'editors, traduccions i riscs
Montse Serra

L’any 2010, coincidint amb els vint anys de la creació de l’editorial Quaderns Crema, vaig entrevistar l’editor Jaume Vallcorba per al diari digital VilaWeb. D’entre moltes reflexions sobre la trajectòria de l’editorial i el paper que juga l’editor en la societat, n’hi havia unes dedicades a la traducció. Ell, amb voluntat de sotragada, afirmava que calia pensar en el fet que si el públic no s’interessava per la traducció d’autors contemporanis de qualitat, potser calia deixar de traduir-los. Transcric íntegre el fragment de l’entrevista:

Addenda: parlem amb Albert Rossich i Jordi Cornellà
Sara Serrano Valenzuela

Entrevista a Carles Torner
Sara Serrano Valenzuela

«Per l'absència d'estructures d'Estat i pel fet que el sistema espanyol d'ambaixades fa invisible Catalunya, el PEN Internacional ha estat un espai privilegiat per promoure la literatura catalana i ens ha donat una xarxa internacional de contactes excepcional per mitjà de la qual tenim una relació directa amb escriptors de tot el món, que ens reconeixen com a catalans. Som igualment ambaixadors de la nostra cultura, però sense que ens calgui lluitar pel lloc que ens correspon, perquè el PEN ja ens va admetre des del començament.»

Plurilingüisme, literatura, actualitat
Sara Serrano Valenzuela

Albert Rossich i Jordi Cornellà han publicat El plurilingüisme en la literatura catalana. Retòrica, versemblança, diglòssia (Edicions Vitel·la, 2014). L’assaig es configura com una revolució dels estudis literaris tenint en compte que els autors hi han aplicat un nou criteri de selecció de textos —les obres de la literatura catalana multilingües— i, a més a més, s’han proposat revalorar una sèrie de composicions que han estat castigades i menyspreades al llarg del temps. Com és que aquesta opció literària ha estat «apartada» durant segles? Continuem tenint prejudicis davant d’aquesta mena de textos o ha canviat l’opinió que mereix la literatura plurilingüe?

Come una foca nel suo acquario
Ramon Sistac

A la vida, qui més qui menys, evoluciona amb el temps en la seua manera de pensar. Hi ha qui ho fa més ràpid, d’altres més a poc a poc, però tothom, en principi, evoluciona. Com en una bona escudella, les idees van fent xup-xup i, tot partint del mateix producte de base, amb el pas dels anys aquest es transforma, l’experiència ens fa modificar el nostre punt de vista i, en conseqüència, interpretem la realitat de manera sensiblement diferent.

Sobre els desconeguts coneguts
Simona Škrabec

«La truja que es menja les seves cries» és un dels set contes que Danilo Kiš va reunir sota el títol Una tomba per a Boris Davidovič. Publicat el 1976, aquest llibre va ser un autèntic artefacte explosiu, una bomba de rellotgeria.

Menys d’una desena de llibres traduïts de l’eslovè
Simona Škrabec

En els últims vint anys els catalans han pogut conèixer menys d’una desena de llibres traduïts de l’eslovè. No sembla gaire, però agafant les coses pel cantó positiu aquests textos permeten presentar la literatura eslovena del segle XX d’una manera prou àmplia, començant pel poemari La barca d’or de Srečko Kosovel que Edicions del Mall va publicar l’any 1985.

Traductors de còmic, traductors de luxe
Joan Manuel Soldevilla Albertí

La història de les publicacions infantils i juvenils en català en els anys del franquisme és una de les més coratjoses i admirables de tot el que va comportar la resistència cultural en aquells anys. Dos noms són de referència obligada,L’Infantil-Tretzevents iCavall Fort, dues revistes que van esdevenir un far en la foscor, que van apostar per un model de publicació molt innovador en aquell moment, que van saber adaptar-se a les circumstàncies històriques i culturals tan canviants, que van ser plataforma per a il·lustradors, dibuixants i escriptors del país i que van tenir una cura exquisida a l’hora de traduir al català el millor còmic europeu i de dignificar la figura del traductor de còmics.L’Infantil-Tretzevents –amb els seus canvis de capçalera– es va publicar del 1951 al 2011;Cavall Fort va aparèixer per primer cop l’any 1961 i encara es publica.

Els clàssics medievals
Albert Soler

Entre els segles XIII i XV es genera en català una veritable tradició literària, rica, diversa i amb caràcter propi. El procés és similar al que es dóna en altres llengües i literatures europees medievals i presenta diversos moments rellevants.

Allò que es perd i es troba en la traducció
Marjan Strojan

La traducció és, en la seva definició més bàsica, la transferència del significat d’un idioma origen a un altre, tot mantenint el mateix significat en l’idioma resultant. En un altre nivell, es tracta també d’una transposició de la forma i l’estructura de l’original en les formes d’expressió de la llengua d’arribada.

Un exemple de traducció social: la literatura romaní a Eslovènia
Marjan Strojan

Quan parlem de traducció donem per fet que ens referim a les diverses permutacions que es fan entre les llengües perquè estableixin una comunicació entre si. Ara bé, dins d’aquests intercanvis interlingüístics tenen lloc tot un seguit d’altres activitats traductològiques de categories diferents, la més important de les quals podríem anomenar «traducció social».

La força de cada llengua
Carlota Subirós Bosch

Deu apunts sobre la traducció teatral, a partir de la lectura de La més forta, d’August Strindberg

A la llum del calidoscopi d'agost
Esther Tallada

L’objectiu de tot artista és aturar el moviment, que és vida, per mitjans artificials, i mantenir-lo congelat de manera que al cap de cent anys, quan un desconegut s’ho miri, tot plegat es torni a moure perquè és vida. (1) William Faulkner

Els viatges de la poesia
Denis Thouard

Aquest viatge passa per llengües diferents perquè ressonin totes, com en un concert. Diverses són les llengües que es parlen al món, i al centre del món hi ha la poesia.

Els noms de la poesia
Denis Thouard

«Els viatges de la poesia» ens han dut a parlar de Paul Celan com a traductor i de pensar en ell com un poeta traduït. És sabut que Celan havia escrit els seus primers poemes en romanès i també que havia traduït poetes romanesos com Gellu Naum i Virgil Teodorescu. Evidentment també traduïa constantment de la seva poesia estant. Els seus poemes han de ser vistos com el lloc de confrontació amb tota una tradició lírica.

Les noves tecnologies en relació amb el tibetà
Lobsang Chokta Trotsik

El tibetà és una llengua única i rica, amb uns antecedents històrics propis i amb una llarga trajectòria. És una llengua completament diferent del xinès i d’altres llengües. Segons els investigadors, és la llengua materna de catorze milions de persones, la majoria provinents de les regions de l’Himàlaia, incloent-hi els tibetans.

Les noves tecnologies i la creativitat literària. Una nova esperança o el desastre?
Tsutomu Ide

El 1991, quan va aparèixer el primer navegador per a PC anomenat Mosaic, vam quedar impressionats de la facilitat de manipulació dels fitxers a la xarxa. Va ser en aquella època quan els correus electrònics van començar a substituir moltes trucades telefòniques.

Els bon traductors... de llibres no gaire ben escrits
Mercè Ubach

Llegeixo al tercer punt de la Declaració de Quebec sobre la traducció literària i el traductor (sorgida del congrés anual del PEN Internacional, 2015): «El traductor manté tot el respecte pels autors i els textos originals». Deixant de banda els casos intencionats de censura política o moral, o els casos no intencionats d’incompetència professional, hi ha cap traductor que no ho faci? Canviant el «manté tot el respecte» per la fórmula «ha de mantenir...», algun traductor no acceptaria aquest mandat com el principi rector de l’ofici, sense el qual no tindria sentit?

Literatures de llengua anglesa en català
Dolors Udina

A l’acte I, escena 3, de Ricard II, el duc de Norfolk és desterrat d’Anglaterra i enviat a l’exili «per no tornar mai més». Quan sent pronunciar aquesta rigorosa sentència, no pensa, primer de tot, en la família ni en els amics, sinó en la llengua anglesa, l’única llengua que ha parlat en els quaranta anys de la seva vida. Deixar Anglaterra, l’any 1595, era abandonar l’anglès. Norfolk s’imagina anant a un món on el seu discurs serà inintel·ligible, i aquest és el primer dolor que l’afligeix, i el més agut. Diu:

Traduir Ibáñez
Tina Vallès

Fa gairebé tres anys que tradueixo les historietes de Francisco Ibáñez al català i segueixo pensant el mateix que el primer dia: que no s’haurien de traduir. Ho dic com a lectora. Però com a traductora afegiré que els seus diàlegs són un caramel per a algú que, com jo, es guanya la vida traduint de l’espanyol al català.

Joan Fontcuberta i Gel. Una vida rere les paraules
Nina Valls

Al febrer va morir Joan Foncuberta i Gel. Al maig hauria fet vuitanta anys. Durant més de mig segle, es va consagrar a allò que l’apassionava: la traducció. El llegat que ens deixa és vast i sòlid, una producció al català que comprèn més de setanta obres, sobretot prosa de ficció, de l’alemany i de l’anglès. Va començar traduint al castellà, però aviat es va decantar cap al català. En bona part gràcies a ell, podem llegir en aquesta llengua autors tan rellevants de la literatura en llengua alemanya com Thomas Bernhard, Bertold Brecht, Günter Grass, Hugo von Hoffmannstahl, E.T.A. Hoffmann, Franz Kafka, Thomas Mann, Herta Müller o Günter Wallraff. L’any 1991 va rebre el premi de la Institució de les Lletres Catalanes per la traducció de La mort de Virgili, de Hermann Broch, i el 2010 el Ciutat de Barcelona per La impaciència del cor, de Stefan Zweig.

Una poètica i ètica de la traducció
Laurence Venuti

La traducció és un acte interpretatiu que mira a la vegada en dues direccions diferents: respon no sols al text i a la cultura originals sinó també a la llengua i cultura de la traducció. Tanmateix, la interpretació que queda inscrita en una traducció es decanta al capdavall cap a la situació receptora. La traducció és fonamentalment assimiladora.

De «Tolstoievski» als nostres dies
Helena Vidal

En aquesta breu intervenció voldria mostrar la corba d’evolució de les traduccions del rus al català, des que començaren tímidament a cavall dels segles XIX i XX fins ara; corba que no coincideix amb la del coneixement de la literatura russa a Catalunya, que és una qüestió més complexa, però que és indicadora d’un cert estat de coses.

«Mil milions de llamps i trons!!!». Joaquim Ventalló, traductor de Tintín al català
Pau Vinyes i Roig

D'ençà de l'acabament de la Guerra Civil Espanyola la llengua catalana va ser arraconada a l'àmbit privat i familiar. El castellà s'imposava com l'única llengua oficial a tot l'Estat espanyol i les altres llengües quedaven prohibides en totes les esferes públiques, com ara la literatura i els assajos històrics i periodístics. Només de manera tímida es va permetre la publicació de llibres en llengua catalana, sempre que fessin referència a autors catalans d'abans del conflicte bèl·lic o relacionats amb l'àmbit eclesiàstic, com Jacint Verdaguer o Joan Maragall.

Llengua pròpia, llengua bífida?
Salem Zenia

Permeteu-me començar la meva intervenció amb una anècdota popular. Per comprovar si havia après les lliçons que li donava, el pare va enviar el seu fill al mercat amb l’encàrrec que comprés allò que ell considerés el més valuós o el més dolç. El fill va tornar del mercat amb una llengua de vaca. «Bé, fill meu —va dir el pare—, creus que la llengua és la cosa més dolça i la més valuosa?» «Sí, pare!» —va respondre el fill.

Traduir de o cap a la llengua amazic
Salem Zenia

En realitat, encara que la nostra llengua, l’amazic, sigui fonamentalment oral, la traducció cap a aquest idioma ja fa temps que existeix. Algunes de la fonts històriques situen a l’Àfrica del Nord les primeres manifestacions de manuscrits en amazic, en el segle IX de la nostra era, els quals tractaven essencialment dels fonaments de l’islam. Eren adaptacions d’obres, importants en aquell moment, com ara el Mukhtar de Khlil, un compendi de dret malaquita molt conegut, o també el famós poema d’Al-Busri «Al burda» que actualment encara s’utilitza en algunes circumstàncies com a cant fúnebre.

Amb el suport de: