La traducció dels clàssics grecs i llatins: un repàs a la història

Però si deixem de banda aquest pas, importantíssim per a la transmissió de la cultura, no fou fins al Renaixement quan es va emprendre la traducció en llengües modernes de les principals obres de la literatura grega i romana, precisament quan van passar dels manuscrits a la impremta i, en conseqüència, a la divulgació. Entre els segles XV i XVI, obres clàssiques de tots els gèneres van ser versionades per primera vegada i van enriquir automàticament la llengua i el pensament de les llengües d’Europa: francès, espanyol, català, anglès, alemany, italià, etc.

Al llarg de tota l’edat mitjana, una determinada classe culta havia conservat el llatí i era, en certa manera, «bilingüe». Com postula Highet, la interacció dels homes que parlaven, a més de la seva llengua, el llatí, va fer possible el Renaixement. A partir d’aleshores, les traduccions dels clàssics van penetrar en les cultures d’arribada i les llengües occidentals, filles de dialectes del llatí parlat però sense tradició ni escrita ni intel·lectual, van incorporar vocabulari, girs i expressions nous, agafats directament del llatí i del grec. Aquest enriquiment, un procés d’importació sense precedents en la història de la cultura europea i una de les fites més importants del Renaixement, el van dur a terme els traductors, molt sovint cortesans, que executaren la seva tasca per encàrrec.

A partir del Renaixement i durant els segles XVI i XVII, les versions anomenades vulgars en les edicions i traduccions dels clàssics es van anar succeint, de manera irregular i poc sistemàtica. Podia ser que els errors d’impressió es repetissin i que versions sense revisar fessin fortuna. Fos com fos, cap a l’any 1570, gairebé tots els clàssics conservats ja havien passat per la impremta de Johannes Froben a Basilea, la de Christophe Plantin a Anvers o la d’Aldo Manuzio a Venècia. En general, els autors llatins gaudiren de més fama que els grecs, i la poesia guanyà sempre terreny a la prosa.

La Il·lustració i els literats francesos de final del XVIII, Voltaire, Rousseau i Diderot, van regenerar la visió del classicisme i van propagar un neohumanisme amb el convenciment que l’estudi de l’antiguitat grega i romana, en tots els aspectes, havia de millorar el món. Els ideals de la Il·lustració, fonamentats en la filosofia anglesa, van recórrer tot Europa de mitjan segle XVIII, talment com l’enciclopedisme i el refús de la retòrica barroca, per donar pas a un nou esperit humanista i omnicomprensiu. Un gran moviment intel·lectual va relacionar la cultura antiga amb la moderna en totes les disciplines, des dels estudis sobre l’evolució de la literatura grega de Friedrich Schlegel (1772-1829), la relació entre l’etnologia i la literatura de Wilhelm von Humboldt (1767-1835) fins al concepte exacte de mitologia que desenvolupà Heyne (1729-1812). La traducció d’Homer de l’any 1781 de Johann Heinrich Voss (1751-1826), primer l’Odissea en hexàmetres alemanys i més tard també la Ilíada, i també d’Hesíode, van gaudir d’una popularitat merescuda.

Al segle XIX l’estudi erudit dels textos i de les ciències de l’antiguitat arribà a Alemanya al nivell més elevat de la seva història. Hi va col·laborar sobretot l’avenç de l’arqueologia: l’any 1871 Heinrich Schliemann era al capdavant de les excavacions de Troia, Micenes, Orcòmen i Tirint, uns descobriments que van revifar encara més els estudis d’història antiga, des dels jurídics i epigràfics de Theodor Mommsen (1817-1903) fins a la fixació dels principals textos de poesia grega d’Ulrich Wilamowitz (1848-1932) i la fundació el 1893 del veritable monument de la filologia clàssica, la Real Encyclopädie der klassischen Wissenschaft d’August Friedrich von Pauly i Georg Wissowa. Precisament a Alemanya, la nova filologia historicista, cada cop més allunyada del neoclassicisme, va començar a produir edicions ben elaborades i crítiques, molts textos i aparats de les quals són emprats actualment. Papirs i manuscrits de fragments o obres clàssiques passaren a ser publicats, ordenadament, en col·leccions acurades i específiques. La filologia alemanya del XVIII i sobretot del XIX va portar els textos grecs i llatins al grau més elevat de crítica i rigor, i va fixar-los per a anys posteriors de manera gairebé definitiva. Les primeres col·leccions d’autors antics amb el text original no trigaren a arribar a partir d’aleshores, a Alemanya i a França, però no fou fins després de la Primera Guerra Mundial que es difongueren de manera sistematitzada col·leccions de textos incloent-hi la traducció. Justament en el període d’entreguerres nasqueren a Europa les prestigioses col·leccions bilingües que han arribat als nostres dies, com ara la «Tusculum Bücherei» a Alemanya, la «Collections des Universités de France Guillaume Budé» a França, la «Loeb Classical Library» a Anglaterra i la «Col·lecció Catalana dels Clàssics Grecs i Llatins» de la Fundació Bernat Metge a Catalunya.