Pescat amb palangre
Arxiu d’articles
Esperar i creure
D. Sam Abrams
Abans de plantejar la qüestió de la carrera d’Agustí Bartra com a traductor literari a l’exili, hem d’aclarir una sèrie de malentesos que es va repetint i perpetuant. El primer és l’afirmació que Bartra va ser autodidacte aprenent el francès i l’anglès. El francès el va estudiar als Maristes de Sabadell entre el 1917 i el 1921. I sospito que no va arribar a les mans dels Maristes de Sabadell completament in albis, perquè abans de marxar de Barcelona els seus pares l’havien escolaritzat entre el 1914 i el 1917 en un centre públic del barri del Guinardó que utilitzava elements del famós mètode Montessori, i estic plenament convençut que l’estudi d’una llengua estrangera entrava en la matèria escolar.
L'any de les Ilíades
Lluís Ahicart Guillén
Des de la seva cabana solitària als boscos de Walden, a Concord, Massachusetts, pels volts de 1846, Henry David Thoreau es dol que «la impremta moderna, econòmica i fèrtil, amb totes les traduccions, no s’ha escarrassat gaire per apropar-nos als escriptors heroics de l’antiguitat. Semblen tan solitaris com sempre i estan escrits amb la mateixa lletra estranya i curiosa».
Que Homer entri a casa. El «Ritual andrònic»
Lluís Ahicart Guillén
Som al segle III aC, i un grec tarentí, esdevingut a Roma esclau d’un membre de la gens Lívia, es dedica a ensenyar als seus alumnes el grec i el llatí. Livi Andrònic, com així se’l va conèixer des que el seu amo el va emancipar, escriu en llatí un considerable nombre d’obres dramàtiques i líriques que configuren l’alba de les lletres romanes. A més, potser per facilitar la seva tasca didàctica, es llança a compondre l’obra que, amb gran consens, es té com a inicial, com a fundadora de la traducció literària: el poema èpic llatí en versos saturnis titulat Odusia; una traducció o versió, aquí no en farem qüestió, de l’Odissea homèrica. Livi Andrònic, doncs, situa la traducció literària en els moments fundacionals de la literatura llatina, fet que no s’havia donat en la literatura grega, i, a més, du a terme el que s’ha considerat, en paraules de Richard H. Armstrong, «un paradigma per a totes les subsegüents cultures deutores de l’antiguitat per a l’articulació de les seves literatures nacionals». Com afirma G.W. Most: «La primera línia de la literatura grega és l’inici de la líada d’Homer; la primera línia de la literatura llatina és l’inici de la traducció de l’Odissea d’Homer de Livi Andrònic».
Carner i l'Homer en català
Lluís Ahicart Guillen
El dia 15 de gener de 1905 es publicà a la revista literària quinzenal Catalunya el primer d’una sèrie d’articles de Josep Carner, en forma dialogada, en què conversa amb el seualter ego Olaguer Recó (Converses de N’Olaguer Recó). En aquesta ocasió debatien sobre determinades trifulgues dins de la Unió Catalanista i l’esverament de lespatums d’aquesta entitat davant de certes actuacions d’alguns dels seus membres més joves:
L'arribada del Pirandello narrador
Lluís Ahicart Guillén
És diumenge i al menjador de l’Hotel Subur, de Sitges, els comensals rematen l’esplèndid dinar amb cafè, copa i puro. Ja se sap, Pirandello fuma come un turco i Josep M. de Sagarra en sabia, d’això. És el 14 de desembre de 1924; amb ells hi ha l’escriptor i advocat Salvador Vilaregut i el dramaturg Josep M. Millàs Raurell. Tant Sagarra com Vilaregut ja han traduït al català algunes obres de l’il·lustre sicilià.
Silvio Berlusconi i els clàssics adaptats al seu món empresarial
Giovanni Albertocchi
Potser la referència a Berlusconi semblaria fora de lloc en un acte com aquest dedicat a la traducció, específicament, en el context italià. En gran mesura és cert, encara que la història que ara explicaré serveix per descobrir certes característiques del personatge que tenen a veure amb la seva ubiqüitat dins el panorama polític, cultural i informatiu a la Itàlia d’aquests últims dos decennis. Serveix alhora per entendre «què passa a Itàlia» i quins són els motius que fan d’aquest país un cas força particular a Europa.
Traduir poesia d’ahir i d’avui
Vicent Alonso
La meua contribució a la traducció de poesia d’ahir i d’avui al català és més aviat escassa. A la d’avui tan sols hi he contribuït amb la versió de «Pensées sous les nuages», un conjunt de poemes que constitueixen la segona part del llibre del mateix títol de Philippe Jaccottet (1983), que aparegué a la revista Daina, 1 (1983).
Les traduccions de Yukio Mishima en el context internacional
Mercè Altimir Losada
Un dels escriptors japonesos moderns que han estat més traduïts és Yukio Mishima. El dia de la seva mort prematura, ocorreguda als quaranta-cinc anys, deixava una obra extensa que abasta un conjunt de quaranta novel·les, divuit obres de teatre, vint volums de contes i un bon nombre d’assaigs literaris. Amb vint-i-quatre anys, arran de la publicació l’any 1949 de la novel·la autobiogràfica Confessions d’una màscara es va convertir en un autor consagrat per al públic lector i als crítics literaris, i en un creador que gaudia del reconeixement d’escriptors de renom com araYasunari Kawabata, que ben aviat li va donar suport i el va animar a dedicar-se a la literatura.
Traduir una obra d’un univers cultural diferent
Mercè Altimir Losada
Com ha estat prou dit i repetit, a l’hora de traduir una obra d’un univers cultural diferent del propi, tant és un perill l’exotisme gratuït com l’assimilació que difumina la diferència. Quan una paraula, un objecte o una idea no existeix en la llengua de traducció, queda l’opció de la nota, una manifestació visible del traductor. Però hi ha, també, una altra manera de fer-se present, nascuda de la nostra inconeguda i irredempta inclinació a llegir en el semblant l’idèntic, que fa que treballem sota l’imperatiu de la identificació gruixuda.
Les traduccions al català del teatre d’Eurípides
Roger Aluja
Eurípides (c. 480 – c. 406 aC) va ser un dels tres grans dramaturgs tràgics de l’Atenes clàssica, juntament amb Èsquil i Sòfocles. De les més de noranta peces que laSuda li atribueix, se n’han conservat gairebé una vintena, i fragments —en certs casos d’extensió considerable— de gran part de les altres obres. El nombre de tragèdies conservades d’Eurípides supera amb escreix el de la resta de tragediògrafs junts; això es deu en part a la sort i a la casualitat —nou d’aquestes tragèdies s’han conservat en només dos manuscrits—, i en part al fet que després de la seva mort, sobretot a partir de l’època hel·lenística, la seva obra va tenir una popularitat creixent, fins al punt de convertir-se en un autor central en l’ensenyament escolar, al costat d’Homer, Demòstenes o Menandre. Les obres que ens han pervingut —senceres o pràcticament senceres— són el drama satíricEl cíclopi divuit tragèdies:Alcestis,Medea,Els fills d’Hèracles,Hipòlit,Andròmaca,Hècabe,La follia d’Hèracles,Les suplicants,Ió,Les troianes,Ifigènia entre els taures,Electra,Helena,Les fenícies,Orestes,Ifigènia a Àulida,Les bacants i l’espúriaResos, d’atribució dubtosa.
L’aventura de traduir
Ester Andorrà, Marc Romera i Ignasi Pàmies
Al començament, LaBreu era un projecte centrat en la literatura escrita originalment en català, que va néixer amb la modesta intenció de traslladar la prosa digital i la poesia oral al món de Gutenberg. Tot just ara fa deu anys que vam dur a la impremta una antologia de la revista Paper de Vidre. I un any més tard, el febrer de 2006, naixia la col·lecció Alabatre, amb els poemaris de Jordi Vintró, Josep Pedrals i Andreu Subirats, alguns dels poetes habituals de l’(H)original.
Yourcenar revisitée: una experiència única
Lídia Anoll
No us feu il·lusions, aquesta experiència única no té res de singular, d’incomparable, d’original: és única, senzillament, perquè no n’he tingut mai cap altra com aquesta. Arran d’unes jornades sobre Marguerite Yourcenar, van instar-me a parlar de la traducció que havia fet d’Un homme obscur iUne belle matinée. Havien passat cinc anys i en aquell momenttreballava de ple en la traducció d’una petita obra d’orfebreria,Seul ce qui brûle,de Christiane Singer. Què vull dir amb això? Doncs que estava immersa en un altre món, que Yourcenar ja se m’havia desenganxat, i em quedava tan llunyana que ja n’havia oblidat, fins i tot, les penúries que m’havia fet passar i, sobretot, l’esgotament que sentia en acabar la traducció.
La literatura catalana i la traducció en un món globalitzat
Carme Arenas i Simona Škrabec
El present informe es proposa incidir en el debat sobre l’estat de la traducció literària en català i del català en un món globalitzat. De tothom és sabuda la importància de la traducció en totes les cultures, com a foment del coneixement i com a element de construcció d’una cultura i d’una literatura.
La censura en la Itàlia del Príncep
Rossend Arqués
Itàlia és un país obscè. Més obscè tal vegada que la majoria de països, encara que no hem d’oblidar l’Espanya dels GAL, els Estats Units del Watergate, la França de l’escàndol «aliments per petroli» i, en general, el finançament il·legal dels partits i la incontrastada extensió arreu d’Europa del fenomen del blanqueig de diner provinent d’activitats mafioses. «Obscè», en un sentit etimològic, vol dir «allò que hi ha darrera de l’escena (skene) principal, als bastidors». Allò, afegeixo, que el poder fa el possible perquè no es vegi.
La literatura italiana en la literatura catalana
Rossend Arqués
La literatura italiana és present en la literatura catalana des de gairebé els inicis mateixos d’aquesta última. Les traduccions de moltes obres italianes, començant per la de la Divina Comèdia d’Andreu Febrer o l’anònima del Decameró de Boccaccio, per no parlar de les de l’obra llatina de Petrarca, han estat essencials per construir la poesia i la prosa catalana del Renaixement.
Anostrar o estrangeritzar?
Heus aquí el dilema del traductor
(per més invisible que sigui)
Rossend Arqués
En el fons Bonaventura Vallespinosa de la Biblioteca del Centre de Lectura de Reus hi ha una carta mecanografiada adreçada a l'editor i traductor barceloní Francesc Vallverdú a propòsit de la versió del reusenc de l'Orlando furiós, d'Ariosto, a punt de ser editada dins la col·lecció les Millors Obres de la Literatura Universal.
Carles Riba torna a Grècia
Eusebi Ayensa Prats i Nikos Pratsinis
Carles Riba —en una de les darreres cartes que envià a Júlia Iatridi (la traductora grega que li donà a conèixer la poesia de Konstandinos Kavafis, que tan magistralment acabaria traduint al català)— li confessava que «sentimos, Clementina y yo, crecer en nosotros la nostalgia de Grecia. Así que para nosotros se restablezca un poco la normalidad, nos propondremos un viaje: nos es debido».(1) Riba moriria sobtadament un any i mig després, sense complir el desig de tornar a la terra de l’Hèl·lade, país que visità un únic cop, en companyia de la seva muller, l’any 1927.
