Pescat amb palangre
Arxiu d’articles
La traducció del castellà al català al segle XX. Esbós d’una història accidentada
Montserrat Bacardí
De ben segur, a més d’un lector, en llegir el títol d’aquest escrit, li ve una pregunta al cap: per què cal traduir, del castellà al català, si tots els catalans entenem les dues llengües? A l’inrevés, és clar que té sentit, l’operació, atès que un segovià o un malagueny corrents no poden llegir Camí de sirga. Però, nosaltres, bé podem copsar les subtileses més recòndites de qualsevol text escrit en castellà. La llengua original, o de partida, ens resulta diàfana, transparent. Així doncs, la raó primera de la traducció, la intel·ligibilitat, no es dóna en el sentit castellà-català.
La traducció del català al castellà: una tradició aleatòria
Montserrat Bacardí
La història dels intercanvis translatius entre aquestes dues llengües tan properes marxa paral·lela a les vicissituds polítiques, econòmiques, socials, culturals... que han viscut. No és pas una relació contínua, ni sovint gaire fluida i, per descomptat, tampoc no és recíproca: si haguéssim de quantificar les traduccions que, al llarg dels segles, s’han dut a terme del castellà al català en comparació amb les que s’han fet del català al castellà, segurament, ens quedaríem curts si ho deixéssim, per fer números rodons, en una proporció d’una a deu.
Història de la traducció literària
Montserrat Bacardí
De la mateixa manera que resulta difícil de precisar el moment exacte en què es comença a conrear una llengua literària medieval, ho és delimitar quan es comença a traduir des d’altres llengües.
Les traduccions «innecessàries»
Montserrat Bacardí
Se sol donar per descomptat que la traducció obeeix, en primer terme, a una necessitat peremptòria de comprensió d’un missatge indesxifrable, sia oral o sia escrit. La intel·ligibilitat sembla l’origen de l’exercici de transvasament d’una llengua «estrangera» a una altra de «pròpia». Com que la majoria de lectors catalans no entenem el rus, ens fem càrrec, col·lectivament, que cal traduir Guerra i pau o Crim i càstig, de la mateixa manera que tan sols per mitjà de traduccions són llegits massivament textos fundacionals de la civilització occidental com ara la Bíblia, l’Odissea, la Divina Comèdia o les tragèdies de Shakespeare.
L’arquer amb una sola fletxa
Jana Balacciu Matei
He manllevat per a aquest article el títol d’un llibre d’Alexander Baumgarten, el filòsof romanès que coordina, a l’editorial romanesa Polirom, una prestigiosa col·lecció bilingüe dels millors pensadors medievals, Biblioteca Medieval. Dins aquesta col·lecció ha sortit aquest estiu la traducció de l’Ars brevis, la meva primera traducció d’un autor català, feta, és veritat, no del català, sinó del llatí, publicada fora de la col·lecció Biblioteca de Cultura Catalana, de la qual sóc l’editora des de l'any 1998. Per explicar com s'ha arribat fins aquí haig de fer una petita digressió.
Ibsen i Fosse, contemplant els fiords
Carles Batlle
Henrik Ibsen és un dels referents capitals del Modernisme català. Això és un fet prou divulgat i conegut de tothom. Ara bé, que sigui conegut no suposa que s’hagi aprofundit prou en els factors que en van facilitar l’assimilació, ni que s’hagi parat atenció en la diversitat de lectures que van propiciar els seus textos.
Capicua, un pont cultural entre les lletres catalanes i portugueses
Sebastià Bennasar
Diuen que el futbol i la literatura són incompatibles. Però no ho deuen ser tant, si escriptors com ara Juan Villoro, Manolo Vázquez Montalbán, Ferran Torrent, Vicenç Villatoro o Nick Hornby han escrit alguns llibres memorables al voltant d’aquest esport, i si fins i tot hi havia concursos de relats breus que havien de centrar el protagonisme de la història en el Barça. Però, la literatura i la traducció, són compatibles?
Les complicades relacions culturals entre Catalunya i Portugal
Sebastià Bennasar
Les relacions culturals entre Catalunya i Portugal sovint han estat complicades i impulsades per persones particulars que creien que era necessari establir un pont de comunicació entre els dos territoris de la península Ibèrica. El poeta Joan Maragall ja va qualificar les dues nacions com «uns apartats germans» (expressió que ha servit de títol per a un llibre editat per Víctor Martínez-Gil precisament sobre la relació entre aquests dos territoris) i en certa mesura és així, atès que el desconeixement a banda i banda de la península de la realitat de l’altre país és notable. Per posar un simple exemple clarificador: cap diari català no té, a dia d’avui, novembre de 2011, corresponsal a Lisboa, com tampoc no en té TV3.
El dia que no calgui aquesta declaració
Sebastià Bennasar
Quan qualsevol activitat humana necessita una declaració que la protegeixi, una declaració que pugui ser prou àmplia perquè es pugui acceptar en molts països, vol dir que les coses no van bé. Quan les coses funcionen, no calen declaracions per protegir-les, simplement s’autoregulen. Tan malament està la traducció perquè calgui un debat que reguli un document de mínims (les declaracions sempre són documents de mínims que, com a tal, han estat molt consensuats) com és aquest? Doncs sí, no ens enganyem.
Literatura popular sèrbia en català
Pau Bori
En aquest article l’autor ens presenta la seva traducció del serbi d’una antologia de relats populars de tradició oral titulada El destí i altres contes dels Balcans (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2009). Les rondalles van ser aplegades pel gran folklorista serbi Vuk Karadžić a mitjan segle XIX.
Les connexions entre les literatures catalana i sèrbia
Pau Bori
Les connexions entre les literatures catalana i sèrbia no són pas profuses, tot i els sorprenents paral·lelismes històrics i els esforços fets pels traductors en els darrers anys. Josep Carner va ser el primer en traduir una peça literària sèrbia al català.
Després de Babel. Tres apunts
Enric Bou
En un món, el nostre, víctima de la maledicció de Babel, qualsevol intent de comunicació entre éssers humans que provenen de països diferents és en mans de la traducció i la interpretació. Condemna o guardó, els pobles, la humanitat, hem viscut durant segles amb la necessitat de comunicar-nos, i per tant, d’entendre el que diuen i escriuen en altres llengües. De ben jove em van venir ganes d’eliminar el problema i d'aprendre totes les llengües possibles per evitar el peatge de la traducció anant directament a les fonts. Aviat vaig comprovar que el meu intent era una follia inassolible.
El delit del dialecte: un passeig per la situació italiana
Caterina Briguglia
A la veïna Itàlia, sembla que el dialecte no perilla de mort. Ans al contrari, lluitant contra una dialectofòbia imperant durant molt de temps, avui dia destaca com a recurs expressiu cada cop més viu. Ho demostren les tendències de la música i del teatre contemporanis, i encara més del cinema que, del neorealisme ençà, ha atorgat al repertori dialectal el paper de coprotagonista.
