Pescat amb palangre
Arxiu d’articles
Com més lluny del país natal, més a la vora de la llengua materna
Bei Ling
Durant els molts anys que he passat a l’exili, i també mentre escrivia el text d’aquesta conferència a la biblioteca del campus de Gongguan de la Universitat Nacional Normal de Taiwan, m’han vingut al cap constantment dues citacions poètiques de l’antiga literatura xinesa. Fa 2.300 anys, a l’estat de Chu, el gran poeta Qu Yuan s’encoratjava a si mateix d’aquesta manera: «El camí és infinitament llarg, però m’esforço per trobar la veritat a dalt i a baix». Aquesta reflexió pertany a la seva obra més coneguda, Lisao, que es podria traduir per «dolor insuportable del comiat». I si pensem en el destí de Qu Yuan, veurem que potser es tracta del primer exemple de poeta exiliat. Va ser desterrat pel rei Huai, primer de tot a una altra ciutat i després cap al sud, lluny del riu Iang-Tsé. Va ser durant l’exili que Qu Yuan va escriure les seves obres més importants, set poemes llargs, entre els quals hi havia el Lisao.
L’asturià, una llengua vella i bella
Jordi Llavina
L’asturià —cal mirar d’evitar el terme bable, que parteix d’una designació pejorativa— és una llengua vella, i bella, que viu des de temps antics una situació molt precària. No del tot acceptada en el seu propi país, l’asturià està sotmès, una vegada i una altra, a debats interminables sobre la seva necessària normalització, que no acaba mai d’arribar ni d’enfilar-se.
Entrevista a Marta Rojals
Alexis Llobet
Marta Rojals (La Palma d’Ebre, 1975), ha publicat les novel·les Primavera, estiu, etcètera (2011) i L’altra (2014), dos grans èxits de vendes i de crítica. En aquesta entrevista, feta per Internet el 21 i el 26 de novembre del 2014, hi explica la seva visió de la llengua, el tractament que hi dóna a les novel·les i la relació que ha tingut amb els correctors de Vilaweb, diari en el qual es va donar a conèixer.
Sobre models de llengua i registres
Alexis Llobet
Partiré d'una visió molt subjectiva: el català que ara sento i llegeixo té ben poc a veure amb el que sentia i llegia fa trenta anys, si fa no fa, abans que els mitjans de comunicació de masses en català es consolidessin. Centrant-me en la llengua escrita, en vull destacar dos canvis importants: han desaparegut els cultismes que feien de tòtem del model de llengua literària que l'IEC propugnava a la postguerra i se n'han implantat uns altres, de procedència aliena.
Un nou Ulisses de Joyce. Una traducció divulgativa
Carles Llorach
Per començar voldria agrair al PEN català aquesta iniciativa del premi a la feina del traductor. I ens hem d’alegrar que aquesta iniciativa no sigui única, perquè a poc a poc anem veient com les institucions es van afegint a aquest reconeixement. Ja queda lluny aquella època que el nom del traductor no apareixia ni als crèdits. Però, visibles o invisibles, el que potser importa més a la persona que fa la feina és que li corresponguin uns honoraris dignes.
Les traduccions de Proa, a tot vent
Josep Lluch
Si una editorial té una activitat important durant més de vuitanta anys, això vol dir que compleix una funció dins el sistema cultural i comercial del país. És el cas d’Edicions Proa, nascuda l’any 1928, durant la dictadura de Primo de Rivera, gràcies a dos activistes culturals de Badalona: Josep Queralt i Marcel·lí Antich.
La Màfia contra la literatura
Vicenç Lozano i Alemany
Era el 7 de febrer de 1986. Arribava a l’aeroport de Palerm per cobrir, com a periodista de TV3, l’inici de l’anomenat «maxiprocesso» contra la Màfia que començava dos dies més tard. Serien jutjades per primera vegada 474 persones acusades de tota mena de crims mafiosos. Quan poso els peus a l’aeroport, per la megafonia criden el meu nom: «Dottore Lozano, cabina 2». Vaig a la cabina de telèfon número 2 i no hi ha ningú. Ja m’havien localitzat i identificat.
