Pescat amb palangre
Arxiu d’articles
Traduir Ezra Pound
Francesc Parcerisas
Qualsevol lector que s'interessi per la poesia —i, en general, per la literatura—en llengua anglesa del s. XX, hi ha un moment en què es topa amb el nom d'Ezra Pound: com a amic i corrector de T.S. Eliot, com a secretari i sparring de W.B. Yeats, com a promotor de revistes i publicacions, com a estudiós del teatre de Lope de Vega, com a continuador de la feina d'Ernest Fenollosa, com a impulsor de la influència xinesa i japonesa, com a «traductor» de Properci, dels drames Noh, dels trobadors... com a impulsor del vorticisme, de l'imaginisme, de la renovació del panorama cultural europeu i americà, com a tastaolletes de la història política americana, de l'economia mundial, del sistema bancari, del feixisme mussolinià, com a referent de les joves generacions beat americanes, etcètera, etcètera. Ezra Pound es una mena de volcà entre la intel·lectualitat anglosaxona del s. XX, un volcà enlluernador i perillós.
El niu de llengua
Annika Pasanen
Si veuen que els nens juguen, canten i xerren en la llengua minoritària, sabran que els temps han canviat. A diferència dels escolars kvens, samis o carelians dels anys quaranta del segle passat, els nens dels nius de llengua del nou mil·lenni no veuran la llengua minoritària ni el bilingüisme com una font de vergonya, problemes o experiències traumàtiques, sinó com un tret distintiu absolutament positiu.
Seminaris de traducció a Farrera de Pallars
Iolanda Pelegrí
La Institució de les Lletres Catalanes va iniciar els Seminaris de Traducció Poètica a Farrera de Pallars el novembre de 1998. Va ser una de les primeres activitats que va promoure Francesc Parcerisas que el maig del mateix any havia estat nomenat director de la ILC, i que, ben aviat, a l’estiu, ja havia començat a buscar el lloc i els poetes estrangers per celebrar el primer seminari de traducció poètica.
Ponts entre cultures
Iolanda Pelegrí
Com podria ésser sumptuós un palau, sense els hostes!Amb aquesta frase, escrita el 1907,[1] Josep Carner (que llavors tenia vint-i-tres anys) expressava la necessitat de la literatura catalana d’acollir traduccions d’obres cabdals d’altres llengües, de manera que el Palau (la literatura catalana) fos sumptuós, fos ric. Aquesta metàfora reflecteix la preocupació que ja hi havia d’ençà de la primera època del modernisme (només cal recordar les obres traduïdes que es van publicar a la «Biblioteca Popular de l'Avenç») per obrir la literatura catalana, i els lectors i escriptors catalans, al que es feia en altres cultures.
L'invent de les fronteres
Marta Pera Cucurell
Primer de tot vull agrair al jurat del Premi PEN que hagi triat aquesta obra com a finalista. Jenny Erpenbeck no era una autora coneguda a Catalunya, tot i que les seves novel·les s’han traduït a més de vint llengües. Les formes del verb anar ha obtingut uns quants premis a Alemanya i a altres països, i per això va ser una alegria que fos l’obra escollida per al Premi Llibreter i que després fos finalista del Premi PEN de traducció.
Introducció a la poesia catalana
Ramon Pla i Arxé
La Renaixença —el moviment d’afirmació de la personalitat independent de la cultura catalana que inicià la construcció de la literatura contemporània— s’inicià, com s’ha explicat tradicionalment, amb la publicació (1833) d’un poema: La Pàtria, de Bonaventura Carles Aribau. La poesia fou considerada com el germen fundacional i, alhora, com la culminació d’una literatura, i com que, a més, aquesta modalitat literària tenia un procés de producció més àgil que el teatre o la novel·la, la poesia fou predominant durant la Renaixença.
La producció de narrativa en català
Ramon Pla i Arxé
La producció de narrativa en català durant els segles XIX i XX ha estat condicionada —i fomentada— per dos factors bàsics: la necessitat de tenir una llengua col·loquial amb dignitat literària —requisit tan imprescindible com difícil en una cultura sense normativa lingüística fins al 1913 i que no s’ensenyava a l’escola— i la convicció de la importància de la narrativa per incorporar al català el mercat majoritari dels lectors de novel·la.
Traduir: esdevenir la totalitat
Jaume C. Pons Alorda
A través d’Enric Casasses com a feliç caçador intermediari, l’any 2010 em van fer l’encàrrec de traduir tot Fulles d’herba de Walt Whitman al català. Mai no s’havia publicat sencer en la nostra llengua, tot i que sí que n'havien aparegut unes quantes mostres de caràcter antològic a cura de Cebrià de Montoliu, Agustí Bartra, Miquel Desclot, Josep Costa, Lluís Roda i D. Sam Abrams. Després de quatre insistents anys de feina, el llibre va aparèixer al nostre mercat al principi de l’any 2014 a l'editorial Edicions de 1984 gràcies a la meravellosa insistència del seu màxim responsable, l'atrevit Josep Cots, que amb la publicació d'aquest llibre veia finalment un somni acomplert.
Para-hi esment, t’ho encarrego…
Jaume Pòrtulas
Pot ésser que l’hel·lenista doblat de traductor experimenti amb una freqüència i una agudesa especials l’agulló d’un original farcit de dificultats. Són els inconvenients (i els avantatges) d’uns textos que el pas del temps ha convertit en una cosa llunyana; uns textos que han esdevingut remots a causa de moltes transformacions de tota mena —materials, ideològiques, culturals… Però bé cal suposar que a qualsevol traductor li passa una cosa semblant, en una mesura o altra.
Traduir o morir
Ester Pou Jutglar
«És una obvietat afirmar que l’home és un ésser finit, sotmès incansablement a la contingència; que, sense coneixement previ, tan sols té a la seva disposició una "quantitat" limitada de temps i d’espai. Malgrat tot, però, pot viure (con-viure) en un clima de "llibertat condicionada", amb fronteres incertes i transgredibles, i és una bona prova d’això el fet que, incessantment, es troba embolicat en processos de traducció. L’ésser humà tradueix perquè és un ser finit però amb uns desigs infinits; tradueix perquè disposa, al mateix temps, d’una ubicació concreta i mòbil (espai i temps) i de llibertat; tradueix perquè, malgrat la presència constant de la mort, està posseït pel desig inextingible de començar sempre de bell nou: traduir és néixer de nou, és, com volia el rabí Nahman de Braslav, negar-se de ple a ser vell.» (Lluís Duch)
Literatura, política i política literària: presències i absències xineses al català
Carles Prado-Fonts
Parlant de la traducció entre cultures, Naoki Sakai va afirmar quelcom que val la pena tenir sempre present: contràriament al que es pugui pensar, la traducció no apropa llengües i cultures, sinó que les separa. No es tracta d’una frase políticament correcta, sens dubte. Però respon a una lògica irrefutable. Gràcies a la traducció ens apropem a l’Altre, ens endinsem en la seva cultura, ens encuriosim per la seva gent, per la seva història, pels seus costums. Però ho fem, justament, perquè ens sabem diferents. Dues persones que ja s’entenen no necessiten traducció. La traducció neix a partir de la percepció de la diferència. I, en aquest sentit, la reforça.
La Disparition
Adrià Pujol
Georges Perec (1936-1982) va ser un dels escriptors francesos més coneguts de la segona meitat del segle XX. Assagista, dramaturg, guionista i poeta, la seva obra es reivindica des de camps molt diversos, com són l'antropologia, l'arquitectura, la literatura, la sociologia i la publicitat. Amic i condeixeble de Raymond Queneau, de Boris Vian i d'Italo Calvino, va ser un membre destacat de l'OULIPO i un dels principals impulsors del nouveau roman.
