per Simona Škrabec

En els últims vint anys els catalans han pogut conèixer menys d’una desena de llibres traduïts de l’eslovè. No sembla gaire, però agafant les coses pel cantó positiu aquests textos permeten presentar la literatura eslovena del segle XX d’una manera prou àmplia, començant pel poemari La barca d’or de Srečko Kosovel que Edicions del Mall va publicar l’any 1985.

Slavoj Žižek, Mladen Dolar o Alenka Župančič, per anomenar només els autors més importants de la coneguda Escola de Psicoanàlisi Teòrica de Ljubljana, també són eslovens. Algú haurà pensat mai que valdria la pena tenir algun dels seus llibres en català? Si algú opinés que es tracta d’autors irrellevants, com tot el que prové d’una nació tan petita, ell mateix es posaria en ridícul, perquè la presència de la literatura eslovena a escala mundial ja fa temps que és molt important, notòria. El problema de trobar aquí tan pocs autors eslovens no és la falta de qualitat, sinó que la causa n’és ben bé una altra. Alguns prejudicis, amb els quals és molt fàcil topar a la premsa o en les converses amb els editors, mostren que Eslovènia és considerada un país massa petit per ser interessant culturalment: «Eslovènia no és res més que una d’aquestes nacions […] que no saben ni qui són ni si té cap sentit tenir bandera i himne, però no sortir mai a la tele», va escriure el 2003 a les pàgines de l’Avui Carlos Zanón en una de les poques ressenyes que s’han fet a Catalunya dedicat a algun llibre eslovè.

La mort extremament prematura de Kosovel (1904-1926) testimonia que les condicions de vida precàries i la persecució política, sigui sota el signe que sigui, van ser una constant de la vida literària a Eslovènia. Amb la independència el 1991, la situació de la cultura eslovena s’ha vist substancialment beneficiada. S’han organitzat promocions d’autors actuals, de lectures de les seves obres recents, que no haurien estat possibles abans dins l’estat iugoslau. Les promocions literàries organitzades més enllà del teló d’acer, sorgien des de l’àmbit federal, els autors eren escollits segons la matriu corresponent a les repúbliques: un eslovè, cap albanès, un macedoni i els quatre escriptors que s’havien de definir a partir de la llengua comuna que empraven, el serbocroat. Això en el millor dels casos, ja que hi ha antologies on les divisions queden foses del tot.

El fet de tenir un estat independent ha anul·lat la possibilitat de fondre la literatura eslovena en un recipient comú. Però els factors causants de la poca presència internacional són, de totes maneres, diversos i desvinculats en bona part del poder polític. La falta de traductors prou àgils per assumir els reptes d’una traducció a la inversa és greu, com també es fa notar la necessitat de formar persones capaces de transmetre la pròpia tradició literària fora de les fronteres nacionals. Alhora, cal reconèixer que les subvencions a la cultura continuen essent en el nou estat poc generoses. Però hi ha també un altre factor, que cal tenir en compte: la difusió internacional de la literatura eslovena, com la d’altres pobles «minúsculs», va ser durant molt de temps un fet indesitjable. Europa ha canviat, però encara ha de canviar més per admetre que pobles amb poc nombre d’habitants puguin tenir una literatura pròpia, digna de ser coneguda més enllà de les fronteres de la seva llengua.

Els eslovens publiquen cada any uns quatre mil títols de llibres, per a una població de dos milions d’habitants, i una ciutat com Celje, amb quaranta mil habitants, té la seva pròpia companyia de teatre que cada any estrena, com a mínim, cinc obres. Sens dubte, els eslovens van sobreviure i van superar la seva petitesa mitjançant un esperit rebel i sobretot mitjançant la creativitat.