Silvio Berlusconi i els clàssics adaptats al seu món empresarial

per Giovanni Albertocchi

Potser la referència a Berlusconi semblaria fora de lloc en un acte com aquest dedicat a la traducció, específicament, en el context italià. En gran mesura és cert, encara que la història que ara explicaré serveix per descobrir certes característiques del personatge que tenen a veure amb la seva ubiqüitat dins el panorama polític, cultural i informatiu a la Itàlia d’aquests últims dos decennis. Serveix alhora per entendre «què passa a Itàlia» i quins són els motius que fan d’aquest país un cas força particular a Europa.

La relació de Silvio Berlusconi amb el món editorial és molt significativa: diaris, revistes, editorials formen part del seu colossal imperi de mitjans de comunicació. Segurament és menys coneguda, sobretot a l’estranger, la seva activitat com a autor de pròlegs en textos publicats sota el segell editorial Silvio Berlusconi Editore i en la col·lecció «La Biblioteca dell’Utopia» que pren el nom d’un dels textos publicats, Utopia de Thomas More. Tot va començar el 1990, època en la qual el nostre polític ja havia decidit, tal com proclamava als quatre vents, «scendere in campo» (presentar batalla) pel que fa a la política nacional tot creant un partit propi, Forza Italia, que semblava més aviat dirigir-se al públic d’un estadi que no pas a uns futurs electors.

El primer text publicat en la nova col·lecció va ser L’elogi de la follia d’Erasme de Rotterdam. En el pròleg, Silvio Berlusconi demostra tenir una idea molt personal dels clàssics: la follia, protagonista del llibre d’Erasme, és per a ell la follia sana de l’empresari que desafia la societat amb projectes ardits i aparentment sonats però que tindran, en canvi, resultats gratificants. En fi, Berlusconi parla de la seva pròpia follia, la d’un home de negocis enfeinat amb la construcció d’un imperi. D’Erasme, Berlusconi n’exalta també «l’art de la comunicació» que desenvolupa en el seu llibre i el «preciós art de fer riure», quasi realçant el seu passat de gran presentador i de showman en els creuers interoceànics.

En el segon llibre de la col·lecció, Utopia, publicat el 1990, Berlusconi també demostra la seva habilitat per adaptar un altre clàssic al seu món empresarial, en aquest cas en la versió de la construcció immobiliària. Parlant de la ciutat perfecta delineada en el llibre de More, ell pensa absolutament en Milano 2, l’enorme barri residencial als afores de la capital llombarda començat a construir el 1970 i que va significar l’inici de l’escalada al poder econòmic de Silvio Berlusconi. De fet, en el pròleg del llibre afirma que «protegint noves unitats urbanes he intentat, sempre, d’apropar-me al màxim a un model de ciutat (el meu model, sense colades de ciment, sense falansteris, sense automòbils) que pogués ser, per als seus habitants, el teatre ideal per a una vida més serena». De totes maneres, com veurem més endavant, l’edició d’Utopia té un rerefons tragicòmic.

El tercer pròleg és a El Príncep de Maquiavel de 1994. Aquí també assistim a la identificació narcisista de Berlusconi amb el personatge o amb el tema del llibre del qual fa el pròleg. En el cas d’El Príncep, Berlusconi es pot esbravar amb ganes; en tot cas ha de moderar el seu entusiasme per tal que no se li vegi el llautó. Parlant del llibre de Maquiavel, Berlusconi, que s’inspira naturalment en la vulgata, del tot indigne de confiança, d’un Maquiavel diabòlic, considera aquest llibre «un corpus de normes i suggeriments que conserva singulars valideses encara en els nostres temps, no només per als pocs que són al cim de la piràmide, sinó també per a tots aquells que gestionen posicions de responsabilitat». En conclusió, una espècie de vademècum per als polítics i homes de negocis. També és molt interessant la referència a l’atenció per la pròpia imatge, en la qual Berlusconi tradueix el principi maquiavèlic, manifestat en el capítol XVIII, sobre les aparences: el Príncep ha de ser una espècie d’actor que recita i interpreta els diferents papers de cruel o de pietós segons les necessitats, amagant als súbdits la seva veritable natura. Aquesta lliçó, coneixent-ne els seus contratemps judicials, no ha estat ben aprofitada per Berlusconi.

Mentre «La Biblioteca dell’Utopia» anava publicant altres títols (l’últim és Pinocchio de Collodi, aparegut aquest mateix any), el periodista Marco Travaglio, en un article publicat en el diari La Repubblica el 2006, desvetllava un altre aspecte singular del Cavaliere. L’article es titulava: «Il Cavaliere e il libro copiato allo storico. \"Così mio marito lo smascherò\"» i contenia una entrevista a Laura Salvetti, viuda del famós historiador Luigi Firpo desaparegut el 1989. Abans de donar-ne més detalls, cal precisar, per tal d’oferir una millor comprensió dels fets, que Berlusconi en els anys vuitanta havia publicat de manera privada, per regalar als seus amics, algunes edicions força refinades de clàssics, entre les quals remarco L’elogi de la follia, que es publicaria de nou anys més tard a «La Biblioteca dell’Utopia». Passem ara a explicar l’episodi, començant primer amb les paraules mateixes de Marco Travaglio: «Un dia d’estiu de la meitat dels anys vuitanta, Luigi Firpo era a la butaca de la seva casa del turó torinès amb la seva dona Laura», mirant la televisió. Fent zàping es va aturar al Canal 5 on «una encisadora jove n’entrevistava el propietari, Silvio Berlusconi». El tema era la publicació, en una edició de qualitat, d’Utopia de Thomas More amb un «bonic pròleg i una perfecta traducció del llatí», realitzats en tots dos casos pel mateix Berlusconi que gallejava davant les càmeres. La presentadora, per magnificar la gran cultura del Cavaliere, va començar a llegir fragments del pròleg i la sorpresa de Firpo va ser reconèixer, en els fragments llegits, el text del seu pròleg en una edició d’Utopia que havia estat publicada anys abans per un editor de Nàpols. Firpo va espavilar-se a obtenir el llibre, tasca gens senzilla tractant-se d’una edició privada. Una vegada va tenir-ne un exemplar va poder verificar que Berlusconi no només havia copiat el pròleg sencer sinó que s’havia apropiat també de la traducció llatina, fent-la passar per seva. Firpo disgustat es va posar en contacte amb el mateix Berlusconi, amenaçant-lo amb accions legals. Aquest va començar a aclaparar Firpo i la seva dona amb regals costosos (fins i tot, grans sumes de diners) però sempre els rebutjaven. Laura Salvetti, entre els diversos records sobre aquells fets, ha conservat una nota escrita pel mateix Cavaliere que acompanyava un paquet dins del qual hi havia una bossa de cocodril. A la nota, després de les felicitacions de Nadal, es pot llegir «Si us plau, no m’ensorri!».

Firpo, al final, va deixar-ho córrer. El 1991 va aparèixer, tal com ja hem vist, una nova edició d’Utopia, amb el nom de l’autèntic autor de la traducció i sense el pròleg incriminat, substituït en aquella ocasió per un altre de més modest, escrit, fins que no es demostri el contrari, per Silvio Berlusconi.