per Salem Zenia

En realitat, encara que la nostra llengua, l’amazic, sigui fonamentalment oral, la traducció cap a aquest idioma ja fa temps que existeix. Algunes de la fonts històriques situen a l’Àfrica del Nord les primeres manifestacions de manuscrits en amazic, en el segle IX de la nostra era, els quals tractaven essencialment dels fonaments de l’islam. Eren adaptacions d’obres, importants en aquell moment, com ara el Mukhtar de Khlil, un compendi de dret malaquita molt conegut, o també el famós poema d’Al-Busri «Al burda» que actualment encara s’utilitza en algunes circumstàncies com a cant fúnebre.

A més, s’han traduït o adaptat un nombre important de contes de Les mil i una nits de l’àrab cap a l’amazic, sense que hagin tingut, però, cap difusió notable. Els contes, probablement aplegats i apresos gràcies als erudits, van conèixer una difusió més aviat oral i eren contats en les assemblees o bé en els mercats per recitadors professionals. Ara bé, ja que la tradició escripturària queda reservada gairebé exclusivament als clergues i als erudits, els gèneres literaris com ara la poesia o el conte acabaren per ser neutralitzats per la llengua fins al punt que van resultar irrecognoscibles quan se’ls comparava als textos d’origen. D’una procedència escrita es tornen obres completament orals amb una nova especificitat i es transmeten de generació en generació amb tot de canvis importants al llarg d’aquest procés.

M’interessa particularment aquest moment perquè en l’actualitat els únics textos que existeixen, i que jo mateix he aplegat, fan referència a aquest període més o menys recent. Perquè, de manera tradicional, el conte en la societat amaziga és, en general, de tipus fantàstic i meravellós. És ple d’ogres i ogresses, i l’espai que ocupa és el del món rural (Lacoste Dujardin ha analitzat llargament el tema). Una altra mena de conte, però, s’hi agrega, fins aleshores desconegut, on l’espai que ocupa és el de la ciutat amb la presència del castell i de noms de prínceps com ara el de Haroun al-Rachid, que va regnar a Bagdad. Sense oblidar, és clar, un altre gènere d’una gran importància com és la poesia hagiogràfica, anomenada tiqsidin, literalment uns llargs poemes que lloen els sants musulmans, i que també pertanyen al període recent de la literatura amaziga.

Evidentment, també hi ha hagut traduccions d’altres obres importants com l’Alcorà. La primera traducció la féu Ibn Turmet cap al segle XII, seguida per la dels Berghouata. Aquesta darrera, però, sembla ser una adaptació força diferent de l’original, del qual avui no en queda cap rastre si no són alguns fragments escampats per museus europeus.

En els temps moderns, són molts els intents de traduccions d’obres universals que han estat elogiats, fora dels circuits oficials, i gràcies a això s’ha contribuït de valent a l’eclosió, a l’expansió i a la modernització de la llengua.

Pel que fa a l’àmbit religiós, la traducció completa de l’Alcorà ha estat recentment editada a Algèria per Remdan At Mensour i al Marroc per Hocine Djouhadi. Tots dos traductors tenen essencialment en compte el gran públic, l’un a la Cabília i l’altre en tachelhit, amb una preocupació de vulgarització sense cap intervenció notable sobre la llengua.

El 1998, el doctor Kamal Nait-zerrad publicà una traducció parcial de l’Alcorà amb intervenció sobre la llengua, contràriament a les altres dues. La seva obra va dirigida, de manera essencial, als científics i als lingüistes. S’han fet servir diversos dialectes de l’amazic per a la realització del seu treball que vol ser un intent per anar cap a una llengua supradialectal, que ha estat enriquida amb un glossari religiós molt important i original perquè s’ha extret del fons lèxic amazic.

Els criteris de traducció divergeixen entre K. Nait-Zerrad i els altres i s’allunyen de les creences dels traductors, si creiem els treballs que ens han deixat. També són diferents les opinions que tenen pel que fa a la feina que realitzen. Els dos primers traductors proposen unes traduccions de l’Alcorà perquè, segons diuen, la majoria del poble que no domina la llengua àrab pugui apropiar-se’l en la seva pròpia llengua, és a dir com a ús quotidià, en benefici de llur fe. En el cas del doctor Nait-Zerrad, la feina que porta a terme és la d’una intervenció sobre la llengua restituint una terminologia religiosa antiga i panamazic i no pas àrab, perquè la majoria de la lexicologia utilitzada té un origen àrab i d’aquesta manera pretén cercar una mena de koiné. També existeixen altres traduccions, però aquí tan sols he volgut consignar les més serioses.

Una altra feina que mereix tota la nostra atenció ha estat feta pels pares blancs; es tracta de la traducció dels evangelis cap a l’amazic en la seva variant cabil, a la qual vaig participar jo mateix de manera parcial. Aquesta traducció ja ha estat publicada i difosa. Val a dir que en la traducció d’aquests evangelis, iniciada pel Pare J. Lanfry, l’àmplia difusió pública s’ha preferit a una intervenció sobre la llengua que quedava limitada a uns quants conceptes i termes sensibles com, per exemple, el nom que calia donar a la Verge Maria o bé a la Trinitat. Paraules que ja no existeixen en amazic. Es va acordar de crear, per exemple, a partir del mot aksum «carn» el mot equivalent al concepte «esdevenir carn», és a dir, Déu s’ha tornat carn, mitjançant el mot yesseksem; és clar a partir de formes ja existents com la paraula tamsarit per dir «verge», que prové del mot sari i que, literalment, vol dir pur, però que s’utilitza en cabil per designar sovint l’oli d’oliva verge. Són, per tant, mots creats per respondre a una necessitat precisa.

En altres gèneres, com ara el teatre, s’han fet moltes traduccions i sobretot adaptacions; aquest fet és degut a la notable influència exercida per Kateb Yacine, que també era un home de teatre, en diverses generacions que van lluitar per defensar les llibertats democràtiques, el pluralisme polític i cultural. Es van traduir molts autors com ara Samuel Beckett, Txèkhov, Brecht i Shakespeare...

Ara bé, l’autor que ha marcat de manera més forta la cultura amaziga de la Cabília, amb les seves obres, ha estat, sens dubte, Mohia. Una extraordinària feina d’adaptació moderna, des de Les mil i una nits, passant per Brecht, i fins a Jean-Paul Sartre, amb les seves famoses obres Morts sense sepultura i La P. Respectuosa. Mohia, amb les seves adaptacions, que van de la poesia al teatre, va continuar amb la seva immensa feina l’emergència del moviment polític i cultural reivindicatiu. Té una obra tan reeixida que fins i tot podem arribar a pensar que són els mateixos autors adaptats que el van adaptar a ell. De vegades existeix aquesta confusió sobre els autors.

De manera general, s’han fet moltes traduccions del francès o de l’àrab cap a l’amazic, però segons el que alguns diuen, a causa del retard de la llengua pel que fa a la terminologia, i algunes de les seves especificitats, també es troba en un procés d’estandardització i, per tant, és una llengua emergent; les adaptacions resulten, de lluny, les més apropiades i les més reeixides. També a causa del seu retard en matèria de neologia, traduir qualsevol text necessita una feina enorme de recerca i de creació, de vegades atzarosa, de conceptes i de neologismes, amb el risc de provocar una incomprensió, o fins i tot un rebuig, de la feina per part del lector.

Una paraula es pot especialitzar, existeixen termes polisèmics, però cal anar amb compte de no anar a parar a l’aspecte pejoratiu, i també cal verificar que el mot no existeix ja en les altres llengües abans que se’l proposi i se l’adopti. Un traductor de La Fontaine va explicar un dia a un dels seus amics: «Traduint La Fontaine, em vaig adonar que la traducció era insípida, llavors vaig decidir fer una adaptació i la rima va venir tota sola». Per gosar fer una traducció, i que aquesta pugui considerar-se reeixida, és primordial que es conegui la cultura de l’altre, perquè, tot i que algunes paraules sovint són traduïbles, d’altres no ho són. Passa el mateix amb el sentit, si un vol apropar-s’hi al màxim, és fonamental conèixer la cultura originària del text perquè parlem de traducció reeixida.

Pel que fa a la meva experiència personal, que tot just s’inicia en aquest camp, em veia forçat, a falta de traductor, de traduir jo mateix els meus textos de l’amazic cap al francès. Però com que es tractava dels meus textos, em faltava aquella distància freda que un té davant del text d’un altre. De fet, tot i l’intent de traduir vaig acabar escrivint d’altres textos a partir dels originals, i això no s’assembla ni a una traducció ni, encara menys, a una adaptació.

Un altre intent de traducció, que va quedar estroncat per manca de temps i de diners, fou la traducció de Harry Potter a l’amazic. En aquest cas, fou necessària una intervenció sobre la llengua. Calia crear una neologia, ja que, com ho podeu imaginar, el món dels bruixots no existeix en l’imaginari del jove públic al qual m’havia de dirigir. Per tant, em vaig haver d’apropar al màxim del sentit mitjançant la utilització d’una neologia apropiada. En alguns casos, també vaig haver de traduir i adaptar al ritme dels paràgrafs en un mateix text segons les necessitats, ja que una ficció com la de Harry Potter no s’adapta sinó que es tradueix. També és possible recórrer a d’altres llengües pel que fa als fragments més complicats. Així doncs, penso que el fet de dominar diverses llengües és del tot necessari per llançar-se a l’aventura de la traducció; no tan sols cal ser el més fidel possible al text original, sinó que sobretot cal restituir un text de qualitat tant en el pla de la llengua com en el de l’estil. El lector no té perquè conèixer ni haver llegit el text original, ell només en coneix la traducció. Aquí és on rau el risc: per bé que el text original sigui d’una qualitat estètica o narrativa excel·lent, si la traducció està mal feta, li fa més mal que no pas bé. El traductor ha de restituir el text tal com se’l percebia en origen. Per a una llengua en construcció com la llengua amaziga, que inicia el seu pas cap a l’escrit, aquests corpus són fonamentals per a la constitució de bancs terminològics i també per a la sintaxi i l’especialització.

La traducció d’obres universals sempre ha estat, per a nosaltres, una preocupació, segons les circumstàncies i les conjuntures. La inestabilitat política i econòmica, que ha marcat durant molt de temps la nostra cultura, ens ha impedit mantenir de manera constant aquesta feina enriquidora. La traducció, al llarg del temps, ha marcat i ha apropat la cultura amaziga a les cultures que l’envolten. Ara la preocupació per la llengua amaziga és en l’altre sentit; val a dir que traduir de la llengua amaziga cap a les altres llengües significa el reconeixement d’una llengua i d’una cultura que han estat molt de temps arraconades i marginades, i fins i tot reprimides. Cal que llengua amaziga es torni a situar en l’universal i que existeixi com una llengua que porta una cultura que pertany a la civilització africana i mediterrània. Emergir i existir, vet aquí la major preocupació de l’amazic del segle XXI: ensenyar els tresors i compartir-los.

Es van fer molts treballs amb els primers estudiosos del berber després de la conquesta francesa. En particular, Hanoteaux i Letourneaux que van deixar una immensa feina de recopilació de textos i de costums que van fixar, transcriure i traduir. D’altres van seguir, com ara Boulifa, Moliéras i Frobenius que van recollir, transcriure i traduir una desena de volums de contes essencials cap a l’alemany, cosa que va permetre que una part d’europeus poguessin descobrir els tresors de la cultura amaziga. Sense oblidar-nos, és clar, de la feina immensa i de llarga durada que els pares blancs van acomplir en gairebé totes les disciplines.

Avui en dia, la jove literatura moderna amaziga es tradueix cap a d’altres llengües com ara el francès i, més recentment, una nova experiència cap al català. Traduir cap a les llengües que un domina és gairebé una feina innata, ja que són llengües que s’utilitzen de manera quotidiana, bé com a llengua d’ensenyament, bé com a llengua de treball. Però quan és el cas de llengües que un encara no domina, com el català per a mi, la traducció es torna prou complicada, ja que cal passar per una llengua més o menys internacional com és el francès. Pel que fa a la nostra experiència, ens ha calgut utilitzar la llengua francesa, en aquest cas com a llengua intermediària, com una mena de llengua de pas, per poder traduir els meus textos de l’amazic al català. Aquí la cosa tampoc no és fàcil perquè ja des d’un bon principi el pas de l’amazic al francès no es fa sense dificultats. Llavors, en aquest cas, ens preguntem: cal traduir de l’amazic com a llengua d’origen, o bé traduir a partir del francès com a llengua d’origen cap al català? Ens vam concentrar en el sentit, absolutament en el sentit, intentant defugir al màxim el joc del mot a mot, perquè no veig gens clar que una paraula hagi de transitar entremig de tres llengües sense perdre el sentit que tenia originàriament. Per exemple, com sol passar a vegades, el títol no tenia un sentit equivalent a la llengua de traducció, i calia per tant escollir un títol que pogués resumir el conjunt del text encara que el títol original no el resumís del tot.

En el nostre intent de traducció dels meus textos amb Ricard Ripoll, de l’amazic al català, la utilització del francès com a llengua intermediària ha estat del tot enriquidora, sobretot pel fet que el traductor també era poeta i escriptor. Aleshores sí que pot reeixir una traducció treballada. Ho vaig constatar amb la traducció dels meus textos quan vaig veure com els interlocutors de la llengua d’arribada els acollien, és a dir en català. També crec que l’associació de dos poetes ha estat una de les raons que ha portat a aquest èxit. La traducció intermèdia, si puc dir-ho així, exigeix més explicacions, més aprofundiments, perquè el text acabi essent perfecte en la llengua d’arribada. Per a un poeta que tradueix un altre poeta, tot i que de vegades la barrera de les paraules sigui infranquejable, la dels sentits sovint no ho és. Sentits, sensibilitats... Qui pot experimentar les pulsions, els dolors o els somnis d’un poeta millor que un poeta?

Per concloure, diré que gràcies a la traducció, els mons de les cultures i dels homes s’obren els uns als altres. Gràcies a les traduccions cap ésser humà ja no és estrany per a un altre. Quan jo era un infant, evocar, per exemple, un xinès era, per a mi, alguna cosa realment molt estranya i llunyana. Els xinesos eren per a mi com aquells personatges que vivien en els contes meravellosos de la meva infantesa. Gràcies a la traducció, però, i sobretot a les obres de l’americana Pearl Buck, Xina se’m féu tan propera, tan familiar, que podia pensar que jo hi era, que hi vivia. En definitiva, res no ens separa, sinó la llengua. Tenim els mateixos desigs, les mateixes penes, les mateixes joies. Amb la traducció he pogut constatar que el seu univers ha esdevingut a la vegada accessible, però també diferent del meu. El poeta amazic de l’antiguitat, Afer, que també es feia dir Terenci, mort el 159 abans de Crist, i que va traduir molt, deia que: «Res humà no m’és estrany».