Facebook Twitter
Portada > Diccionari de la traducció catalana > Albertí i Vidal, Vicenç
Albertí i Vidal, Vicenç (Maó, 1786-1859). Polític municipal, em­presari teatral, traduc­tor i erudit. De família de propieta­ris rurals acomo­dats, fou un autodidacte de sòlida formació cultural i dispo­sà d'una notable biblio­teca. Segons Bover, "fue un filólogo profundo" i se sentí atret per diverses cièn­cies. A més del llatí i del grec, per les se­ves versions al cata­là (i al castel­là) i pels llibres que posseí es de­dueix que conei­xia tam­bé l'ita­lià, el francès i l'an­glès. Exercí di­versos càrrecs polítics i administra­tius a l'ajun­tament de Maó, entre els quals el de codirec­tor de la Casa de Miseri­còr­dia, de la qual depenia el teatre de la ciutat, o Principal (Rubió i Lluch afirma que el proveí de ver­sions entre 1815 i 1843). Amb les traduc­cions al cata­là de Pasqual Calbo, d’Antoni Fe­brer i Cardona i, eventualment, les 29 obres que es van representar també en aquell tea­tre, les versions d'Al­bertí, datades com a mínim des de 1815 fins ben en­trada la dècada de 1820, re­presen­ten una de les fites més fe­cundes de l'ac­tivi­tat traductora que es donà a la Menorca de final del segle xviii i començament del xix. Les traduccions d'Albertí són de tea­tre en itali­à, francès, castellà i, potser, an­glès. N'hi ha alguna que podria haver-se fet amb el concurs d'al­tres versions (està docu­mentat que Albertí posseí una edició castellana de La locan­dierade Goldoni, obra que traslladà al català). Bover atesta que traslladà "al mahonés más de treinta come­dias y dra­mas" copiats en sis volums manus­crits, dels quals només es conser­va un (amb quatre peces) i també 19 qua­derns manus­crits. Els 23 textos, 12 dels quals són atribuïts explícita­ment a Al­bertí, apleguen 21 obres. Aquest conjunt de peces dramà­tiques, de les quals només s'ha editat dues de comple­tes, es­tà format per traduc­cions de Beau­mar­chais, de la Cruz, Ber­tin Daves­ne, Gol­doni, Metas­tasio, Moliè­re, Moratín i Rodrí­guez de Are­llano, a més de dues peces no identi­ficades, que podrien ser originals, i una d'anònima. Rubió li atribueix fins i tot alguna versió de Shakespeare. Per la seva banda, Hernàn­dez Sanz va docu­mentar els tí­tols de 29 obres en català represen­tades al teatre de Maó entre 1821 i 1829, una part de les quals, si no totes, traduï­des o even­tual­ment escri­tes per Albertí. D'a­questes, consta la seva versió, no localitzada, deLa lo­candiera, almenys set més coin­cideixen substancialment amb títols de les traduc­cions atribuï­bles a ell i una altra, si és un error de còpia (L'engañada per L'engaña­dor), també ho podria ser. A més, se sap que exis­tí un manus­crit d'Al­bertí (Poesías en varios idio­mas...), tampoc no lo­ca­lit­zat, que podria contenir altres ver­sions al català. L'apa­rició d'a­quest conjunt de traduc­cions dramàtiques menorquines, gairebé insòlit, ha estat ex­plicat diver­sament. No ens ha arribat cap re­fle­xió teòrica d'Al­bertí sobre la seva notable obra traduc­tora, però de la col×­lació amb cinc originals ita­lians de Gol­doni i dos en castellà (l’un de Cruz, l'altre anònim), s'ha conclòs que les seves són unes adap­taci­ons excel×­lents. En especial, se n'ha destacat que seguei­xen bé els origi­nals, amb un en­certat acomoda­ment al menorquí cas­tís de cap a 1820 (expressions popu­lars, frases fetes, refranys, etc.), del qual són una magnífica font documen­tal. Segons Maite Salord, Albertí traslla­dà amb tan bons resul­tats el castellà de partença i les referències forànies a la realitat me­nor­quina que "no deixa entre­veu­re mai que davall hi ha una altra llen­gua". En relació amb els originals, la mateixa autora ha assenya­lat la “na­cionalit­zació” de noms de lloc o de per­sona, i de la termino­logia de vestits, menjars i moneda; altres llicèn­cies són el pas del vers a la pro­sa, o fins i tot la trans­formació, per conden­sació, d'una sarsue­la (mu­si­cada) de Cruz en un en­tremès ("lla­rg", però sense les parts musi­co­vo­cals). Característiques sem­blants s'han remarcat en relació amb els textos goldo­nians, inclo­ent-hi una notable com­prensió del dialetto venecià. L'ú­nica traduc­ció seva al català que veié pu­blicada en vida (el 1818) fou la de La Alonsía­da, en castellà, de Joan Ramis, de la qual actual­ment es valora més la versió que l'ori­gi­nal; compos­ta en català, podria haver es­devingut el poema èpic de Menorca, gènere i to que el traduc­tor tras­lladà reeixi­dament. [Vicent de Melchor]
ALBERTÍ, Vicent. L'Alonsíada, ó, Conquista de Menorca per el réy D. Alonso III d'Aragó en 1287. Poéma en tres cants escrit en castellá per Juan Ramis y Ramis. Maó: Pére Antòni Sèrra, 1818.
RODRÍGUEZ DE ARELLANO, Vicente. El geperut gelós. Barcelona: BC, 1818, ms. 1794.
ALBERTÍ VIDAL, Vicent. EntremesosI (El amo i el criat en la casa dels vins generosos. El licenciado Farruella). Ed. de Maite Salord Ripoll. Maó: IME, 1997.
ALBERTÍ VIDAL, Vicent. El barber de Sevilla o La precaució inútil. Traducció i adaptació deLe barbier de Séville de Pierre-Augustin de Beaumarchais. Ed. de Josep Ramon Cerdà. Maó: IME, 2009.
ALBERTÍ VIDAL, Vicent. El baró. Traducció i adaptació de El barón de Leandro Fernández de Moratín. Ed. de Pilar Carrasco Pons. Maó: IME, 2009.
BEAUMARCHAIS. El barber de Seville ó la precaució inu­til. Barcelona: BC, 1815, ms. 1783.
BEAUMARCHAIS. La precau­ció inútil. Barcelona: BC, 1815, ms. 4137.
MOLIÈRE. El musson nobble o sia el señor Pere per excel­lencia. Barcelona: BC, 1815, ms. 4137 [III].
METAS¬TASIO. Siroe. Barcelona: BC, 1816, ms. 1791.
GOLDONI. L'engaña­dor. Barcelona: BC, 1818, ms. 1782.
GOLDONI. El pare de familia. Barcelona: BC, 1818, ms. 1787.
GOLDONI. La dòna venjativa. Barcelona: BC, 1818, ms. 1789.
GOLDONI. La viuda astuta. Barcelona: BC, 1818, ms. 1788.
METASTASIO. Aquil­les. Barcelona: BC, 1818, ms. 1793.
GOLDONI. Pamela. Barcelona: BC, 1820, ms. 1789.
MOLIÈRE. El convit de la estátua. Barcelona: BC, [1825], ms. 1798.
DAVESNE. El homicide per honor. Barcelona: BC, [1828], ms. 1786.
MOLIÈRE. L'amor métge. Barcelona: BC, 1829, ms. 1792.
MOLIÈRE. Es metge fet a bes­tunades. [Menorca]: [Successors d'Andreu Casasnovas], 1830.
METASTASIO. Demo­foonte. Barcelona: BC, [1859?], ms. 1793.
MOLIÈRE. Don Pere de Ñiquiñac. Barcelona: BC, [1859?], ms. 4137 [IV].
Entremés intitulat el amo y el criat en la casa dels vins generosos. Barcelona: BC, 1816, ms. 1784.
CELENIO, Inarco [Leandro Fernán¬dez de Moratín]. El baró. Barcelona: BC, 1817, ms. 1796.
Entremês el criat de la obligació. Barcelona: BC, [1824], ms. 1797.
CREU Y CANO, Ramon [Ramón de la Cruz]. Entre­més ellicen­ciado Farruella. Barcelona: BC, [1826], ms. 1785.
El borratxo cor­regit. Barcelona: BC, [1826], ms. 1799.
CREU Y CANO, Ramon [Ramón de la Cruz]. Entremes el agent de los seus negocis. Barcelona: BC, [1827], ms. 1795-I, 1795-II.
BOVER, Joaquín María. Biblioteca de escritores baleares. Palma: P. J. Gelabert, 1868, p. 14-15.
CARBONELL, Jordi. "La literatura catalana durant el període de transició del segle xviiial segle xix". A: Germà Colon (ed.). Actes del Quart Col·­loqui Inter­nacional de Llengua i Literatura Catala­nes. Barce­lona: PAM, 1977, p. 269-313.
COTRINA, José. "Noticias de 1835". Revista de Menorca 40 (1944), p. 106-111.
DURÁN CAÑAMERAS, F. "Papeletas para la historia de la lite­ratu­ra dramática menorquina". Revista de Menorca 41 (1945), p. 88-98, 166-173, 213-223 i 277-287.
MELCHOR, Vicent de. Edició i estudi lin­güístic de les obres dramàti­ques de Joan Ramis i Ramis (Maó, 1746-1819). Bellaterra: UAB, 1996. Tesi doctoral.
MELCHOR, Vicent de. "L'ús del català a la Menorca del segle xviiii començaments del xix: Assaig de síntesi". A: Josep Massot (ed.). Estudis de llengua i literatura en honor de Joan VenyI. Barcelona: PAM, 1997, p. 90-107.
PAREDES, Maria. "Traductors i traduccions a la Menorca il×lustrada". A: Francisco Lafarga (ed.). La traducción en España (1750-1830). Lengua, literatura, cultura.Lleida: UdL, 1999, p. 79-89.
PONS, Antoni Joan. "Vicenç Albertí i Vidal, traductor menorquí del segle xix". Els Marges 31 (1984), p. 107-14.
SALORD, Josefina. "Les traduccions teatrals dels il·lustrats menor­quins: una recreació de modernitat." A: Albert Rossich, Antoni Serrà Campins i Pep Valsalobre (ed.). El teatre català dels orígens al segle XVIII. Kassel: Reichenberger, 2001, p. 409-417.
SALORD RIPOLL, Maite. "Els entremesos traduïts per Vicenç Albertí: recreació literària i incorporació de la realitat menor­quina". Estudis de Llengua i Literatura Catalanes 24 (1992), p. 201-214.
VILA, Pep. "El teatre de l’època de la Il·lustració". A: Albert Rossich, Antoni Serrà Campins i Pep Valsalobre (ed.). El teatre català dels orígens al segle XVIII.Kassel: Reichenberger, 2001, p. 81-102.
Amb el suport de: