Osvald Cardona i Roig (Barcelona, 1914-1987). Escriptor. Autodidacta, va treballar en una companyia d’assegurances. Abans del final de la guerra, va col·laborar a Mirador, va compondre un llibre de sonets (inèdit) que li va permetre formar part de l’Associació d’Escriptors Catalans i va ser deixeble de Pompeu Fabra el curs 1936-1937. A la postguerra va convertir-se en un corrector preuat i va escriure alguns textos de caràcter preceptiu, sobretot a Serra d’Or, i els tractats Com és la poesia (1953), Els grups de vocals en contacte (1977) i La correspondència comercial en català (1977). Va sobresortir en el conreu de l’assaig literari, amb títols com La poesia eucarística a Catalunya després de Verdaguer(1952), De Verdaguer a Carner(1960), Joaquim Ruyra (1966), El temps de Josep Carner (1967), Art poètica de Maragall (1971) i Els goigs i els càntics de Jacint Verdaguer (1986). De Verdaguer a Carner, subtitulat Assaigs sobre afinitat entre grans poetes, inclou el treball de literatura comparada (“que tan pocs cultivadors ha tingut fins ara a casa nostra”, remarcava) “Verdaguer i Lamartine”. L’afecció pel poeta francès li venia de lluny, si bé no va concretar-se fins al 1986, en què Cardona va donar a conèixer una selecció de la seva obra-llargament elaborada- a Meditacions poètiques. Del francès també va traduir dues novel·les de Mauriac (El misteri Frontenac amb la cooperació d’alumnes d’un curs de llengua de l’Orfeó Català), amb qui compartia un sentiment religiós pregon. Així, va traslladar, del francès i de l’italià, alguns textos de caire confessional, com Els deures dels homes de Pellico, una Història de Crist de Papini, una versió juvenil dels evangelis i una obra del papa Joan Pau II. Roman inèdita una traducció de Les floretes de sant Francesc, com també d’altres de poemes esparsos de Lamartine, Ariosto, Tasso i Pascoli. A traduir per primera vegada en la nostra llengua una àmplia mostra de la poesia de Petrarca, va destinar-hi molts esforços al llarg de tres anys que visqué a Andorra. Acarada amb l’original, traduïda en vers rimat i amb una anotació profusa, comprèn les dues terceres parts del Canzoniere i ha estat unànimement reconeguda per la crítica. [Montserrat Bacardí]