Facebook Twitter
Fabra i Poch, Pompeu (Gràcia, Barcelona, 1868 – Prada,Conflent, 1948). Lingüista, gramàtic i lexicògraf. Enginyer industrial químic, de formació filològica autodidacta, és considerat el capdavanter de la fixació del català modern. Bon coneixedor del francès, l’italià, el portuguès, l’anglès i l’alemany, va publicar una Gramàtica francesa (1919) i una Gramàtica anglesa (1924). Així mateix, en va escriure dues, de catalanes, per a no catalanoparlants: Abrégé de grammaire catalane (1928) i Compendio de gramática catalana (1929). Les seves traduccions, totes de la darrera dècada del segle xix, teatrals i d’autors nòrdics estrictament contemporanis, van molt lligades a la relació que va establir amb el nucli de L’Avenç, revista en la qual van aparèixer les primeres notícies i proves de la reforma lingüística projectada, entre 1890 i 1892. Aquest darrer any va enllestir, segons Josep Miracle­, la versió d’Espectres d’Ibsen, amb Joaquim Casas-Carbó­. No ocultaven que, a més de l’original, havien tingut en compte una traducció anglesa i dues de franceses. L’obra va estrenar-se al teatre Olimpo de Barcelona el 1896; havia sortit editada a L’Avenç el 1893 i va ser reimpresa el 1894, 1905, 1910 i 1924. En la Segona Festa Modernista, a Sitges, el 1893 es va representar La intrusa de Maeterlinck, traduïda del francès per Fabra (sembla que fins i tot va fer-hi d’apuntador, de dos actors de pes: Santiago Rusiñol­ i Raimon Casellas), i aquell mateix any va imprimir-se a les pàgines de L’Avenç. Dos anys i mig després va ser duta als escenaris barcelonins i, com havia succeït amb Espectres, la premsa hi va reaccionar amb una certa fredor. De Maeterlinck, encara va girar-ne una altra peça d’un acte: Interior, apareguda a Catalònia el març de 1898, per bé que devia ultimar-la entre 1895 i 1896. Va ser estrenada el gener de 1899 per iniciativa del Teatre Íntim d’Adrià Gual­. Finalment, tenim constància de dues traduccions més, avui perdudes: Rosmersholm d’Ibsen, datable el 1896, i Ulalume de Maeterlinck. Joan Coromines­, a Lleures i converses d’un filòleg (1971), li atribuïa encara una versió del conte “The Gold Bug” de Poe, traduït amb el títol “La cuca d’or” el 1896. Així mateix, Palau i Dulcet va adjudicar-li la revisió del Don Quixot de la Manxa imprès per Octavi Viader el 1936, anostrat, segons Palau, per Sebastià Sánchez Juan (és, de fet, la translació d’Antoni Bulbena­ de 1891 corregida). L’interès de Fabra per reescriure en català obres de teatre recents obeïa, segurament, al ventall de possibilitats expressives que li brindaven els originals i per al qual calia cercar solucions idònies. Es tractava, en última instància, d’una prova de foc per al català viu, espontani, col·loquial. I, també, d’una prova, d’un tempteig, per a la funcionalitat d’algunes de les seves propostes: Miracle se sorprenia de l’ús abusiu de localismes barcelonins (com dingú o nosatros), de la discordança entre els verbs ésser i estar i, en general, de la subjecció a la sintaxi francesa. Això no obstant, les seves versions van esdevenir pioneres en la introducció d’autors i tendències renovadores per a les lletres catalanes i en el trasllat fidedigne de teatre estranger –lluny de les adaptacions o arreglos tan habituals a les acaballes del segle xix. [Montserrat Bacardí]
MAETERLINCK, Maurici. L’ intrusa. L’Avenç 15-16 (15-31 agost 1893), p. 225-240.
IBSEN, Henrik. Espectres. L’Avenç 20-24 (octubre-desembre 1893), p. 323-336, 339-347 i 353- 372. [Amb J. Casas-Carbó]
MAETERLINCK, Maurici. Interior. Catalònia (10 març 1898), p. 25-33.
BATLLE i JORDÀ, Carles. Adrià Gual (1891-1902): per un teatre simbolista. Barcelona: Curial / PAM, 2001.
MIRACLE, JOSEP. “Pompeu Fabra, traductor teatral”. Estudis Escènics 28 (desembre 1986), p. 151-159.
SIGUAN, MARISA. La recepción de Ibsen y Hauptmann en el modernismo catalán. Barcelona: PPU, 1990.
Amb el suport de: