Pujols i Morgades, Francesc (Barcelona, 1882 – Martorell, 1962). Assagista, poeta, novel·lista i dramaturg. Es consagrà sobretot al periodisme (dirigí el setmanari Papitu i col·laborà en diverses publicacions), a la crítica d’art (publicà, entre d’altres treballs, els llibres La Catalunya pintoresca, el 1919, i La visió artística i religiosa d’en Gaudí, el 1927) i a la filosofia: d’ençà de l’aparició del Concepte general de la ciència catalana, el 1918, formulà un sistema de pensament propi, anomenat hiparxiologia, de signe “realista” i genuïnament català, que més endavant evolucionà cap a la pantologia. Hi destaca l’estil, que combina sobtadament els registres abstractes i al·legòrics amb formes populars, sovint frases fetes que deriven en digressions xocants. D’altra banda, preconitzà la utilització de la sintaxi catalana per escriure en castellà (procediment que seguí Josep Pla^↑ en molts dels seus articles periodístics). La primera meitat de la dècada dels vint, fruit del seu interès per l’expressió dramàtica, publicà tres traduccions, amb el prolífic torsimany Josep M. Jordà^↑,de tres dramaturgs renovadors de l’escena algunes dècades enrere, Björnson, Maeterlinck i Oscar Wilde, probablement a partir del francès. Així mateix, dugué a terme una versió molt personal de Medea (Medeia, 1922) i una versió per a l’escena del Llibre de Job, “traducció perifràstica” empresa a partir de diverses traduccions intermediàries, en vers heptasil·làbic de caire pitarresc. Es tracta d’una versió molt expansiva, marcada per l’estil del traductor, però que conté íntegrament el text bíblic. El pròleg, extens, és ple d’idees sorprenents, inèdites en el camp de la traductologia moderna. [Joaquim Sala-Sanahuja]