Farran i Mayoral, Josep (Barcelona, 1883-1955). Assagista, periodista i traductor. De formació autodidacta, estudià grec i visqué un temps a França i a Itàlia. Fou professor de filosofia i pedagogia a la Universitat Industrial i director de la biblioteca del Consell Pedagògic de la Mancomunitat, per a les publicacions del qual traduí un assaig de William James, El sentiment de la racionalitat. Fou redactor de La Veu de Catalunya i col×laborà a La Revista (també amb alguna traducció, com ara un article de Chesterton de l’Illustrated London News, el 1918) i a la Revista de Catalunya.Tant en els seus assaigs periodístics, publicats abans de la guerra (Lletres a una amiga estrangera,1920; Diàlegs crítics,1926; Homes coses, polèmiques, 1930), com en els dedicats al teatre (La renovació del teatre, 1917), ofereix un retrat del gust literari i dels ideals noucentistes d’espiritualitat, classicisme i civilitat. Per a ser representada en la primera sessió del Teatre dels Poetes (1925) traslladà Els enamorats, de Goldoni. S’havia estrenat com a traductor teatral molt abans, amb una obra de Shakespeare (La feréstega domada), i també traduí dues obres de Merimée. Fou un dels primers col×laboradors de la Fundació Bernat Metge, on publicà la Poètica d’Aristòtil, de la qual existia una versió anterior d'Ignasi Casanoves^↑ (1907). Traduí al català per primera vegada els Diàlegs dels déus i les divinitats marines, de Llucià. Una obra deutora de la de Llucià, els Diàlegs dels morts de Bernard Le Fontenelle, constituïa el llibre de capçalera del traductor, el qual hagué de persuadir diversos editors fins que finalment Carles Soldevila^↑ l’inclogué a la "Biblioteca Univers". Per a la "Biblioteca Literària" lliurà El vicari de Wakefield de Goldsmith i, d'Els viatges de Gulliver de Swift, en traduí els dos primers: Viatge a Lilliput (n’existia una traducció anterior, de Lluís Deztany^↑, del 1913, a la “Biblioteca Popular de l’Avenç”) i Viatge a Brobdingnac; més endavant en va traduir el quart, el Viatge al país dels cavalls. Precedits d’un pròleg extens, en què reflexionava sobre la sàtira i la misantropia, es preuava d’oferir una versió sense mutilacions (fet estrany, sostenia el traductor, en les edicions que corrien a l’època), alhora que justificava el retoc d’alguns mots i la supressió d’un passatge “d’evidentíssim mal gust”. En la reedició de 1981 es restituïren els passatges breus eliminats i s’hi introduïren algunes correccions menors. Durant la postguerra va traduir prolixament al castellà, sobretot ficció, directament de les tres llengües que coneixia. De l’anglès, Carlyle, Poe, Emerson, Pater, Stevenson, Huxley i autors més comercials, com Frank Swinnerton, Maurice Hewlett, Frank Harris i Raymond Chandler, entre d’altres; del francès, Stendhal, Sainte-Beuve, Bernardin de Saint-Pierre i la correspondència de Paul Claudel i André Gide; de l’italià, Benvenuto Cellini i Dino Buzzati. Traduí Confucio, Ibsen, Sergiusz Piasecki, Thomas Mann o Stephan Zweig, a més d'alguns assaigs sobre ciència, geografia i història i algunes biografies. [Sílvia Coll-Vinent]