El cronista, habitualment meticulós i gairebé llepafils pel que fa als detalls dels esdeveniments que conta, lamenta haver de confessar que encara no ha pogut establir d’una manera irrebatible l’hora exacta del començament d’aquesta historia; és a dir, en quin moment exacte l’Elies Santapau va eixir d’escopetada de casa, al cap de dalt de la costera del Forn, i va iniciar la correguda desenfrenada i memorable a través de la vila que deixà esbalaïts els veïns que la presenciaren. Tanmateix, què pot fer el narrador, a qui pot acudir si resulta que els testimonis de primera mà de la sortida no es posen d’acord sobre la qüestió?
En aquell moment crucial, Víctor Cardona, el ferrer, es trobava a la porta del seu taller ocupat a desclavar una ferradura malmesa a la Florida, la somera de Juliet de Peris, i assegura que eren tres quarts de nou del matí ―”en punt, noi, en aquell instant acabava de veure l’hora al rellotge del campanar”. Juliet, que sostenia el rem a la bèstia, inquieta i repelosa de sentir-se l’estrebada de les tenalles a l’unglot, afirma que eren tres quarts i cinc, basant-se també en el rellotge de la torre. Ara bé, el forner, enfeinat aleshores a descarregar una carretada de sacs de farina a la porta de la fleca, davant mateix de la ferreria, i que així mateix acabava de veure l’hora al campanar, jura per la salut de diversos membres de la seva família ―de poc compromís, d’altra banda, com ara la sogra i un parell de cunyats, perquè mai no se sap― que amb prou feines faltaven dotze minuts per a les nou. Malgrat que les diferències no tenen gaire importància, ja que la velocitat de l’Elies, fins i tot si donem per bona l’hora més conservadora, la del ferrer, resulta gairebé increïble, les discrepàncies citades van encendre polèmiques aspres i sagnants que encara continuen al bo i millor a les tertúlies de la vila.