Facebook Twitter
Portada > L’espai dels traductors > Marta Nin > Senyals i símbols

Senyals i símbols

Visat núm. 30
(octubre 2020)
Vladímir Nabókov

Per quarta vegada en quatre anys consecutius afrontaven el problema de quin regal d’aniversari havien de portar a un jove que patia un trastorn mental incurable. No tenia cap desig. Per a ell els objectes fets per l’home eren o bé eixams del mal, animats per una activitat malèfica que només ell podia percebre, o bé consols vulgars als quals no es podia trobar cap utilitat en el seu món abstracte. Després de descartar uns quants articles que el podien ofendre o espantar (qualsevol mena de giny, per exemple, era un tabú), els seus pares van optar per una fotesa delicada i innòcua, un cistell amb deu potets de deu melmelades de fruita diferents.

Quan ell va néixer feia molt de temps que estaven casats; des d’aleshores havien transcorregut una vintena d’anys i ara eren força grans. Ella tenia els cabells d’un gris esmorteït i se’ls recollia de qualsevol manera. Portava vestits negres i barats. A diferència d’altres dones de la seva edat (com la senyora Sol, la veïna de la porta del costat, que anava amb la cara tota maquillada de rosa i malva, i duia per barret un pom de flors silvestres), ella oferia el seu semblant blanc i nu a la primmirada llum primaveral. El marit, que al seu país d’origen havia estat un home de negocis de força èxit, ara, a Nova York, depenia del tot del seu germà Isaac, un americà de soca-rel des de feia gairebé quaranta anys. El veien rarament i l’anomenaven el Príncep.

Aquell divendres, per l’aniversari del seu fill, tot va anar malament. Els vagons del metro es van quedar sense corrent elèctric entre dues estacions i durant un quart d’hora van sentir només el batec disciplinat dels seus cors i el brogit dels diaris. L’autobús que havien d’agafar després portava retard, els va fer esperar llargament en un racó del carrer i, quan per fi va arribar, anava abarrotat d’estudiants adolescents fent xivarri. Es va posar a ploure tan bon punt van enfilar el viarany terrós que conduïa al sanatori. Allà es van haver de tornar a esperar i, en lloc del seu fill arrossegant els peus, tal com solia fer (amb la seva carona esquerpa, desconcertada, granelluda i mal afaitada), va acabar apareixent una infermera que no els queia en gràcia i els va explicar amb desimboltura que el noi havia intentat treure’s la vida una altra vegada. Estava bé, va dir, però una visita dels seus pares el podia pertorbar. Aquell lloc, desgraciadament, anava escàs de personal i era tan fàcil que les coses s’hi extraviessin o es barregessin, que van decidir no deixar el regal a la secretaria sinó tornar-lo a portar la propera vegada.

Ella es va esperar que el marit obrís el paraigua i llavors se li va repenjar al braç. Ell no parava d’escurar-se la gola de manera sorollosa, com feia sempre que estava capficat. Van arribar a redós de la parada d’autobús a l’altra banda del carrer i ell va tancar el paraigua. Pocs metres més enllà, als peus d’un arbre que onejava i regalimava, un ocellet sense plomes tremolava indefectiblement en un toll.


Nobókov, Vladímir. Senyals i símbols. Barcelona: Godall Edicions, 2019, p. 179-180.
Traduït per Marta Nin
Amb el suport de: