Amàlia Prat

Ha treballat en diverses publicacions literàries. Una d’elles, Posobra, fou una revista de divulgació literària publicada els anys setanta a Andorra, dirigida per Maria Aurèlia Capmany i pel rigorós lingüista Joan Riera i Simó, qui castigà l’staff sencer de la revista amb treballs forçats sobre els pronoms febles.

Adora Georges Brassens en vida i obra. És autora d’adaptacions al català de les seves cançons. Així mateix, ha fet una versió en francès de poesies escollides de Màrius Torres, jove poeta català mort abans d’hora que sosté un monòleg punyent i commovedor amb la mort. D’aquest recull, n’entreveu la seva propera publicació.

La traducció és la seva passió, i si bé va voler prosseguir estudis de lletres clàssiques deixats de banda en l’adolescència, un seu mentor de l’Institut Francès de Barcelona la va empènyer inexorablement cap a la traducció poètica, en què paraules i termes s’han d’anar encaixant com en un trencaclosques, respectant cesures i hemistiquis, cadències i musicalitats, en un fidel compromís vers l’essència primera de l’obra original.

Si bé traduir és trair, l’impuls creatiu amb què se sent afuada en lectures commovedores la redimeixen de la traïció i la reafirmen en la convicció que cada llengua té el seu propi cabal d’emocions i d’imaginari a espargir.