Facebook Twitter
Cover > Translators Site > Joan Maragall > Les afinitats amb Goethe

Les afinitats amb Goethe

Visat núm. 2
(octubre 2006)
by Heidi Grünewald
Un dels interlocutors sobre el vessant alemany era Antoni Roura. Maragall tenia la intenció de traduir amb ell els Quadres de viatges de Heinrich Heine; un projecte, però, que no es realitzà mai, així com mai no va aparèixer la traducció del Werther, anunciada l’any 1904 per la «Biblioteca Popular de l’Avenç» com a «traducció en preparació d’En Joan Maragall».

L’anunci es va publicar en el mateix volum de la versió maragalliana de la primera part del Faust de Goethe, «La Margarideta». Aleshores, ja havia traduït de Goethe, a més de les Elegies romanes i fragments dels Epigrames venecians, de caire classicista, les poesies «El nou Pausias i la Florista», «Alexis i Dora» o també «Mignon», la famosa poesia treta de Guillem Meister, que es va fer molt popular sobretot a partir de l’òpera homònima del compositor francès Ambroise Thomas (1811-1896).

A més, havia donat a conèixer l’any 1898 la Ifigènia esforç d’aquesta traducció en vers va ser molt gran, i el fet d’acabar-la al mateix temps que Ton i Guida, comportà una certa saturació: «res més d’alemany per un any almenys», escriu a Antoni Roura pel juliol del 1897, «[…] ja n’estic ben embafat». L’estrena, però, fou un gran èxit: la high life barcelonina, com recorda Maragall, es va mostrar fascinada no solament per la presentació a l’aire lliure al parc del Laberint d’Horta, sinó també perquè tot «allò fou com una espècie de revelació que demostrava que el català, aplicat a coses grans, no era ordinari» (carta a Joaquim Freixas del 15 d’octubre de 1898). A més, havia realitzat, en el pròleg de la traducció, un estudi preliminar de la Ifigènia de Goethe i de la d’Eurípides per fer veure l’aproximació als clàssics del seu ídol alemany.

Cinc anys després presentà al Teatre Íntim d’Adrià Gual l’obra Eridon i Amina, una peça idíl·lica que Goethe va escriure durant la seva estada d’estudiant a Leipzig i que deixà en el cànon de traduccions maragallianes l’últim record d’un Goethe febril de passió juvenil. La publicació, emperò, de Les Disperses, l’any 1904, que comprèn també les poesies goethianes «La copa del rei de Thule», així com «Nit nuvial» i la famosa poesia «La roseta de bardissa», tanca per un cert temps el cicle de traduccions de Goethe.

Aquell any havia traduït també alguns fragments més de la primera i segona part de Faust. Ara bé, si tenia realment la intenció de traduir tot el Faust, no ho podem assegurar (vegeu Jaume Tur, Maragall i Goethe, 1974). És cert que es va centrar en l’adaptació de La Margarideta, que volia ser crítica amb les formes i els continguts del teatre tradicional català del moment. Per a Maragall, la història tràgica de la jove Margarideta era «or pur», i es queixava de les presentacions popularitzades i contagiades pels convencionalismes de l’òpera, com ara la d’Arrigo Boito o de Charles Gounod. Era un crit en contra de la superficialitat i la separació de l’art i la vida; però l’obra mai no va ser tan apreciada com Ifigènia, perquè, tot i que el «treball literari de traducció» va rebre una bona crítica, «la idea de treure el drama del seu ambient tradicional», segons el mateix Maragall, fou «considerada com una grossa equivocació» (carta a Josep Pijoan del 26 de novembre de 1903).

Van haver de passar sis anys fins que es tornà a fer càrrec de l’obra de Goethe. Però ara li interessen els Pensaments goethians, la major part aforismes que tradueix parcialment en vers. Però la seva recepció no s’atura aquí, més aviat forma un cercle i desemboca en Nausica, ja que tragué la idea de l’obra del mateix Goethe: en el diari del seu viatge a Itàlia (1786-1788), el poeta alemany havia esborrat un projecte sobre el tema de Nausica. Deia que no hi pot haver cap motiu literari més bell que el de Nausica; però, tot i això, en va escriure només un fragment. A banda del tema de Nausica, Maragall se sentia especialment atret per les figures dramàtiques de Goethe. En el seu article commemoratiu «Goethe» (1899), per exemple, valorà molt positivament que apareguin sempre banyades en llum i movent-se a cel obert. Amb això fa referència a la imatge de Goethe exposada pel filòleg alemany Hermann Grimm, qui, durant els anys vuitanta del segle XIX, impartia lliçons importants sobre la vida i l’obra de Goethe a la Universitat de Berlín.  

With the support of: