Pentesilea

LA SUMMA SACERDOTESSA:

Oh infeliç! T’estimava i se’t volia
lliurar com a captiu, i per això
se’t va acostar i va reptar-te al combat!
Venia amb el pit ple de dolça pau,
disposat a seguir-te al temple d’Àrtemis.
Però tu…

PENTESILEA:

Va ser així?

LA SUMMA SACERDOTESSA:

Tu vas ferir-lo.

PENTESILEA:

El vaig destrossar jo?

PROTOE:

Oh reina meva!

PENTESILEA:

No va anar així?

MEROE:

Oh cruel!

PENTESILEA:

Va ser mortal,
el meu bes?

LA SACERDOTESSA PRIMERA:

Oh cel!

PENTESILEA:

No? No el vaig besar?
El vaig destrossar doncs? Parleu!

LA SUMMA SACERDOTESSA:

Ai, ai
de tu! Amaga’t! Que una nit eterna
et cobreixi des d’ara!

PENTESILEA:

Doncs així
va ser un error. Besades, mossegades,
són mots que rimen, i tot el qui estimi
de cor els pot confondre.

MEROE:

Ajudeu-la,
oh déus, veniu!

PROTOE, agafant PENTESILEA:

Anem!

PENTESILEA:

No, no, deixeu-me!
(Es desprèn de PROTOE i cau de genolls davant el cadàver.)
Oh tu, el més míser dels homes, perdona’m!
Em vaig confondre tan sols, per Diana,
perquè no sé governar els mots que em surten
dels llavis, però ara et dic ben clar
el que pensava fer-te: això, estimat,
això i res més.
(El besa.)

LA SUMMA SACERDOTESSA:

Traieu-me-la d’aquí!

MEROE:

Què més pot fer-hi ja?

PENTESILEA:

Més d’una dona,
quan abraça l’amant, diu que l’estima
tant i tant, que d’amor se’l menjaria.
I tot seguit, quan s’ho pensa millor,
la folla!, li fan fàstic els seus mots.
P’rò jo, estimat, no he procedit així.
Quan vaig córrer a penjar-me del teu coll,
vaig seguir mot per mot aquell propòsit;
no era potser tan folla com semblava.

Heinrich von Kleist, Pentesilea (escena vint-i-quatrena), Barcelona, Institut del Teatre, 2000 (Col·lecció Popular de Teatre Clàssic Universal).