Miris on miris, tot és vanitat al món.
Allò que avui un dreça, l’altre ho
abat demà;
on ara hi ha ciutats, hi haurà una praderia
on amb el seu ramat
jugarà el rabadà.
Allò que ara és florida, prest serà trepitjat;
allò que ara galleja, demà
serà ós i cendra;
res, ni pedra ni marbre, no hi ha que duri sempre.
Ara
somriu la joia, ara tombeja el plany.
La glòria d’alts fets es fondrà com un somni.
Podrà l’home, tan feble,
afrontar el joc del temps?
Ah, com totes les coses que tenim per plaents
són com nul·litat vil, com ombres, pols i vent,
com una flor dels prats
que mai no retrobem!
Cap home no té en compte encara el que és etern.