La confessió o l’esca del pecat

FORTIÀ: Abans d’ahir…
DIANA: Digues.
FORTIÀ: Abans d’ahir, quan em vaig retirar, em vaig agenollar als peus de la Verge demanant-li pietat i em va semblar que m’escoltava.
DIANA: I encara et fa estrany que sigui aquí? Des d’ara no vull més rivals. Un ceptre com el teu no toleraré que ningú me’l prengui. Hi estàs d’acord? He de dir-te que és el més imperial que he trobat mai. I això que fins ara només l’he tocat. Però ja el tinc, ja és meu. També el voldria veure, encara que sigui en la penombra. Té, ja l’he desentaforat del seu cau! Ja és lliure! No t’embriaguis abans d’hora amb aquesta llibertat. No dilapidis el teu or, cal saber gaudir-ne. Atura’t. No facis res. Deixa’m fer a mi. El gland és poderós. No existeix cap teixit que es pugui comparar amb la finor d’aquest capciró. És un punyal de seda. I que en sou de perversos, els homes! Un punyal de seda! L’instrument que ha d’estripar, que ha d’esquinçar, que ha de ferir, que ha d’occir, es disfressa amb l’aparença mateixa del seu objecte. Quin engany! El nervi que hi ha al dessota, tibant, ens hauria d’advertir, però està amagat. És ell qui cova tota la ràbia, tot l’odi concentrat que ens teniu. No ho pot dissimular. Sembla que s’hagi de trencar i de disparar. El que desitja és esbotzar-nos a nosaltres. La seva ira és tan intensa que el fa congestionar-se. Per això em plau acariciar-te aquest nervi amb les ungles, perquè en realitat és l’únic llenguatge que comprèn. Veus? Ha vibrat, com si acabés de polsar la corda d’un violí o d’una guitarra. Ell és qui dóna la nota més alta en aquest concert de vellut. Es desespera de sentir-se travat. Gairebé fa estrany que no se’t desprengui, que es dispari tot sol. Vol guerra. La tindrà, no et pensis, la tindrà. Sento, a través del tacte, que m’ha reptat, que m’està increpant. Cal no perdre els estreps. Una guerra només es guanya quan podem decidir l’hora i el lloc de la batalla. El teu ceptre és molt alterós, molt ufanós, molt soberg, però encara no coneix l’altivesa del meu pubis ni les afraus de la meva gropa. M’agradarà veure com s’ho faran el teu ceptre i ells quan s’enfrontaran. Per ara, ja ho veus, jo només faig que tractar-te bé, amoixar-te. Engrapo la teva verga talment una canonada d’aigua bullent, per on corren milions de formigues treballadores, incansables. Em plau de sentir aquest moviment de fàbrica. Però que no es disparin encara les bateries. Ho podries esguerrar tot. Veus? La calmo una mica. Així, pobreta. Amb el dit he notat que ja li ha aparegut aquella llàgrima de joia translúcida, anunciadora de la torrentada. És una gota de rosada ardent i no la vull perdre. L’he de collir amb la punta de la llengua. Delicadesa per delicadesa. (DIANA enfonsa el cap en el confessionari un moment i es redreça.) Té un gustet salabrós, marí. Has notat la punta de la meva llengua en la fisura? Miraré d’introduir-la de nou, d’eixamplar aquesta escletxa per on aviat sortirà el llevat de la teva ambrosia, a reguitzells. Ara ja no et podré parlar més, ho sents? M’arribaràs al fons de la gola fins a airebé escanyar-me, ja ho sé. Ni una sola gota del teu nèctar no s’ha de perdre. Veig que el teu calze està a punt de rebentar i jo em sento preparada, catequitzada per rebre la teva comunió.
FORTIÀ: Amén.