Ostende, 31 desembre 1949
Benignament fina l’any, amb peresa.
Sota una boira, dels somnis despresa,
faig, a l’atzar, un semblant de camí,
alliberat de record i destí.
Relleus, colors s’apaivaguen, més tímids.―
Un rastre angèlic, un vel
matiner
fa fonedissa la petja dels límits
en cel i mar, en arbreda i
carrer.
Tel irreal, imagina d’emprendre
algun consol per a humils
decebuts;
gris com l’argent, més lleuger que la cendra,
manyagues fa les
cruels certituds.
Ara, als vells arbres, desertes despulles,
mirant de lluny, no se sap si
hi ha fulles;
darrera els vidres, de negres caients,
potser tornaren
mirades absents.
Benignament fina l’any, amb peresa.
Sota una boira, dels somnis despresa,
faig, a l’atzar, un semblant de camí,
alliberat de record i destí.
Ah, si passades les ombres més denses,
trobés encara aquest vel matiner,
i, tot vagant, mig veiés les parences,
mai no temut d’ésser boira
també!
