L'estimava

Quan fèiem cua a les caixes, el sogre em va confessar que feia més de deu anys que no havia posat els peus a una gran superfície.
Vaig pensar en la Suzanne.
Sempre sola empenyent el carro.
Sempre sola a tot arreu.
Les noies, després dels nuggets, han jugat dins un recinte ple de pilotes de molts colors. Un jove els va dir que es traguessin les sabates i jo aguantava les monstruoses vambes «You’re a Barbie girl!» de la Lucie damunt la falda.
El pitjor era aquella mena de sola de plataforma transparent...
-¿Com li has pogut comprar això tan horrorós?
-Li feien tanta il·lusió... Intento no cometre els mateixos errors amb la nova generació... És com aquest lloc... Jo no hauria vingut mai aquí amb la Christine i l’Adrien, si això hagués estat possible fa trenta anys. Mai! ¿I per què, em pregunto ara, per què privar-les d’aquesta mena de plaer? Ben mirat, ¿què m’hauria costat? ¿Una mala estona? ¿I què significa una mala estona comparada amb les cares vermelles de satisfacció de la teva mainada?
-Ho faig tot al revés –va dir ell sacsejant el cap–, fins i tot aquest fotut entrepà. El tinc al revés, ¿oi?
Duia els pantalons plens de maionesa.
-Chloé.
-Sí.
-Voldria que mengessis alguna cosa... Perdona’m que et parli com la Suzanne, però des d’ahir que no has tastat res...
-És que no puc.
Va rectificar.
-Sigui com sigui, ¿com es pot menjar aquesta porqueria?! ¿Qui s’ho pot menjar, això?! Digues, ¿qui? Ningú!
Jo intentava somriure.
-Bé, et permeto que aquesta tarda encara facis dieta, però aquest vespre s’ha acabat! Aquest vespre faré el sopar jo i tu estàs obligada a fer els honors, ¿entesos?
-Entesos.
-¿I això? ¿Com es menja aquest daixonses de cosmonauta?
M’assenyalava una amanida impossible dins una carmanyola de plàstic.

Anna Gavalda. L’estimava. Barcelona: Edicions 62, 2003.