Sol, jo, cremant a l’ombra

151

Tot concepte en l’artista més perfecte

un sol marbre el conté dins pròpia riba

amb el sobrant, i sols a aquell arriba

la mà que se sotmet a l’intel·lecte.

El mal que fujo, el bé que m’és projecte,

en tu, dona galana, noble i diva,

tal s’amaga; i per dar-me vida aspriva,

l’art m’és contrària al desitjat efecte.

No té Amor, doncs, ni la teva beutat

o duresa o fortuna o desdeny greu,

del meu mal culpa, o del meu fat o sort;

car dins el cor tu mort i pietat

portes alhora, i el mesquí enginy meu

no sap, cremant-se, treure’n sinó mort.

288

Les faules d’aquest món m’han usurpat

el temps degut a contemplar el meu Déu,

i no sols a les gràcies deia adéu

ans, més que sense, amb elles he pecat.

El que a altri savi, a mi em fa cec i orat

i tard a reconèixer l’error meu;

sense esperança, creix el desig greu

de ser, per tu, del propi amor salvat.

Esmitja’m el camí que puja al cel,

Senyor meu, i per tal meitat pujar

ja em cal la teva ajuda concedida.

Fes-me odiar el que al món excita anhel

i quants encisos seus solc honorar,

perquè hegui abans de mort eterna vida.