Després d’aquest esdeveniment, gairebé cada
dia a la mateixa hora, sentia aquells gemecs peculiars i dolorosos,
d’aleshores ençà ja coneguts, i veia sortir de la cantonada de
casa aquella senyora vella, vella. Passava pel meu costat, sempre
s’estava dempeus, clavant-me aquella mirada esgarrifosa i sense
vida una llarga estona. Quan tractava de preguntar-li alguna cosa,
mai no em responia. Només sentia, cada vegada, «quants de senyors
que hi ha... Que elegants que són tots...» i «no deveu saber pas
on és el meu Petriukas?» Però no deia mai qui era aquell
Petriukas... Llavors seguia el seu camí, queixant-se i recolzant-se
al bastó com si hagués arrossegat un llast durant massa anys.
Apareixia i desapareixia dels nostres ulls com un terrible memento
mori. I així va continuar gairebé
cada dia durant tot l’estiu.
M’hi vaig acostumar. Li podia mirar més
tranquil·lament aquells ulls esgarrifosos, sense vida, i aquell
incomptable nombre d’arrugues que, com una xarxa, solcaven la cara
de la velleta. M’hi vaig fixar molt: Déu meu, quantes arrugues que
hi havia en aquell rostre. El pas del temps hi havia escrit el
significat del dolor, de les llàgrimes i de la crueltat de la
misèria. Ho havia marcat amb cura i sense remordiment. El dit del
destí no havia passat per alt cap fet, tot estava anotat en aquell
llibre de la vida. Sí, allò era un llibre de la vida, sempre obert
però difícil d’entendre. Amb el pas dels dies, contemplant-lo amb
deteniment, vaig poder-ne desxifrar-ne les paraules i... vaig
poder-les entendre. De fet, no ho hauria pogut fer sense un
diccionari: molta bona gent m’hi va ajudar. Quin conte tan trist!