Presoner

en estrany lloc i en estranya contrada,

lluny de tot bé, fart d’enuig e tristor,

ma voluntat e pensa caitivada,

me trob del tot en mal poder sotsmès,

no vei algú que de mé s’haja cura,

e soi guardats, enclòs, ferrats e pres,

de què en fau grat a ma trista ventura.

Eu hai vist temps que no em plasia res;

ara em content de ço que em fai tristura,

e los grillons lleugers ara preu més

que en lo passat la bella brodadura.

Fortuna vei que ha mostrat son voler

sus mé, volent que en tal punt vengut sia;

però no em cur, pus hai fait mon dever

amb tots los bons que em trob en companyia.

Tots aquests mals no em són res de sofrir

en esguard d’u qui al cor me destenta

e em fai tot jorn d’esperança partir:

com no vei res que ens avanç d’una espenta

en acunçar nostre deslliurament,

e mes que vei ço que ens demana Sforza,

que no sofir algu raonament,

de que llangueix ma virtut e ma força.

Per que no sai ni vei res al present

que em puixa dar en valor d’una escorça,

mas Déu tot sol, de qui prenc fundament

e de qui fiu, i-z amb qui mon cor s’esforça;

e d’altra part del bon rei liberal,

qui em socorrec per gentilesa granda,

lo qui ens ha mes del tot en aquest mal,

qu’ell me’n traura, car soi jus sa comanda.

Reis virtuós, mon senyor natural,

tots al present no us fem altra demanda,

mas que us record que vostra sang reial

mai defalli al qui fos de sa banda.