Qui ha d'ensenyar d'escriure a qui
Fa temps que la lectura del volum de refranys de Sneguiriov és una de les meves activitats, més ben dit plaers, preferits. Amb cada refrany se m'apareixen cares de gent del poble i me'ls imagino escenificant el contingut del proverbi. Un dels meus somnis irrealitzables ha estat sempre el d'escriure una sèrie de mig relats, mig escenes, sobre temes del refranyer. Un dia, l'hivern passat, em vaig entretenir després de dinar llegint el volum de Sneguiriov, i a l'hora d'anar cap a classe me'l vaig emportar. Justament teníem classe de llengua. En arribar, vaig dir:
- A veure si hi ha algú que vulgui fer una redacció sibre un refrany?
Els
millors alumnes, en Fedka, en Siomka i algun altre, pararen l'orella.
- Com
voleu dir, sobre un refrany? Què és això? Explique-nos com és! –plovien les
exclamacions.
Obrint el llibre a l'atzar, vaig llegir: ‘El bé que et faran
sempre més te'l retreuran.'
- Ara imagineu-vos –vaig explicar-, que un pagès acull un pobre a casa seva i
després li comença a retreure el bé que li ha fet. Això és el que ve a dir el
refrany.
- Ui, però això com es pot escriure? –s'exclamà en Fedka, i amb ell
tots els altres que de bones a primeres s'havien engrescat. Els va semblar massa
difícil i ho van deixar córrer.
- Per què no ho feu vós? –proposà
algú.
Ells ja tornaven a estar tots enfeinats; vaig agafar una ploma i un
tinter i em vaig posar a escriure.
- A veure qui ho fa millor –els vaig dir-, vosaltres o jo.
Vaig escriure
el començament d'aquell relat que després va sortir al quadern n. 4 de ‘Iàsnaia
Poliana'. Qualsevol persona no advertida que tingui una mica de gust artístic i
sentit de l'essència popular, en llegir aquesta primera plana escrita per mi, la
distingirà de les pàgines dels nens com una mosca dins d'un got de llet, de tan
falsa com la trobarà, artificiosa i mal escrita. Cal advertit que en la seva
primera versió encara era més horrible i que està molt millorada gràcies a les
observacions dels nens.
En Fedka aixecava de tant en tant la vista d'allò que
feia per mirar-me i, quan els nostres ulls es trobaven, em feia l'ullet, tot
somrient, i em deia: ‘Escriuviu, escriviu! Ja veurem qui guanya!' Semblava que
l'encuriosia veure com podia escriure un adult. En haver acabat la seva redacció
més malament i més de pressa que altres vegades, s'enfilà al respatller de la
meva butaca i es posà a llegir per sobre de la meva espatlla. Jo ja no podia
continuar. D'altres se'ns van acostar i vaig llegir-los en veu alta el que havia
escrit. No els va agradar, ningú no em va fer cap compliment. Em sentia
avergonyit, i per calmar el meu orgull ferit d'home de lletres vaig començar a
explicar el pla que havia imaginat. De mica en mica m'anava engrescant, esmenava
coses, i ells van començar a ajudar-me: un deia que el vell havia de ser un
bruixot; un altre deia que no, que millor que fos soldat, o que robés els amos
de la casa, però un altre el corregia dient que llavors no seria com al refrany,
etc.
Tots estaven molt engrescats. Sembla que els venia de nou i els
resultava divertit presenciar el procés de creació i participar-hi. Les seves
observacions, la major part de vegades, coincidien i eren molt justes, tant pel
que fa a l'estructura mateixa del relat com pel que fa als detalls i a les
caracteritzacions dels personatges. Gairebé tots hi participaven, però de
seguida van sobresortir el pràctic Siomka, pel seu fi sentit de la descripció, i
en Fedka, per l'exactitud de les seves imatges poètiques i, sobretot, per la
fogositat d'una imaginació accelerada. Les propostes dels nens eren tan
justificades i tan concretes que, quan em posava a discutir amb ells, sovint
m'havia d'acabar retirant i donant-los la raó. Jo estava molt condicionat per
l'estructura narrativa i per la fidelitat al contingut del refrany; en canvi
ells només es doblegaven a la coherència del sentit artístic.
Per exemple, jo
volia que el pagès que havia acollit el captaire es penedís de la seva bona
acció; els nens consideraven que això no podia ser, i van crear el personatge de
la dona rondinaire. Jo deia: al pagès primer li fa pena el vell, però després li
reca el pa que li ha donat. En Fedka em contestava que això no lligava bé: ‘El
que passa és que, com que no fa cas de la dona des del començament, després ja
tampoc no vol cedir per res.' Li vaig preguntar com veia ell el personatge. ‘És
com l'oncle Timofei –va respondre, amb un somriure-. Això… du una barbeta de poc
pèl, va a missa i cria abelles.' ‘Bona persona, però tossut?' ‘Exacte. Segur que
no fa cas de la dona.' A partir del moment en què el pagès porta el vell a casa,
l'excitació va pujar de to. Era evident que experimentaven per primer cop a la
vida el plaer de fixar amb la paraula un detall literari. Sobretot destacava en
Siomka, vessant observacions justíssimes una darrere l'altra. L'únic retret que
li podia fer era que els seus detalls descrivien només el moment present,
deslligats del sentit general del relat. Anaven tan de pressa que no podia
seguir-los i els demanava que s'esperessin, però sense oblidar el que volien
dir. En Siomka semblava que veiés tota l'escena, cada detall que anava
descrivint: els lapti glaçats i encarcarats, la porqueria que en lliscava quan
es començaven a escalfar, la mena de secalls en què es van convertir quan la
dona els ficà a la boca de l'estufa. En Fedka, en canvi, només destacava els
detalls consonants amb el sentiment que despertava en ell determinat personatge;
la neu que s'havia ficat dintre les polaines del vell, la compassió amb què el
pagès s'exclamava, dient: ‘Mare de Déu, com podia caminar aquest home?' (fins i
tot representà l'escena, fent un gest ample amb els braços i bellugant el cap
com si fos el pagès); el pobre capot fet de parracs i la camisa esquinçada que
deixava veure el cos prim del vell, mullat per la neu fosa; s'inventà el
personatge de la dona, que descalçava el vell obeint el marit però sense parar
de rondinar; s'imaginà la queixa llastimosa del pobre, que deia entre dents: ‘A
poc a poc, si's plau, que tinc ferides als peus.' En Siomka necessitava,
sobretot, imatges concretes: els lapti,el capot atrotinat, el vell, la dona; en
Fedka necessitava imatges que despertessin en els altres la compassió que sentia
ell mateix. Se'ns avançava sense parar, imaginant el moment en què donarien
menjar al vell, veient com l'home, a la nit, cauria a terra, com, més tard ja al
camp, ensenyaria el nen a llegir i escriure; de manera que jo li havia de
demanar que no corrés tant i que recordés el que havia dit. Els ulls li
brillaven, a punt de llàgrima; les seves mans primes, ennegrides, es retorçaven
convulsivament: s'enfadava amb mi i no parava de burxar-me: ‘Encara no esteu?
Encara no esteu?' Tractava els altres amb severitat i despotisme, volia parlar
ell sol, i parlar no com quan s'explica una cosa, sinó com quan s'escriu, és a
dir, fixant amb la paraula les imatges del sentiment; per exemple, no tolerava
que es canviés res d'ordre: si ell havia dit tinc ferides als peus ja no
permetia que es digués als peus hi tinc ferides. La seva ànima, entendrida en
aquell moment pel sentiment de la compassió, és a dir de l'amor, donava forma
artística a cada imatge i rebutjava tot el que dissonés de l'etern ideal de
bellesa i harmonia. Així que en Siomka s'entussiasmava amb algun detall
desproporcionat, com ara els xais i el kónnik, en Fedka s'empipava, i deia: ‘Ja
s'ha tornat a engegar, aquest!' Tot just vaig insinuar què podia estar fent el
pagès mentre la seva dona se n'anava a veure el compare, en Fedka s'imaginà tot
d'una l'escena dels xaiets begallant al seu racó, els sospirs del vell i el
mormoleig d'en Serioja en l'entreson; bastava que jo proposés una escena
artificiosa i falsa perquè saltés de seguida, sever, dient que allò – no. Així,
no va estar d'acord amb descriure l'aspecte del pagès, i en canvi, quan vaig
suggerir d'imaginar-nos què podia pensar el pagès mentre la dona corria cap a
veure el compare, de seguida reaccionà: ‘Tingués per marit en Savoska, el
difunt! Ell sí que l'hauria adobada!' I ho va dir amb un to tan cansat, tan
habituadament tranquil i seriós i alhora tan bonàs, amb el cap recolzat sobre el
palmell de la mà, que els nens van esclafir a riure. Posseïa en alt grau aquesta
condició bàsica de qualsevol art: el sentit de la mesura.”
Vocabulari
lapti: Calçat tradicional rus, fet amb escorça de bedoll o til·ler.
kónnik: Banc amb tapadora, situat generalment vora la porta i on solia dormir l'amo. En algunes zones es trobava vora l'estufa i tenia comunicació amb el soterrani. En ser un racó calent de la casa, devien deixar-hi estar els xais mentre es criaven.
Tolstoj, Lev N.; “Qui ha d'ensenyar d'escriure a qui: nosaltres als nens de pagès, o els nens de pagès a nosaltres?”, A: 'Qui ha d’ensenyar a qui' i altres articles pedagògics. Vic: Eumo Editorial., 1990, p. 242-246.
